SENSACIONS DE TARDOR

TARDOR

Vull tornar a fer una passejada pels camins del bosc, enmig de la multicolor teulada dels arbres que en aquesta època mostren una variada mostra de colós que van del vet, al grog, el taronja, el marró, beix, en una gamma de tonalitats que tan sols el Creador va esser capaç d'imaginar i dur a la natura pel gaudi dels humans.

Mentre vas caminant, a pas lent, gaudint del perfum de les petites flors, de la inconfusible olor de la humitat del terra obert d'una catifa de fulles de tots els colors, on els peus s'enfonsen com en la millor de les catifes orientals, es percep una olor característica dels bolets que comencen a sortir sota els pins, a les fagedes, podem començar a trobar rossinyols, ceps, carreretes, algun ou de reig, els primerencs rovellons o esclata-sangs, les múrgoles i tota la immensa varietat de bolets que, de no ser un especialista, és difícil de saber trobar i "caçar".

Però no s'acaba aquí la magnificència de la natura en aquestes dates, si t'endinses una mica en el bosc més dens i atapeït dels arbustos, de les mates del sotabosc, allà on és un poc més dificultós el fet de caminar, començaràs a sentir el piular dels ocells, l'alegre melodia dels rierols que corren ufanosos per als petits corriols que, any rere any, un cop acabada la sequera de l'estiu tornen a reviure i alimenten, qui sap, si qualcun riu més gran, o un petit llac on va despertant la vida més adulta de tots aquells éssers que a la primavera i l'estiu van poder contemplar la seva naixença, primer i la seva evolució més tard i que ara, es mostren en tota la seva plenitud.

Més seguim caminant sota una finis iuma pluja, millor dit, sota un plugim quasi boira humida que ens ajuda a omplir el nostre cap o tal vegada la nostra ment de totes les sensacions a través de les percepcions que els nostres sentits van acumulant al llarg del passeig.

És hora de abrigar-se i d'utilitzar el impermeable, ja que el plugim és va convertint en una pluja, fina, però que va mullant les nostres peces de roba i el camí no ha acabat, ens queda arribar a un petit i amagat llac, prop d'una vella masia abandonada on podrem trobar aixopluc fins que la pluja comenci a minvar i poder seguir gaudint de la passejada.
Aprestem una mica el pas, penso dins meu, no sigui que aquesta pluja comporti un mal pitjor. Al cap de pocs minuts d'un pas quasi diria que de córrer, arribo a la masia i, per fi, puc arrasir-me de la pluja i contempla el bosc de la tardor, crea que hi ha quatre tipus de bosc, el primaverenc, l'estiuenc, l'hivernal i l'actual, la tardor i mentre sento les gotes de pluja punxant l'entramat de les fulles dels arbres i la teulada del precari punt de la meva estança, que sonen com una simfonia de la natura, no es música convencional però sona com la millor orquestra.

Al fons, aixecant la mirada, s'albira el petit llac que cercava i penso, si tinc sort de què la pluja deixi d'amarar el bosc i, de passada, deixi de xopar-me, podria arribar al seu marge i fruir de la visió dels ànecs que nedant cercant aliment fent cercles, voltes i revolts que dibuixen en l'aigua unes línies peribles, quasi imperceptibles, assenyalant el seu ingràvid pas.

Per fi deixa de ploure i el cel fins ara grisegeu i plomís torna blau i els núvols van fugint i sols queden un que altre, més per fer bonic, que per altra cosa. Vist això surto de nou al caní i vaig cap al petit lla, les sensacions són meravelloses, les olors de la terra amarada d'aigua, la catifa de fulles caigudes durant la pluja, els peus quedant xops però l'ambient és inigualable; arribo a la riba del llac i puc veure amb admiració om sorprenentment neda majestuós un cigne blanc com la neu amb les seves elegants evolucions dins l'aigua i quedo una mica corprès i pensatiu; és tan encisadora la natura què és difícil plasmar amb quatre humils paraules tot el que el Creador ens va donar.

Bé aquí s'acaba un relat imaginari que podria succeir i trobar-se en qualsevol indret de la nostra estimada Catalunya i per tant no és ni d'aquí ni d'allà, és de la nostra Pàtria.