COMISSIONS
DE INVESTIGACIÓ
PERQUÈ?
Fins i tot el nom se me fa
rar, d’investigació? Això, i que me perdonin els senyors diputats, me recorda
unes paraules, crec de eren de Napoleó, que deia, “Quan vull que una no es faci, creo una comissió per fer-la” I aquí
jo canviaria tan sols un detall, Si vull que no sapiguem res, de qualsevol afer
ho encomano a una comissió d’investigació. I això si, que el nom de la Comissió
sigui el més altisonant possible i si
pot ser, que englobi molts temes que ho facin un verdader garbuix, un galimaties, que permeti fer força enrenou i
justificar la assistència dels diputats i dels seus assessors.
La veritat és que veient uns
diputats que tan sols volien tres coses:
Primer: El
seu minut de gloria i el possible titular als diaris
Segon:
l’intent de lluïment personal fent mal al compareixent.
Tercer:
Aconseguir, per qualsevol procediment, el desgast del partit
del oponent .
Sentia vergonya aliena,
encara que no pas per els mateixos motius que el Sr. David Fernàndez, President
de la Comissió, al veure la poca, mínima, ínfima, preparació amb que intentaven
interrogar als compareixents, dient coses com: a tal diari diuen que... me van dir que... sembla que vostè feia tal
o qual cosa... ni una sola prova. Res de res.
També vaig sentir vergonya
aliena. I amb això no vull defensar les malifetes que hagi fet o pogut fer, el
ex President Pujol, o la seva família, el que està malament, ho està i prou,
els jutges ja diran que han de fer. Però la veritat és que sentia vergonya al
veure com un home ja octogenari, amb una càrrega a les seves espatlles de
vint-i-tres anys de govern, un home que va patir presó, per defensar Catalunya,
que, ens agradi o no, ha estat un verdader líder de la transició política, un patriota
català en el millor sentit de la paraula, dons intentaven acorralar-lo amb
preguntes sense sentit i que ell es va defensar prou be i encara va tenir,
després de més de quatre hores i de comparèixer per segona vegada, la
sornegueria de respondre que tot el que li havien preguntat era “diuen, diuen,
diuen” i que el que havia de dir ja ho havia dit, per escrit, i, en el seu dia,
al jutge. I la veritat és que encara no ha passat res al jutjat.
Aquesta Comissió, tan sol·licitada,
tan esperada, que semblava que havia de destruir Convergència Democràtica de
Catalunya, que es van permetre fer comparèixer al propi President de la
Generalitat, en un gest, que lo més suau que se m’acut per qualificar-lo es de
cop baix a la Institució i que, com era d’esperar, no va servir de res dons els
va donar una lliçó de saber estar, de savoir
faire que alguns dels diputats
trigaran anys a oblidar. I total, perquè? Per res, si sabia, ni podia, ni devia
dir res, d’una cosa que està “sub judice”, però això si, el dia que hi va anar
el President Mas, els diputats que preguntaven eren, menys un, els primer
espases de cada un dels partits de la oposició, I el que no hi era ho era per vergonya d’haver contribuït a la
presencia del President a la Comissió. Si això no és intentar aconseguir la
seva presencia mediàtica, i els titulars dels diaris... i podem seguir.
Han dut periodistes que tot
el que han pogut declarar ha estat, “es deia...”, “tothom ho sabíem...” “sembla
que passava això o allò”. Es a dir un altre vegada res de res. I no vull dir
que no hi hagués res, no, però, al menys, ningú ha tingut les proves
necessàries per poder implicar a cap dels compareixents. Fins i tot el fiscal
Villarejo, del cas Banca Catalana, es va despenjar, sense proves, dient que no
havia fet res més perquè havia tingut pressions per que no ho fes i ho diu ara,
no fa riure, fa pena.
També han anat passant, cada
dilluns, primer el expresident Pujol, la seva dona Marta Ferrusola, i llurs set
fills, en tongades de tres en tres, i pregunto: en sabem res més? Ha servit per
alguna cosa? Els diners que s’han gastat i es gastaran en tot aquest embull, en
tot aquest garbuix de preguntes tan estúpides, com, i tan sols a títol de exemple,
demanar si es considera "una bona
mare cristiana" o una "mare fracassada" en veure a diversos dels
seus fills imputats en casos de corrupció, Que jo voldria saber que te a
veure amb els casos de corrupció aquest tipus de pregunta. Tan sols demostra el
nivell i la preparació que ha fet el diputat, sento vergonya, fins i tot ,
d’anomenar-lo.
Tot això ens està demostrant
que aquestes comissions sols serveixen per alguna cosa si es concerneixen única
i exclusivament a temes polítics, que son els que s’han de jutjar al Parlament
i la resta es tan sols missió de la Justícia, dels jutges i no del Parlament.
I ara veurem encara desfilar
fins a mes de 150 compareixents que seguiran perden el temps, ells, els
diputats i tot el parafernal que envolta aquests esdeveniments que tan sols
serveixen per il·lustrar als contribuents, als ciutadans, del nivell
intel·lectual dels nostres representants que, molts d’ells tot el mèrit que
tenen es figurar en una llista, més per motius d’amistat, de conveniència o en
pagament de serveis, que no pas per la seva rellevància en qualsevol matèria
d’interès més o menys científic, polític o social. Es veritat que també hi ha
una bona majoria que si que tenen carreres universitàries i coneixements
adequats per fer aquesta feina, però no acostumen a entrar en aquests embolics.
A més a més, perquè serveix
tot aquest desgavell de preguntes que o no son respostes o simplement preguntant
una cosa i responen un altre, com el cèlebre “dialogo para besugos” d’una
revista satírica que , per desgracia ja no existeix.
Ara seguiran amb la Sra.
Alicia Sánchez-Camacho i creieu que el jutge autoritzarà a que és pugui saber
el que diu el CD que va entregar el Sr. Pujol Ferrusola? No. I si l’autoritza
serà el que ja coneixem tothom a traves de youtube o de qualsevol xarxa, per
tant, un altre vegada res de res. Anar perden el temps.
Per altre banda, vull realçar
una cosa que crec es molt important, Pesi a que tan sols sabíem era una pura comèdia
i que hi tenia molt a perdre i molt poc a guanyar, El nostre President el M.H.
Artur Mas va acceptar anar a la Comissió i comparèixer, en canvi, l’altre
President, el d’Espanya, el ínclit Senyor Don Mariano Rajoy Brey, en tota la Legislatura no ha acceptat,
no sols anar-hi, ni tan sols que se constituís cap Comissió. Aquesta és la
forma de governar a Madrid del PP i la diferencia no cal ressaltar-la es ben
evident. I si això afegim que les conferencies de premsa no existeixen, tan
sols parla ell i si pot a traves d’una pantalla de plasma, doncs ja està tot
dit.
Aquesta és una mostra més de
les diferencies que hi ha entre el poble català i Espanya, diferencies que, per
molt que vulguin el PSOE, PODEMOS, UPyD, etc. son inadmissibles per pròpia naturalesa, per el seu propi
antagonisme, Catalunya és un país d’acolliment i en canvi Espanya és un país Conqueridor
i això és com un ADN que porten en els gens, a la sang i creuen que tot s’aconsegueix
per dret de conquesta i, com exemple molt normal al nostre país, no poden
comprendre que en una mateixa taula, una mateixa família, es puguin entendre de
forma normal, parlant uns en català i altres en castellà. Jo puc dir que a casa
dels meus pares era normal que el meu germà, el meu pare i jo ens parléssim en català
però si ens dirigíem a la meva mare, qualsevol de nosaltres emprava el
castellà, sense cap dificultat i això no ho entenen, els sembla impossible.
Segons ells, lo lògic, seria que tots parléssim en castellà. I aquest exemple
és vàlid, no sols a Catalunya, també ho he vist a ses Illes Balears i ningú s’estripa
les vestidures.
Dons vistos, tan sols
aquests petits exemples podem adonar-nos que no podem ser un mateix país, un
mateix estat, una mateixa nació, podem ser amics, ens podem entendre, fins i
tot podem parlar amb ells en castellà cosa que, al inrevés, ells no poden fer i pesi a tot
sempre podrem ser amics, però no junts, no un remenat, un garbuix, cada un a
casa seva i de igual a igual, sense dret de conquesta.
Una abraçada a tots i si
algú me llegeix en castellà, l’encaixada també és per ell.
VISCA
CATALUNYA LLIURE
