LLIÇÓ
POLÍTICA I SERENOR
Dilluns vàrem poder assistir
a una veritable lliçó de serenor i de ben fer polític a la sessió de la mal
anomenada Comissió d’investigació sobre el frau i la evasió fiscal, o comissió
Pujol com se l’anomena col·loquialment. El President Mas va demostrar que és l’únic,
de tots els que van concorre, que mereix
l’adjectiu de ESTADISTE, un gran Home d’Estat.
El President Mas, va donar
una lliçó de dialèctica, de “savoir faire” sense immutar-se per res i responen,
això si, a tot el que li van preguntar, evidentment les respostes, en general,
no van ser del grat del seus adversaris polítics, però això no vol dir que no
fossin creïbles i que no responguessin a les qüestions que se li plantejaven.
Quina diferencia amb el President del Govern d’Espanya, que no sols no permet
cap comissió d’investigació de les moltes que s’han demanat, sinó que ni tan sols
permet preguntes dels periodistes i s’amaga darrera una pantalla de plasma.
Alguns dels parlamentaris,
caps tots ells, menys ERC, del seus respectius partits i que van deixar de
banda els seus portantveus que, al meu entendre, eren els que s’havien
treballat el tema i sabien realment què s’havia de preguntar i, en el seu cas,
repreguntar, però sembla que va ser més important la seva presencia xuclant
càmera, com és diu vulgarment, què no pas el que s’estava tractant a la sessió
del Parlament. I axis van sortir algunes de les preguntes i qüestions que van
donar peu, més al lluïment del President que no pas a la pregunta mateixa.
Van haver alguns, que van
tenir el mal gust, ja que no venia a compte, de intentar burxar en la vida
privada del President i del seu pare (E.P.D) i que ja fa tres anys, com va
recordar el propi President, que va traspassar. Va ser un moment de verdadera
vergonya aliena, per part del Sr. Iceta i posteriorment per part del Sr.
Rivera, sempre aprofitant el que deixen els altres, però allà ells si volien
posar un parany tan barroer al President
Mas que els va torejar i els va clavar banderilles de foc, al respondre, sense
immutar-se que coneixia el compte del seu pare de finals dels anys 80 quan ell
encara no tenia cap responsabilitat política i que, a més a més, no en va voler
saber res ja que, en tot cas, era un problema del seu pare i, per desgracia ja
no podia defensar-se. Però van insistir en el tema, especialment el Sr. Rivera
de C’s i li va demanar si era beneficiari i per tant testaferro del seu pare.
La resposta va ser rotunda “Si, era beneficiari, no testaferro i de l’herència,
la hereva era la meva mare, i va afegir dos coses, que evidentment van
descol·locar al seu interlocutor, mai he
rebut ni un euro, millor dit, ni un
cèntim d’euro i desitjo que la meva mare visqui molts anys.
Evidentment que tota la
classe política, no accepten les respostes del President, però això ja era
d’esperar, no he vist mai, un sol polític que sàpiga reconèixer que el seu
adversari te raó i diu la veritat. I el cert és que no te la menor importància.
Va ser realment interesant,
l’exposició, quasi la única per cert amb cara i ulls, del Sr. Oriol Amorós per
part de ERC, va demostrar que era l’únic que si que sabia de que anava tot el
tema i que s’havia estudiat i treballat les qüestions a presentar al President,
encara que, d’una forma molt assenyada i
correcte van tenir, inclús, alguna pregunta i repregunta directament i val ha
dir que, al meu entendre, va sortir clarament reforçat el President. Vaig notar
un cert regust de un interès en no fer massa mal, que les coses CDC/ERC no
estan gaire be i més val no acabar de trencar les “amistats”.
Un altre que, sense ser un
especialista en el tema, el Sr. Iceta. demostra sempre que és un bon
parlamentari. si que va fer una sèrie de
preguntes prou incisives però que també li van ser tombades totes ja que es va
tractar d’una bateria de preguntes, fins a cert punt amagaven un punt de retret
personal però que les va fer sense presentar cap prova i per tant va ser tant
com dir allò de “m’han dit”, “he sentit”, “he llegit” amb el que li va donar,
de nou ocasió de lluir-se al President Mas.
Per cert, i no recordo qui
va ser que va anomenar que en Tarradellas, hagués fet o deixat de fer el que
fos i la resposta ràpida i tallant com un ganivet ben esmolat, va ser “Voldrà
dir el President Tarradellas”. Remarcant, axis, el respecte que mereixen els
que han estat o hi son al front de la Generalitat de Catalunya.
Va haver-hi un punt que, al menys a mi, me va fer somriure i
va ser quan el Sr. Herrera, va voler prémer el gallet del trabuc i va preguntar per determinades empreses que,
segons ell, havien rebut concessions de obra pública en l’època del ex
President Pujol i que, com aquell que no diu res, podrien haver estat motiu de
corrupció per la contraprestació de comissions. Doncs be, sense immutar-se, va
agafar uns papers que va dir duia preparats per si algú volia veure’ls i que va dir li havien estat
preparats per la Presidència de la
Comissió i en les quals es podia veure perfectament que en aquestes
mateixes empreses els hi havien estat atorgades més del doble de obres
públiques durant el mandat del Govern Tripartit del qual, vostè Sr. Herrera en
formava part. La cara del Sr, Herrera va ser tot un poema.
Punt i apart va ser la
intervenció de la Sr. Alicia Sánchez-Camacho,
a la que el Senyor Mas, va escoltar molt atentament i li va respondre
que ell no era el vuitè fill polític del Sr. Pujol com deia ella, com gairebé sempre,
la Sra. Sánchez-Camacho, l’interrompia contínuament, fins que ell mateix va
callar i el President de la Comissió Sr. David Fernández (CUP) li va haver
de demanar que fes el favor de callar i
que no era el seu torn i per tant havia de sentir que deia el President.
Va ser interesant, en alguns
moments, veure com el President Mas, fent un exercici de gran saber estar, li
va recordar a la Sra. Sánchez-Camacho, dues coses, una que en algun moment,
ella haurà de seure a contestar les preguntes que se li facin, (fent referencia
al tema de La Camarga) i per altre banda li va recordar que el seu partit, el
PP, amb un excés de guerra bruta, durant la campanya electoral del 2012, hi va
haver un diari que va publicar unes dades en contra de la honorabilitat del Sr.
Mas i que pretesament provenien de la UDEF, encara que sense firma i que pesi a
que van ser totalment desmentides per les autoritats monetàries del països implicats,
li va etzibar: “Encara espero que ningú del seu partit, ni el Ministre
Fernández Diaz m’hagi demanat disculpes” ja se que aquesta és la forma d’actuar
de tots vostès.
Un altre lleig, en les
formes, de la Sra. Sánchez-Camacho va ser que totes les seves interpel·lacions,
repliques, interrupcions, etc. van ser fetes en castellà, va ser l’única, de
tots els Diputats que va utilitzar aquest idioma, fins i tot el Sr. Rivera que
acostuma a donar-nos més d’una interposició a les seves interpel·lacions, en
castellà, aquesta vegada ho va fer tot en català.
Be, suposo que aquesta actitud
per part de la Sra. Camacho, va ser per que axis no li haurien de traduir al
seu Cap Rajoy ni a les TV’s de les Espanyas i els hi estalviava feina i a
nosaltres haver de dir que no ho havien traduït be, dons sempre acostuma a
sortir allò de Traduttore,
traditore.
I d’aquesta manera en ho hem estalviat.
La Diputada Meritxell Borràs,
va tenir una intervenció que tal vegada li va fer més mal que be, al actuar amb
un tarannà tan ensucrat, però si que va estar molt clara quan al dirigir-se a la Sra.
Sánchez-Camacho li va dir: “No sé com té
valor d’intervenir, hauria d’amagar-se sota la taula, perquè fa mesos que
esperem que vostè comparegui i encara no ho ha fet” Crec que va ser una bona manera d’agrair-li la
seva presencia.
Com a resum, una mica ràpid
i frívol, diré:
- * Sols hi va haver un polític que va sobresortir
per damunt de tots. El President Mas.
- * La resta de Diputats van fer, amb una
excepció molt clara, (ERC) un paper d’estrassa, donant la impressió que el seu interès
tan sols era l’atac i el desgast del President Mas.
- * Revelar els afers i detalls privats del
testament del seu pare es una cosa que no la fa ni faria cap altre dirigent polític,
és una mena de despullar-se davant l’opinió publica sense que fos ni necessari
ni obligat. I això l’honora.
- * I per acabar va deixar ben clar que en el
tema del compte del seu pare a Liechtenstein no hi tenia res a veure i que la Audiència
Nacional va tancar el cas a l’ordenar l’arxivament de manera molt presta
- * I el que temia molta gent. No s’ha produït,
el procés cap a la independència no s’ha vist menyspreat. Ni tan sols es va
plantejar.
Ara sols queda seguir
treballant i aconseguir la independència
que ens permeti que aquests assumptes siguin tan sols de Catalunya i
jutjats per Catalunya, sense que persones alienes, encara que Diputades del
nostre Parlament, no deixen de ser alienes al nostre país, com ha demostrat,
especialment el PP.