DETENCIÓ DE GAUDÍ
L’11 DE SETEMBRE DE 1924
per Joan Crexell
A Barcelona, la tradicional commemoració de
l’Onze de Setembre de 1714, l’any 1923 va
acabar malament. En efecte, la força pública
va carregar brutalment contra els milers i
milers de manifestants que cridaven «Visca
Catalunya lliure!» i «Mori Espanya!» davant
l’estàtua de Rafael Casanova. Mai no s’havia
vist tanta gentada ni un fervor patriòtic tan
alt. Dos dies després dels fets, el capità general
de Catalunya, Miguel Primo de Rivera,
donava un cop d’Estat amb el vist i plau del
rei i amb l’anuència de la Lliga Regionalista.
No cal dir que aquest fet, la Dictadura 1923-
1930, comportaria una nova persecució contra
Catalunya, persecució, tot sigui dit, que no va
arribar, ni de bon tros, als extrems de la dictadura
del general Franco.
L’Onze de Setembre de 1924, el primer sota la
dictadura, es van programar alguns actes que
foren prohibits per les noves «autoridades».
Un d’ells era la ja tradicional missa commemorativa
que des del 1899 organitzava la
Lliga Espiritual de la Mare de Déu de Montserrat
—Antoni Gaudí n’era membre d’ençà de la
seva fundació— a l’església dels Sants Just i
Pastor a Barcelona. D’altra banda, sabem que
Gaudí, home profundament religiós, cada tarda
s’adreçava a l’església de Sant Felip Neri a
fer les seves oracions. Amb això volem dir que
la intenció de Gaudí d’anar a la dels Sants Just
i Pastor aquell dia tenia directa relació amb la
missa commemorativa de l’Onze de Setembre.
Un fet poc conegut de la vida del
genial arquitecte modernista és la
seva detenció un Onze de Setembre,
durant la dictadura de Primo
de Rivera. Gaudí, home solitari,
però també solidari i immers en el
ressorgiment nacional català del
primer quart de segle, ens mostra,
amb motiu d’aquest fet, una
faceta cívica i patriòtica digna
d’elogi. Pel que fa a l’ús de la
llengua, és ben sabut que, durant
una visita d’Alfons XIII a les obres
de la Sagrada Família, Gaudí li va
fer les explicacions en català.
També s’expressava en la nostra
llengua amb els visitants estrangers.
Un d’ells, Albert Schweitzer,
explicaria que Gaudí li va dir: «Això
no es pot expressar ni en
francès, ni en alemany, ni en
anglès: tant és així que li ho explicaré
en català i vostè ho comprendrà,
encara que, de català,
no en sàpiga.»
Gaudí, en un dibuix de Joaquim Renart, el 9
de maig de 1926, poc abans de la seva mort.
A l’Arxiu Històric Municipal de Barcelona, apartat
Fulls Volanders, hi hem trobat unes
quartilles escrites a màquina, on s’explica de
forma molt detallada com va tenir lloc la detenció
de Gaudí. Al final de tot hi ha una frase,
ratllada a mà, que diu: «Això, quasi textualment,
és el que n’ha contat el Sr. Valls», és
a dir la persona que va presenciar bona part
dels fets. El text és el següent:
«A les 8.05 del matí del dia 11 de Setembre
de 1924, el Sr. Valls, en anar a en trar a
l’església de Sant Just, fou deturat per un
policia que li preguntà:
—¿
Dónde va Vd.?
—
Vaig a missa.
—No se puede pasar. Si quiere ir a misa,
puede ir a otra iglesia.
—
És que jo vull anar a missa a aquesta de
Sant Just.
—
Pues por esta puerta no se puede pasar.
Pruebe por la otra puerta.
El Sr. Valls va anar per la porta del carrer de
la Ciutat, i allí també li impedí el pas un altre
policia, amb el qual disputà una estona.
En aquest moment es presenta el Sr. Gaudí, i
tot decidit tracta d’entrar a l’església. El policia
el detura preguntant-li:
—¿
Dónde va Vd.?
—
Vaig a missa.
—
No se puede pasar.
—Doncs jo passaré.
—
¡Vd. no pasará! —i l’agafa pel braç.
—
Per què m’agafa pel braç, vostè?
—
Siga Vd.
El Sr. Valls intervé a favor del Sr. Gaudí. Els
detenen i els porten tots dos a la Delegació de
Policia de la plaça del Regomir. En fer el policia
la presentació dels detinguts, els acusa
d’haver-lo insultat, a la qual cosa el Sr. Gaudí
diu:
—Mentida, jo no he insultat ningú.
—Cállese Vd.
—
Jo no puc ni dec callar. Que digui la veritat i
callaré.
—
Cállese Vd. y siéntese.
Quatre policies fan la indagatòria: un preguntant,
un altre escrivint, un altre parlant amb el
que pregunta i un altre mirant com l’altre
escrivia.
—
¿Cómo se Ilama Vd.?
—
Antoni Gaudí.
—
¿Qué edad tiene Vd.?
—
71 anys.
—
¿Qué profesión?
—
Arquitecte.
—
Pues su profesión le obliga a Vd. a hablar en
castellano…
—
La professió d’arquitecte m’obliga a pagar
contribució i ja la pago. però no a deixar de
parlar la meva llengua.
—
¿Cómo se llamaba su padre?
—
Francesc Gaudí.
—
¿Qué es eso de Francesc? Un dels quatre
policies que ajudaven el que preguntava va dir
dirigint-se al Sr. Gaudí:
—
¡Si Vd. no fuese viejo le rompería la cara;
sinvergüenza, cochino!
—
Jo a vostè no l’insulto i vostè a mi sí. Jo
parlo la meva llengua...
—
Si Vd. no fuese viejo...
—No m’insultin, que no hi tenen dret.
En aquest moment arriba una senyora tota
atribolada i, dirigint-se de dret al Sr. Gaudí, li
diu:
—Ai, Sr. Gaudí! M’han dit que l’havien agafat
quan volia entrar a Sant Just, i encara no deu
haver esmorzat! Vol que li porti un vas de
llet?
—
¿Quién le ha dado permiso para entrar?
—
A la porta he demanat permís i me l’han
donat.
—
Siéntese Vd. —la senyora s’asseu. Els policies
estripen tot el que han escrit fins a aquest
moment i tornen a començar. Passa un quart
esmerçat a tornar a fer l’atestat: un policia
dictant, un altre escrivint i els altres dos repuntant-
lo. El Sr. Valls es cansa i alçant-se
diu:
—
Señores: sería muy triste que la señora
también tuviera que perder toda la mañana
aquí. Sería mejor darle permiso para que saliera
a buscar un desayuno para el Sr. Gaudí.
El policia que dictava va fer:
—
¡Que se vaya!
El Sr. Valls va afegir:
—
Y ahora permítanme que les diga que no
comprendo como se molesta de esta manera
a personas honradas...
Un policia:
—
Cállese Vd. Si no fuese Vd. tan viejo, le
rompería la cara.
El Sr. Valls:
—
Aquí no tendría ninguna gracia. En la calle
mano a mano ya sería otra cosa.
Tothom calla. Segueixen escrivint al dictat i
els dos policies que ni escriuen ni dicten comencen
a passejar-se per davant dels detinguts,
fent-ne burla amb gestos, com volentlos
dir: ja veurem com en sortireu de tot això.
Torna a entrar la senyora, portant una ampolla
de llet, una copa, un panet de Viena i una
cullera, tot embolicat en un tovalló.
El Sr. Gaudí, remerciant-li l’atenció, esmorza.
En acabar, la senyora recull els trastos i torna
a sortir,
despedint-se del Sr. Gaudí.
Entra un oficial de policia. Parla amb els quatre
que feien la indagatòria i torna a sortir. Al
cap d’un moment, aquests f iquen els papers
que han escrit dintre d’un sobre i criden un
policia:
—
Acompañe a estos señores a la Delegación
de la Lonja.
Surten. A la porta de la Delegació de la plaça
del Regomir,
entrega el plec i els detinguts a
una parella de policia i aquesta els porta a la
Llotja. En arribar a la Llotja, els policies
entreguen
el plec i els detinguts. Obren el plec, el
llegeixen i tornen a preguntar al Sr. Gaudí per
les generals de la Llei. En arribar a la professió
i contestar «arquitecte», es repeteix
l’escena de la plaça del Regomir, gairebé amb
les mateixes paraules.
El Sr. Valls diu, en castellà:
—
El Sr. Gaudí está en su perfecto derecho
hablando en catalán.
El «Jefe» de policia:
—¿
Ve Vd., Sr. Gaudí, como su compañero
habla el castellano?
El Sr. Gaudí:
—Sí, ja ho veig; però jo en tinc prou amb la
meva llengua.
El policia, dirigint-se al Sr. Valls:
—
Y a Vd., ¿por qué lo han traído?
—Yo acompaño al Sr. Gaudí.
—¡Pues ya está aquí de más! ¡Váyase Vd.!
—Yo quiero acompañar al Sr. Gaudí. El Sr.
Gaudí no ha hecho nada que no haya hecho
yo. Y si a él le prenden, también hay que
prenderme a mi.
—¡Guardia! ¡Saque Vd. a este señor!
El Sr.
Valls, sense saber com, es troba al mig del
carrer, a empentes i batzegades. Va esperarse
una bella estona per veure si podia
enterar-
se
de com acabava allò, però de seguida
cregué que el millor era anar a la Sagrada
Família a donar avís del que passava.
L’endemà, el Sr. Valls féu per trobar-se amb
el Sr. Gaudí i li preguntà què li havia passat
després que els separaren. El Sr. Gaudí li digué:
—Em van escorcollar, trobant-me un sant
Crist, uns rosaris i un llibre d’anar a missa,
que em varen tornar. Després em conduïren
per uns corredors de la Delegació i obrint i
tancant tres reixats de ferro, em van deixar
en un
calabosso molt fosc. No vaig distingir
res més que un banc, del qual en acostar-m’hi
se n’alçaren dos h omes, als quals vaig dir:
—Mirin, senyors: m’han detingut en el moment
que tra ctava d’anar a missa. Les meves
armes són aquestes: el sant Crist, els rosaris i
el llibre. Permetin-me que faci les meves oracions
i després estaré per vostès.
Després de resar un xic, vaig preguntar a un
dels detinguts:
—Per què hi és vostè, aquí?
—Fa sis mesos que sóc a la «Modelo» i m’han
dut avui aquí on em donaran els papers necessaris
per a quedar en llibertat.
—I vostè?
—Perquè venia fruita pel carrer. Després de
prendre’m la fruita m’han posat cinc duros de
multa, i no tenint-los per pagar m’han dut
aquí.
Entra un policia: porta uns papers que
entrega
a un dels detinguts i el posa en llibertat. En
havent sortit aquest, el policia diu al Sr. Gaudí
que li ha estat imposada una multa de cinquanta
pessetes i que, si les paga, el posaran
immediatament en llibertat.
El Sr. Gaudí diu que no les porta.
El policia fa:
—Doncs s’haurà de quedar!
Surt i tanca. El Sr. Gaudí començà a pensar a
quin amic, proper a la Delegació , podria escriure,
demanant-li les cinquanta pessetes, i
es decidí per escriure al Sr. Rector de la Mercè.
Demanà al policia que es passejava per
defora del reixat, paper, tinter i ploma per a
escriure. Escriu al Sr. Rector de la Mercè, demanant-
li setanta -cinc pessetes: 50 per a
pagar la seva multa i les altres 25 per a pagar
la del pres que estava amb ell. Demana al
policia si podrien fer-li la me rcè de donar curs
a la carta, a la qual cosa aquest a ccedí.
Molt aviat comparegué el Sr. Rector, i en cerciorar-
se que efectivament el Sr. Gaudí es
trobava pres i que era ell qui li havia escrit, li
donà les setanta-cinc pessetes, amb les quals
pagà la seva multa i la de l’altre pres. Al cap
de poca estona sortiren en llibertat, juntament
amb el Sr. Rector.
Al carrer, el pres —que era castellà— li va
demanar plorant al Sr. Gaudí el nom i
l’adreça, per a tornar-li les vint-i-cinc pessetes
així que pogués. I el Sr. Gaudí li digué:
—La caritat no es torna. Si un dia us trobeu
com jo avui, en el cas de poder fer un acte de
caritat, feu-lo pensant en les 25 pessetes que
em voldríeu tornar.
Així acaba aquesta relació dels fets. El 7 de
juny de 1926 Gaudí fou atropellat per un
tramvia vora la plaça de Tetuan. Traslladat a
l’Hospital de la Santa Creu, va morir al cap de
dos dies sense haver recuperat el coneixement.
Com que anava vestit molt senzillament
i no portava documentació, no es va saber qui
era fins poc abans del seu traspàs.
Crexell, Joan.
Detenció de Gaudí l'11 de setembre de 1924.
Serra d'or. (1987, setembre), any XXIX, núm.
335, pàg. 17-19.
http://racocatala.com/cat1714/antonigaudi.htm