En Antoni Gaudi i Cornet i els records de la meva família.
Sóc n’Andreu
Alpiste i Pérez i la relació de la meva
família amb el genial arquitecte Antoni Gaudi comença quan la meva avia Maria
tenia cura de preparar el menjar, de arreglar la seva cambra, fer-hi el llit,
es a dir, de tot allò que podes necessitar quan vivia al seu estudi en el
Temple de la Sagrada Família, els darrers temps de la seva vida, quan es va
consagrar en vida i ànima a la construcció del Temple.
Això va comportar que el meu pare, l’Andreu, que
treballava com a escultor i el meu oncle Jaume, que tenia cura de lo relacionat
amb l’Església, la sagristia, amb obrir i tancar les portes del Temple, una
certa vigilància, etc. (ambdós formaven part del somatén), visquessin en el mateix lloc. La meva avia,
tanmateix també venia els ciris per les ofrenes, a traves d’una finestra avui
tapiada.
Quan el meu pare es va casar amb la meva mare,
l’Ascensió, evidentment a la Sagrada Família i oficiant Mossèn Gil Parés, van
restar a viure també al lloc que avui ocupa el Casal Parroquial, els hi van fer
una habitació a la banda del darrera, al pati, i allà vaig néixer jo, un 15 de
setembre de l’any 1935. (El meu oncle Jaume i la meva tia Gregòria, junt amb la
meva avia Maria i van tornar al acabar la guerra civil i hi van viure fins a la
seva jubilació.)
L’any 1936, quan a l’inici de la guerra civil van
cremar el Temple, els meus pares sols van tenir temps de agafar-me del bressol,
amb un farcell i sortir, cames ajudeu-me, cap a casa d’una germana de ma mare
que vivien al numero 7 de la Plaça de la Sagrada Família i, d’allí, dalt del
balcó, veien, amb llàgrimes als ulls, com es cremava la seva llar, les seves
poques pertinences, els regals de noces i els seus records.
El meu oncle Jaume i el meu pare amb altres
membres del somatén, uns dies mes tard i aprofitant la manca de control que es
va produir, van entrar a la cripta i van arrossegar tot el que van trobar,
bancs cremats, ferros i restes de l’incendi fins a colgar la tomba d’en Gaudi i
així van evitar la seva profanació al cap de pocs dies en que ho van intentar i
al no trobar-la, o bé, per mandra, el cas és que no ho van fer i el van deixar
descansar en pau.
Posteriorment, els meus oncles, van haver de
fugir. En aquells dies tot el que feia olor a Església...
Us contaré algunes anècdotes que el meu pare me va
explicar al llarg de la seva vida.
Per
exemple: Sabeu con demanava en Gaudi, que fos el fogó per coure el seu dinar,
per altre banda molt frugal?.
Bé havia de
ser un fogó de pedra com eren en aquell temps, però el combustible tenien que
ser serradures, no podia ser carbó. L’olla per coure la verdura, era vegetarià
encara que a la seva manera, s’havia de lligar amb la tapadora amb un tovalló,
de manera que al bullir fes pressió, es a dir con una olla de pressió actual.
En Antoni Gaudi, exigia molt a tothom, però,
sempre en funció de les possibilitats de la persona i amb tota justícia. Es una
virtut que sempre, sempre en recalcava el meu pare quan parlava d’en Gaudí. Era
un sant i just, deia sempre mon pare, encara que tenia alguns cops de geni prou
forts.
Me deia:
Per acompanyar els
visitants d’altres països que venien a veure les obres del Temple va demanar un
guia que parles diferents idiomes. Finalment va triar un senyor que no parlava
català i l’hi va dir: Vostè es compromet a que dins de sis mesos parlarà
català? I aquell aspirant va dir que si, evidentment. Be, van transcórrer el
sis mesos i un bon dia se l’hi va atansar i tot fent el distret, com aquell que
no diu res, li va parlar en català i aquell bon home no va saber respondre. Vet
aquí que, en aquell moment, un manobre andalús l’hi va demanar quelcom i en
Gaudí li va parlar en castellà. El guia es va adreçar a Gaudi i l’hi va dir que
com era que parlava en castellà amb el manobre i a en ell l’hi exigia que ho
fes en català. La resposta va ser molt clara: Aquest home ha vingut a treballar
de manobre i no es català i per tant parla en castellà, no te cap obligació de
parlar el nostre idioma. Vostè, al contrari, que es un home culte, que parla
molts idiomes, va ser contractat amb condició que en un temps prudencial
parlaria català i no ho fa. Dons com que s’ha acabat el termini de sis mesos
que vàrem fixar i vostè no ha complert la seva paraula ja pot marxar. I tot
seguit el va acomiadar.
Una mica dur però amb un gran sentit de la
justícia, la paraula per a ell era sagrada. No s’hi podia jugar.
De vegades me deia per explicar que era el Temple
de la Sagrada Família:
“Un
devot va somniar-lo;
un
artista l’ha ideat;
quan
el veu que ja torreja,
el
mon n’és meravellat.
Es
un Temple, i és la Casa
de
la pobre humanitat,
on
la llar hi és feta escola;
el
treball Santificat.
“Un
bocí de caritat per la Sagrada Família”
Uns versos que darrerament he trobat en un llibre que es va salvar de
l’incendi, una mica atropellat, amb taques de l’aigua i que porta el títol de
“ALBUM RECORD A GAUDI I AL TEMPLE EXPIATORI DE LA SAGRADA FAMILIA. * BARCELONA
1936”.
Be, tinc alguna que
altre anècdota però, tal vegada, son mes per ser parlades que no pas escrites.
A mes a mes dels meus records d’infant quan corria amb els meus cosins per damunt
dels “caragols” de pedra que eren a terra i que quan podíem pujàvem dalt de les
torres i passàvem d’una a l’altre per aquells pons sense baranes o amb alguna
fusta lligada amb cordes.
La meva vida a estat quasi sempre lligada a la Sagrada Família. Els pares es van casar, jo vaig ser batejat, he jugat molt per tot arreu, las meves filles també es van casar allà. La mort de la meva avia, en fi, records de quasi tota una vida.
