FILOSOFANT

EMOCIONS

Avui intentaré utilitzar allò de "primum vivere deinde philosophare" i ja perdonareu la meva petita dosi d'orgull i una certa presumpció i que no voldria que fos l'únic que sensació què es pugui entendre, ja que no és la neva intenció. Tan sols vull fer-vos sentir una mica les meves emocions en aquest tram de la meva vida.

Quan tens una dificultat en la qual no hi estàs fet, t'adones que els altres sentits es tornen molt més sensibles i tanmateix tens la percepció que pots aconseguir quasi les mateixes sensacions que abans de patir la pèrdua del sentit que et manca i en el meu cas es tracta de la vista, és veritat que tant el sentit de l'oïda com el tacte es desenvolupen de forma molt i molt clara i perceptible, no tant el gust i l'olfacte que ho aprecies menys; però hi ha un altre sentit, intern, a l'ànima que aquest és el que més es desenvolupa, ja que el tenim dins el nostre cor i el nostre cervell.

És difícil descriure les moltes sensacions que reps i que en altres moments de la vida quasi no les sents, i, si més no, no els hi fas cas pel context en què es produeixen, més en ser dins del teu món més reduït prenen una grandària, un volum, una significació que en algunes ocasions et fan pensar en motius que, tal vegada, no havien tingut cap valor però que adquireixen uns significats extraordinaris que mai hauries imaginat i que t'obren portes i finestres al pensament d'incalculables projeccions.

És tan gran la sensació que fins ara no havies viscut plenament la vida, que has anat passant per l'existència sempre enfeinat i sense mirar el teu interior i poder pensar en què podries haver fet per millorar les teves relacions amb el teu propi entorn, aquelles mirades, petits gests de felicitació, aquell cop a l'esquena que et dóna moral, Son petites sensacions que tal vegada en altre moment no hauries fet abast, però que ara són com un torrent d'aigua fresca que t'omple la ment i l'anima.

Quan sents refilar la cadernera o el cant del rossinyol estàs sentint sons i músiques que Déu ens posa a l'abast i que, almenys, per la meva part, no hi prestava cap o poca atenció i que ara m'omplen d'assossec, de pau; és difícil transmetre en un escrit les múltiples sensacions de benestar que et pot donar una cosa tan senzilla com és el cant d'un ocell.

A més aquesta serenor et permet pensar amb la frase aquella "pensa en què pots fer tu pels altres i no demanis res a canvi, ja t'arribarà si s'escau" i llavors se t'obrirà un reguitzell de possibles formes i maneres d'ajudar als teus amics, al teu entorn i saber quina és la forma de ser una ajuda que no sigui massa visible però sí, efectiva.

Les emocions es troben en qualsevol lloc, sols has de tenir una ment oberta, poden ser provocades per un resultat d'un partit de futbol, per una festa familiar, sentint un concert de música clàssica, per una conversa amb un amic, llegint un article de premsa, en sentir l'homilia de la Missa dominical, o bé de tantes i tantes ocasions que la vida ens té reservades. També es pot tractar d'emocions de caràcter menys agradable, quan recordes i penses o perquè reses, que demanes per amics o familiars que pateixen, per malalties greus, o senzillament per circumstàncies de la vida que, en aquest moment no són favorables.

Bé, tan sols he volgut intentar, des de la meva pròpia experiència transmetre un missatge de pau i beneplàcit què ens puguin ajudar a tenir una felicitat dins nostre i acceptar amb un somriure tot allò que podem rebre i que, tal vegada no seria del nostre grat.

Jo considero que, malgrat és molt dificultós, s'ha d'intentar passar la vida de la millor forma possible i per això és imprescindible sentir una alegria interior que la puguem transmetre al conjunt del nostre entorn el nostre equilibri interior.

I he deixat com a comiat una de les emocions més importants, i és l'amor. L'amor vers la persona estimada, l'amor vers els fills, l'amor vers la família, l'amor vers els amics i l'amor vers, fins i tot, per aquells que no ens estimen, si practiquem, o almenys ho intentem, serà quan en veritat tindrem la plenitud de la nostra vida.

CATALANS

DESEMBRE

Hem arribat al mes de desembre, el mes màgic, el mes cantat en Nadales, el mes dels somnis, el de l'esperança, de la solidaritat, el que comença amb quasi una setmana de festa, per alguns, i acaba amb les festes grosses de Nadal, tenim de tot, comença l'hivern, encara que ja faci alguns dies de fred de finals de la tardor, els arbres han perdut les fulles, el sol ja no escalfa, als vells ens fan mal els ossos, són dies de boires, núvols, pluja, en algunes contrades del nostre petit país cauen les nevades primerenques, els primers flocs de neu, els infants prenen nota de tot allò que volen demanar en la carta als Reis Mags i els més grans començant a somniar amb la rifa de Nadal, i tots tenim quelcom en què somniem íntimament. Si passeges pels carrers, sents la inconfusible olor de la llenya cremada a les llars de foc, les xemeneies deixen enlairar el fum que tal vegada vagi ple de desitjos que s'enlairen al cel i qui sap si tindran resposta. És el que dic en començar el desembre és màgic.

Be aquest mes de desembre també és el de muntar el Pessebre, anirem a cercar molsa al bosc, no gaire que no és permès, i si s'escau anirem a la Fira de Santa Llúcia, que sempre manca uns quants pastors, o un bé, o Déu meu! S'ha trencat l'àngel del Portal i també el "caganer" d'enguany, i amb els pares anirem construint el nostre pessebre, aquí una mica de paper de plata i farem un llac, hi posarem uns ànecs nedant, allà hi posarem el riu amb un pont, i amb petites pedres a la vorera, amb unes branquetes de farigola farem uns arbres, més enllà, els pastors a la vora del foc veuen l'àngel que els anuncia la bona nova, una mica més lluny s'albiren els Reis amb els seus camells que encara són lluny però que ja aniran apropant-se a la Cova on hi haurà el Naixement, amb Sant Josep, la Verge, Jesús en mig de la palla, el bou, la mula i l'àngel, nou d'aquest any, que guia als pastors per arribar a adorar el Nen Jesús, de fons i posarem un paper pintat amb el cel i uns núvols i unes muntanyes amb suro en les que hi posarem qualcuna petita casa i en acabar, amb pólvores de talc simularem la neu i direm: Ha quedat preciós!

Quants records d'infantesa, records que anem infonent en els nostres, fills, els nostres néts i, perquè no, als nostres besnéts i així els anem conduint pel viarany de la vida amb les nostres tradicions i cultura.

No penseu que m'oblido, no, també penso en l'arbre de Nadal que malgrat no esser molt nostrat, si que ha arrelat a les nostres llars i que també és un motiu més de joia i de la festa, i posarem les garlandes, les llums, les boles lluentes, i els regals de la Nit Bona, regals que haurem de compartir amb el "Tió" que l'haurem de fer cagar a cops de bastó i després seurem a taula per poder anar a la Missa del Gall i per tant s'ha de sopar una mica esperonats per no fer tard.

També hem de pensar a ajudar a aquells que més desfavorits passant fred, passant gana, no lluiran un arbre de Nadal, és massa car, pensem hi en ells i aportem, no una almoina, només aviat una ajuda i donem-la amb un gran somriure als llavis, no de compassió, no de cortesia, un somriure que ajudi i que faci veure que també pensem i els recordem dins de les nostres possibilitats, crec que un copet a l'esquena, un somriure, són quasi tan apreciats com un paquet de menjar. Ah i si s'escau i és possible recordem que els nens també demanen joguines.

Jo també, permeteu-m'ho, vull fer les meves peticions als Reis Mags, ja començo a tenir uns quants anys a l'esquena i, per això, les meves demandes són d'un altre caire. Jo vull demanar la PAU, la fi de les guerres; vull demanar que finalitzin les migracions forçades de tanta gent innocent, vull demanar que els governs tinguin una mica de sensibilitat envers tants que pateixen, vull demanar que regni la justícia per tothom, vull demanar que les lleis siguin justes, no sols de paraula i sense voler aplicar-les, i també vull demanar que el meu petit país aconsegueixi el reconeixement que mereix i que pugui d'una vegada decidir lliurement quin és el seu camí i que vol ser, fa massa temps, més de tres segles, que ho demanem i crec que ja seria hora que ho poguéssim aconseguir democràticament i pacíficament; jo vull poder veure la que jo anomeno "la revolució dels somriures". Que ens pugui dur a esser lliures. Ho puc demanar?

BONES FSTS A TOTS          

                                                                  

.          

SENSACIONS DE TARDOR

TARDOR

Vull tornar a fer una passejada pels camins del bosc, enmig de la multicolor teulada dels arbres que en aquesta època mostren una variada mostra de colós que van del vet, al grog, el taronja, el marró, beix, en una gamma de tonalitats que tan sols el Creador va esser capaç d'imaginar i dur a la natura pel gaudi dels humans.

Mentre vas caminant, a pas lent, gaudint del perfum de les petites flors, de la inconfusible olor de la humitat del terra obert d'una catifa de fulles de tots els colors, on els peus s'enfonsen com en la millor de les catifes orientals, es percep una olor característica dels bolets que comencen a sortir sota els pins, a les fagedes, podem començar a trobar rossinyols, ceps, carreretes, algun ou de reig, els primerencs rovellons o esclata-sangs, les múrgoles i tota la immensa varietat de bolets que, de no ser un especialista, és difícil de saber trobar i "caçar".

Però no s'acaba aquí la magnificència de la natura en aquestes dates, si t'endinses una mica en el bosc més dens i atapeït dels arbustos, de les mates del sotabosc, allà on és un poc més dificultós el fet de caminar, començaràs a sentir el piular dels ocells, l'alegre melodia dels rierols que corren ufanosos per als petits corriols que, any rere any, un cop acabada la sequera de l'estiu tornen a reviure i alimenten, qui sap, si qualcun riu més gran, o un petit llac on va despertant la vida més adulta de tots aquells éssers que a la primavera i l'estiu van poder contemplar la seva naixença, primer i la seva evolució més tard i que ara, es mostren en tota la seva plenitud.

Més seguim caminant sota una finis iuma pluja, millor dit, sota un plugim quasi boira humida que ens ajuda a omplir el nostre cap o tal vegada la nostra ment de totes les sensacions a través de les percepcions que els nostres sentits van acumulant al llarg del passeig.

És hora de abrigar-se i d'utilitzar el impermeable, ja que el plugim és va convertint en una pluja, fina, però que va mullant les nostres peces de roba i el camí no ha acabat, ens queda arribar a un petit i amagat llac, prop d'una vella masia abandonada on podrem trobar aixopluc fins que la pluja comenci a minvar i poder seguir gaudint de la passejada.
Aprestem una mica el pas, penso dins meu, no sigui que aquesta pluja comporti un mal pitjor. Al cap de pocs minuts d'un pas quasi diria que de córrer, arribo a la masia i, per fi, puc arrasir-me de la pluja i contempla el bosc de la tardor, crea que hi ha quatre tipus de bosc, el primaverenc, l'estiuenc, l'hivernal i l'actual, la tardor i mentre sento les gotes de pluja punxant l'entramat de les fulles dels arbres i la teulada del precari punt de la meva estança, que sonen com una simfonia de la natura, no es música convencional però sona com la millor orquestra.

Al fons, aixecant la mirada, s'albira el petit llac que cercava i penso, si tinc sort de què la pluja deixi d'amarar el bosc i, de passada, deixi de xopar-me, podria arribar al seu marge i fruir de la visió dels ànecs que nedant cercant aliment fent cercles, voltes i revolts que dibuixen en l'aigua unes línies peribles, quasi imperceptibles, assenyalant el seu ingràvid pas.

Per fi deixa de ploure i el cel fins ara grisegeu i plomís torna blau i els núvols van fugint i sols queden un que altre, més per fer bonic, que per altra cosa. Vist això surto de nou al caní i vaig cap al petit lla, les sensacions són meravelloses, les olors de la terra amarada d'aigua, la catifa de fulles caigudes durant la pluja, els peus quedant xops però l'ambient és inigualable; arribo a la riba del llac i puc veure amb admiració om sorprenentment neda majestuós un cigne blanc com la neu amb les seves elegants evolucions dins l'aigua i quedo una mica corprès i pensatiu; és tan encisadora la natura què és difícil plasmar amb quatre humils paraules tot el que el Creador ens va donar.

Bé aquí s'acaba un relat imaginari que podria succeir i trobar-se en qualsevol indret de la nostra estimada Catalunya i per tant no és ni d'aquí ni d'allà, és de la nostra Pàtria.

SENSACIONS

BUCÒLIC

Avui, un dia com qualsevol altra, he anat a fer una passejada, per camins rurals, no hi ha possibilitat d'albirar grans muntanyes, ni perillosos avencs, ni tan sols dificultats per manca de camins, no, tan sols és qüestió d'admirar el paisatge, que m'és quasi invisible, però que es pot endevinar mitjançant els ulls de l'ànima i creieu-me, tal vegada és més encisador, més agradívol, quant t'hi trobes enmig de la natura i no pots veure, amb detall, gaire més que a deu o dotze passes, llavors els sentits sembla que s'esmolin, que tinguin un major altaveu i per tant una major ressonància dins el teu cervell.

Quan arriba aquest moment comences a sentir la remor del vent movent les fulles dels arbres, els ocells que canten, trinen, pian, salten bulliciosos de branca en branca, uns fent saltirons de mera alegria de viure, d'altres cercant aliment per llurs fills, les seves niuades, de tant en tant sents un llunyà lladruc d'algun ca, o bé el bram d'algun ase, o el bel de les ovelles pasturant i sentint tots aquests sons el teu cervell et transporta a un altre món, a un món més alegra, un món més just, un món sense baralles, sense guerres i pots sentir en tota la teva pell un assossec, un benestar que quasi és impossible descriure i menys per aquest humil afeccionat al sublim art de l'escriptura.

Sense més disquisicions segueixo la meva passejada i, de sobte, el cel blau s'ha tornat núvol, amb núvols negres que et fan pensar en una tempesta d'estiu, però tempesta a la fi, és qüestió de cercar aixopluc i depresa no sigui que una tranquil·la passejada es convertís en una bona mullena.

A pocs metres dins d'un camp ben segat, i endevino una petita cabana de pedra com les que els pastors utilitzen per descansar mentre el ramat pastura i, que vols, accelero el pas doncs comencen a caure grosses gotes que fan un fort soroll de xap, xap. Ja sóc dins de la cabana i a resguard de la forta pluja i l'espectacle és meravellós, les forces de la natura en ple festival de llamps i trons, de debò us dic que l'espectacle d'una forta tempesta vist d'una cabana estant és d'una bellesa indescriptible, el fulgor dels llamps, retrunyir del tro, i comences a sentir l'olor de la terra amarada d'aigua, de l'herba i llavors, tot de cop, com havia començat, acaba la pluja i llueix un magnífic arc de Sant Martí complet, exhibint els seus set colors amb una força que sols es pot veure en el camp.

Torno al camí i llavors les sensacions són encara més encisadores, se sent l'olor de l'espígol, del romaní, de la farigola, del fonoll, en fi, de les moltes flors i herbes que Déu ha posat al camp per al gaudi dels nostres sentits i que tenim el dret i el manament d'haver de conservar per les generacions venidores.

En arribar a casa, he sentit una mena d'exigència d'intentar plasmar al paper les impressions sensorials rebudes en aquest imaginari passeig per camins que podeu situar en qualsevol lloc en què hi hagi pau i tranquil·litat, que és el que us desitjo a tots i a la meva estimada Pàtria, a Catalunya.