UN PETIT PAÍS
Una vegada en un recó del mon hi havia un petit país, tan
petit, tan petit que del campanar d’un poble es podia veure el campanar de
l’altre poble. Allà, la gent, era molt treballadora i pagava molts, però molts
impostos a uns Senyors d’un país molt mes gran, que els anava acollant, cada
vegada mes i mes, però ells callaven i seguien pagant, treballant cada vegada
mes, però el seu treball i la riquesa que fornia, quasi sencera, anava a parar
a casa dels Senyors del país gran que per mor d’una guerra que el petit país va
perdre, creien que en haver guanyat,
tenien tot el dret del mon a que fossin a questos qui els paguessin totes les seves disbauxes.
Aquest petit país, amb mes de 1000 anys d’història, havia
tingut les seves pròpies lleis, el Parlament mes antic d’Europa, el LLIBRE DEL
CONSOLAT DEL MAR, publicat el 1414 i que avui en dia encara ha estat una
verdadera font d’inspiració per les Lleis del País Gran i d’altres contrades.
Disposa de grans monuments com poden ser el Monestir de
Ripoll (any 1032) Montserrat, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Sant
Joan de les Abadesses, Sant Pere de
Roda...
En el Llibre del Consolat del Mar se’ns parla de
l’organització de la nau, dels drets i deures del Capità i la tripulació, de
les mercaderies, de les avaries i d’altres particularitats del comerç marítim.
Tot això demostra que encara que sigui un país petit es molt gran en cultura,
legislació, formes de viure, tractats internacionals, etc.
A més a més, en aquest petit país, tenien la costum de parlar
en un idioma que al país gran no li agradava, deien que no l’entenien i que era
una gran disbauxa i un gran disbarat
gastar, els pocs diners que els hi deixaven tenir en l’ensenyança d’aquest
idioma, i van arribar a la pocavergonya de manar que si un marrec del país
gran, a l’escola, volia que es parles el seu idioma, el castellà, tots es veien
obligats a deixar de parlar el dels seus pares i seguir en un idioma que els hi
havia estat imposat. Aquest idioma, que volien defensar en el petit país era,
naturalment, el català.
Us explicaré algunes de les servituds, calamitats i desastres
que va patir el petit país i que sovint son el germen de tots el mals que
seguim patint.
Be, ja fa molts anys hi va haver un Capità General del Gran
País, que l’anomenaven el “Conde de España” , personatge extravagant i cruel
que va cometre barbaritats al petit país, be ja sabeu que parlo de Catalunya,
arran de la primera guerra carlina i tant i tant va ser la seva crueltat que va
ser anomenat com “el tigre ferotge” i va
ser tantes i tantes les seves malifetes, que els seus propis partidaris el van
treure de les seves files i ordenaren executar-lo, es van escriure romanços com aquest petit verset que ho diu quasi tot.
“Conde España, Conde España,
Tú me abandonas por fin;
Y Gracias a Dios me libras,
De la fiera mas ruín.”
Bé abans de tot això encara vàrem tenir una desfeta mes gran
i mes greu i que va ser l’inici de tres segles de malaurances per el nostre
poble, ja que va venir la guerra dels Segadors i que el 1714, els catalans van
perdre amb el setge de Barcelona, defensada per el Conseller en Cap en Rafel de
Casanova, al front de 10000 homes contra 40000 assaltants i, es clar, al final
la ciutat va capitular, en caure ferit en Rafel de Casanova i llavors van
claudicar davant el Duc de Berwick, general en cap de les forces
franco-espanyoles. Era l’ONZE DE SETEMBRE DE 1714 i llavors el catalans van
perdre totes les seves institucions i la sobirania amb el anomenat Decret de
Nova Planta del Rei d’Espanya Felip V que abolia totes les institucions, lleis,
furs, etc. que regien Catalunya. I tots passàvem a ser súbdits del Rei d’Espanya,
Tot el que fes olor de català va esser prohibit, no es podia ni tan sols parlar
el català en família, ja que si te sentia algú te podia denunciar. D’això
parlava al començament del relat.
De llavors ençà han passat quasi tres segles i no han pogut,
els Catalans lliurar-se de la feixuga carga que els hi va ser imposada, i fins
ara s’han vist obligats a abaixar el cap i mantenir a moltes de la gent,
ciutats i pobles d’Espanya, amb els impostos i deures que han volgut anar legislant
de Madrid i sempre, diners a favor seu i la resta en contra de les nostres costums, lleis, i per
damunt de tot, de la nostre llengua.
Però seguim amb el compte, semble que per fi, i després de
haver estat intentat algunes vegades, Amb la República Española i la
proclamació de la República Catalana, que se’n va anar en orris dons a Madrid
tenien, com sempre tota la força, l’exercit, la Guardia Civil, en fi tots els
poders, i quan semblava que hi podria haver alguna llumeta al final del túnel,
va sorgir el malaguanyat i criminal General Franco, el Dictador per excel·lència,
que es va aixecar, insurreccionar en contra del Govern legítimament establert i
després d’una cruel i llarga guerra civil, encara ens va subjugar amb mes
força, cometent crims de tota mena, prohibint de nou tot el que fos català i ens
va dur a una foscor extrema i aquesta
foscor per el nostre petit país, semblava eterna, van ser 40 anys de dolor, d’angúnia,
de pèrdua de les llibertats individuals i col·lectives, de crims d’estat, de
judicis sense cap possibilitat de defensa, va assassinar el nostre President
Companys, increïble i per fi aquesta persona que mereixia els malnoms mes
execrables, va morir i es va restablir la democràcia en el País Gran, per lo
que vàrem seguir, mes o menys subjugats, encara que es va aconseguir restablir
part de les nostres Institucions, La Generalitat, el Parlament, els Mossos d’Esquadra,
l’Institut d’estudis catalans, el poder parlar i escriure en la nostra estimada
llengua i alguna cosa mes, encara que amb el tema de la llengua segueixen tirant
canonades a base recursos als tribunals.
Però ara hem arribat
en un moment de la nostre historia que podria donar esperança, la fruita sembla
que està més o menys madura i amb alguna sacsejada, tal vegada podria caure.
Tenim un President que tan si com no vol plantejar una
consulta referida al “dret a decidir” que es un eufemisme de el dret a la independència;
com a soci, mes o menys lleial, te un partit republicà, que diu que si es va
per el camí d’aquesta consulta al poble seguirà donant suport al Govern.
El cert es que en el País Gran, donen símptomes de una certa
por i estan incrementant tant com poden, les moltes i moltes repressions disfressades
de recursos als tribunals, d’intentar tombar las lleis proclamades en el nostre
Parlament, etc. però jo crec que, ells mateixos s’estan ficant en un atzucac del
que difícilment en podran sortir i per tant podem seguir mantenint la confiança
de que en un temps mes o menys proper o llunyà aconseguirem, per fi esser
independents.
Passar a ser un nou estat d’Europa, amb tot el que això significa,
tant de bo com de dolent, al començament
hi haurà mes de dolent que de bo, però, al manco, podrem manar i distribuir la
nostre feina. Els nostres esforços, la nostre capacitat d’organització, que els
nostres diners, els nostres impostos serveixin per el nostre poble i que per fi
puguem dir SOM CATALANS LLIURES.
I com que tot el que he dit podria ser que tan sols fos un compte l’acabaré com els comptes. Vet aquí un gat vet aquí un gos, aquest
compte s’acabà.
VISCA CALUNYA LLIURE
Dimarts 23 d'Abril SANT JORDI
