EL
PSC/PSOE I CATALUNYA
Aquets dies s’ha produït a Catalunya, més ben
dit, al Parlament de Catalunya, un fet què, en realitat i tot i què no soc ni
militant ni simpatitzant del PSC, m’ha dolgut, ja què considero què és un
partit què és necessari al nostre país. No podem estar tan sols en mans de la
dreta retrògrada del PP i C’s, ni de la dreta moderada i europea de CiU, és necessari
per una bona convivència la diversitat d’ideologies què enriqueixen el
pensament del nostre poble.
Doncs be, aquest partit què hauria de
defensar la nostre Pàtria, la nostre estimada Catalunya, i pesi a que en la
seva proposta electoral, ho deia ben clar, ha votat en contra de què és demani
al Congrés dels Diputats de Madrid, què en virtut del què diu l’article 150.2
de la Constitució, és permeti fer un referèndum o consulta, no vinculant, per què
els catalans puguem decidir què és el què volem ser. Aquest article diu: “El Estado podrá transferir o delegar en las comunidades
autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de
titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de
transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente
transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se
reserve el Estado"
Per sort, encara queden socialistes catalans
que fent honor, en primer lloc a la seva catalanitat i al que diu la seva
proposta electoral, han trencat la disciplina de vot i han votat SI.
Això no ha caigut be ni al Sr. Navarro, ni al
Sr. Balmon i molt menys al Sr. Rubalcaba que s’han apressat a donar suport al
Sr. Navarro fent pinya al seu costat a Madrid i Barcelona. I la cosa està molt
clara: El Sr. Navarro, degut als compromisos de Granada, es deu, amb cos i
ànima al PSOE, es veu obligat a defensar una opció política que ningú sap ben
be què és, un Estat federal, què és el què defensa el PSOE, però ho fa, no ho
oblidem, mitjançant una reforma de la Constitució però EN CAP CAS hi figuraria “el
dret a decidir”, és a dir: el dret d’autodeterminació, i per tant per els
catalans es com si no fessin res. I la veritat és què no me'n refiu gens ni mica ni del PSOE ni del Sr. Rubalcaba, son tan mentiders i caragirada com els del PP.
Ara sembla que el PSC vol fer que els tres dissidents,
Geli, Elena i Ventura, tornin l’Acta de Diputats, és lògic, de lo contrari el
PSC perdria tres escons i passaria a ser la quarta força política al Parlament,
encara que, aquests tres Diputats poden conservar la seva Acta i si s’escau
passar al Grup Mixt de la Cambra i esperar si els més d’un centenar de signants
de la proposta per fer un nou moviment o partit arriben a algun acord.
Jo crec que després del descrèdit del PSC
actual, descrèdit que va començar amb el
nomenament del Sr. Montilla com a President de la Generalitat, de les actuacions
del Govern anomenat “tripartit”, especialment del segon i de la poca
credibilitat, de la minsa personalitat de la actual cúpula presidida per el Sr.
Navarro, tan sols els hi queden dos camins: Fer fora els Navarro, Balmon, etc.
i refer el PSC amb les seves arrels catalanes i catalanistes, de les èpoques dels
Srs. Pallach, Obiols, Raventós, Maragall, etc. amb gent què se sent catalana i no
és de la meva incumbència suggerir cap nom però estan presents en tots els àmbits
socialistes.
I la segona seria deixar de banda el PSC
forçant per què passi a ser PSOE
directament i crear un nou partit continuador de les tesis dels abans citats
Srs. Pallach, Obiols, Raventós, Maragall...
Aquest partit ja sembla què està en un procés
de formació per banda el Sr. Ernest Maragall. En fi no soc jo qui ha de dir el
què han de fer, tenen prou persones intel·ligents què els hi permetran prendre
la solució que considerin més adient.
Jo tan sols puc lamentar l’espectacle penós que
han donat al Parlament els setze parlamentaris del PSC votant NO, i que no han deixat de fer mal, ja què la unió
dels partits catalanistes és l’arma més important de què disposem en aquests
moments per fer força a Madrid i ens l’han sostret, de forma iniqua, i amb
aquest somriure sorneguer que te sempre a la cara el Sr. Navarro que sembla que
se’n foti de tots nosaltres, es com una ganyota fixa a la seva cara.
El temps ens dirà com acaba tot aquest
conflicte, jo no he fet res més que reflexionar d’un acte que m’ha semblat inacceptable
dins del moment històric què estem vivint a casa nostra, a Catalunya.