EL MEU BARÇA

BARÇA

Han passat uns dies, els ànims una mica més tranquils i podem parlar del clàssic amb una mica més de perspectiva. Ja se què em direu que el gol al darrer minut va esser un gerro d'aigua freda, però el problema no ve d'aquí. Sols vull fer una petita reflexió i una pregunta: Quan ha estat gran i meravellós el BARÇA? Quasi sempre quan l'equip ha estat format per 6/7 jugadors del planter, fets a casa i amb l'ajuda de 3/4 "cracs" mundials. Be, que veiem ara? Un equip al revés 7 jugadors foranes i quatre de casa. Què significa? Dues coses importants, no tenen ADN Barça i no és fitxa be.

Per altra banda el nostre entrenador NO CREU EN L'ADN BARÇA i intenta aplicar el seu estil i què succeeix? Doncs que ni som una cosa ni l'altra. La prova la tenim dissabte, quan surt a jugar Iniesta, Don Andrés, tot canvia a millor, però aquest home comença esser gran i no estarà sempre. És imprescindible ajudar al planter i no anar-los quasi regalant per pagar milions per jugadors que mai seran BARÇA.

Jo tinc la teoria que el futbol és molt senzill, el què és difícil és fer-ho be, el Sr. Luis Enrique, ha guanyat un triplet, dues lligues el Mundial de Clubs, etc. etc. però de on veníem? Teníem la sinergia del gran equip que érem, de ser l'enveja i el referent mundial, però, amics, això s'acaba i cada dia, cada partit, ens anem deixant un llençol i cada vegada és més vulgar el futbol que fem i perquè? Dons per què hem perdut el nostre ADN i el nostre entrenador no en sap més i intenta, de el primer dia, canviar el joc i per això du jugadors que no deixen de ser mediocres, malgrat que en equips de categoria normal podrien ser figures però que al Barça no passen de ser suplents i no gaire fiables.

S'ha parlat molt del "fons d'armari" aquesta temporada, hem gastat més que ningú en els jugadors que ha demanat el cos tècnic i què tenim? Un lateral dret que no juga, un lateral esquerre que no deixa de ser un pedaç, a la línia mitjana ja no tenim més que un jugador nostre i el gran Iniesta, els altres no són res més que mediocritats pagades a preu d'or i no parlem del "nou, nou" pagat com un crac mundial i a més deixant anar un jugador millor o igual que ell però fet a casa.

No vull posar cap nom encara que suposo que tot m'enteneu prou be, no val a dir que sóc un senti-Luis Enrique, que ho sóc, però és que em fa mal el cor en veure com està desfent el que ha estat el millor equip del món i que, malgrat tot, encara podria seguir dalt de tot si és fessin les coses be, amb seny.

I no vull recriminar a la Directiva actual ni tan sols encolomar-los tots aquests errors, ja que prou feina tenen per anar trametent una seguretat fiscal i judicial que no és cosa fàcil i per tant els faig una mica de confiança.

Be com anàlisi del partit i de la situació crec que queda clara la meva posició i la meva opinió, però malgrat tot un VISCA EL BARÇA ben fort.

CATALANS

DESEMBRE

Hem arribat al mes de desembre, el mes màgic, el mes cantat en Nadales, el mes dels somnis, el de l'esperança, de la solidaritat, el que comença amb quasi una setmana de festa, per alguns, i acaba amb les festes grosses de Nadal, tenim de tot, comença l'hivern, encara que ja faci alguns dies de fred de finals de la tardor, els arbres han perdut les fulles, el sol ja no escalfa, als vells ens fan mal els ossos, són dies de boires, núvols, pluja, en algunes contrades del nostre petit país cauen les nevades primerenques, els primers flocs de neu, els infants prenen nota de tot allò que volen demanar en la carta als Reis Mags i els més grans començant a somniar amb la rifa de Nadal, i tots tenim quelcom en què somniem íntimament. Si passeges pels carrers, sents la inconfusible olor de la llenya cremada a les llars de foc, les xemeneies deixen enlairar el fum que tal vegada vagi ple de desitjos que s'enlairen al cel i qui sap si tindran resposta. És el que dic en començar el desembre és màgic.

Be aquest mes de desembre també és el de muntar el Pessebre, anirem a cercar molsa al bosc, no gaire que no és permès, i si s'escau anirem a la Fira de Santa Llúcia, que sempre manca uns quants pastors, o un bé, o Déu meu! S'ha trencat l'àngel del Portal i també el "caganer" d'enguany, i amb els pares anirem construint el nostre pessebre, aquí una mica de paper de plata i farem un llac, hi posarem uns ànecs nedant, allà hi posarem el riu amb un pont, i amb petites pedres a la vorera, amb unes branquetes de farigola farem uns arbres, més enllà, els pastors a la vora del foc veuen l'àngel que els anuncia la bona nova, una mica més lluny s'albiren els Reis amb els seus camells que encara són lluny però que ja aniran apropant-se a la Cova on hi haurà el Naixement, amb Sant Josep, la Verge, Jesús en mig de la palla, el bou, la mula i l'àngel, nou d'aquest any, que guia als pastors per arribar a adorar el Nen Jesús, de fons i posarem un paper pintat amb el cel i uns núvols i unes muntanyes amb suro en les que hi posarem qualcuna petita casa i en acabar, amb pólvores de talc simularem la neu i direm: Ha quedat preciós!

Quants records d'infantesa, records que anem infonent en els nostres, fills, els nostres néts i, perquè no, als nostres besnéts i així els anem conduint pel viarany de la vida amb les nostres tradicions i cultura.

No penseu que m'oblido, no, també penso en l'arbre de Nadal que malgrat no esser molt nostrat, si que ha arrelat a les nostres llars i que també és un motiu més de joia i de la festa, i posarem les garlandes, les llums, les boles lluentes, i els regals de la Nit Bona, regals que haurem de compartir amb el "Tió" que l'haurem de fer cagar a cops de bastó i després seurem a taula per poder anar a la Missa del Gall i per tant s'ha de sopar una mica esperonats per no fer tard.

També hem de pensar a ajudar a aquells que més desfavorits passant fred, passant gana, no lluiran un arbre de Nadal, és massa car, pensem hi en ells i aportem, no una almoina, només aviat una ajuda i donem-la amb un gran somriure als llavis, no de compassió, no de cortesia, un somriure que ajudi i que faci veure que també pensem i els recordem dins de les nostres possibilitats, crec que un copet a l'esquena, un somriure, són quasi tan apreciats com un paquet de menjar. Ah i si s'escau i és possible recordem que els nens també demanen joguines.

Jo també, permeteu-m'ho, vull fer les meves peticions als Reis Mags, ja començo a tenir uns quants anys a l'esquena i, per això, les meves demandes són d'un altre caire. Jo vull demanar la PAU, la fi de les guerres; vull demanar que finalitzin les migracions forçades de tanta gent innocent, vull demanar que els governs tinguin una mica de sensibilitat envers tants que pateixen, vull demanar que regni la justícia per tothom, vull demanar que les lleis siguin justes, no sols de paraula i sense voler aplicar-les, i també vull demanar que el meu petit país aconsegueixi el reconeixement que mereix i que pugui d'una vegada decidir lliurement quin és el seu camí i que vol ser, fa massa temps, més de tres segles, que ho demanem i crec que ja seria hora que ho poguéssim aconseguir democràticament i pacíficament; jo vull poder veure la que jo anomeno "la revolució dels somriures". Que ens pugui dur a esser lliures. Ho puc demanar?

BONES FSTS A TOTS          

                                                                  

.          

ES UN CLAN?

EL CLAN

Vist el nou govern, els nous ministres de l'Estat espanyol cada vegada veig amb més claredat que poca cosa, o quasi res no ha canviat de l'època anterior. Si teniu temps i ganes aneu entrant al GOOGLE i aneu cercant l'historial, l'arbre genealògic, els diferents parentius, germans, cunyats, dones, matrimonis; en fi, qui són cadascun dels nostres governants i veureu que no ha canviat res, tots, o quasi tots, són fills, néts. Germans... dels que manaven a la dictadura, seguim essent no governats, manats per la mateixa gent, amb la mateixa duresa, el mateix pensament, els ideals iguals, mai hem deixat d'esser súbdits per ser ciutadans, i això no és tan sols per nosaltres els catalans, també ho és pel resta de l'Estat espanyol, pot ser que en menor mesura però també són súbdits.

Dic això per què no podem creure res del que ens diguin a Madrid, menteixen sempre, si exceptuem quan el que diuen és que enviaran un text o una llei nostra al TC, és l'única veritat que els he sentit dir i els hem hagut de sofrir, quasi cinc anys i tot i que eren un govern en funcions, Déu ni do el que hem rebut, per millorar tota la problemàtica dels espanyols i nosaltres encara ho som, no podien fer res, però per enviar la nostra gent al TC, per això sí que tenien temps. Quina vergonya.

La persona que més ha lluitat contra Catalunya ara és qui s'ha d'entendre amb el nostre President, no trobeu que sembla una malifeta? Jo crec què es tracta d'un parany i poder dir que ells volen dialogar i més tard sortir dient que no es pot parlar de res que faci olor de referèndum i per tant som nosaltres els que trenquem el diàleg, com si no coneguéssim be les seves tracamanyes i les seves mentides com a norma de qualsevol tipus de conversa.

Aquest nou govern ha estat fet com si no hi hagués ningú més al Congrés, vaja com si encara disposes de la majoria absoluta, un nucli dur al seu voltant i la resta gent que li deuen no sabem quin tipus de prebendes però que axis s'assegura un entorn fidel i sense esquerdes que poguessin molestar. En síntesi aquest és el nou govern de l'estat. Sols els manca cridar VIVA FRAN..., PERDÓ, viva Rajoy cada vegada que el vegin.

Analitzant una mica la resta de partits i el seu paper en la legislatura i per ordre de quantitat de diputats, tenim mel PSOE. Difícil papereta, si no aproven el que proposi Rajoy, tenen l'amenaça de noves eleccions al mes de juny, i si ho aproven o ho permeten amb l'abstenció quedant malament amb el seu electorat. Gran dilema, jo, de totes maneres crec que haurien d'esser valents i plantar cara, demostrant axis, a l'electorat que poden tornar a ser el partit que havien estat i que la situació actual és un accident, això els podria comportar una millora de vots, doncs la gent veuria una intenció de renovació certa del partit i que s'oblidarien dels anomenats "barons" que, en paraules d'un d'ells, Felipe Gonzalez, són com gerros xinesos, què fan bonic en ser exposats però no serveixen per res més

En segon lloc tenim "PODEMOS" i el cert és que no sabem ben be que són, un partit? Una plataforma política? Son tan heterogenis que no s'entenen ni entre ells mateixos, però la gent els ha votat. S'anomenen d'esquerres, més quan interessa són una mica més de centre i si s'escau, podrien ser quasi lliberals o alguna osa que ningú encara no ha entès, ni tan sols ells. Tenen un discurs apocalíptic envers la resta dels partits i intenten il·lustrar a tothom de les seves bondats i la seva, diguem forma de fer política.

Llavors ens queda C´s (Ciutadans/Ciudadanois) tot depèn de si parlen a Catalunya o a Espanya, llavors és un nom o l'altre. No deixen de ser una mena de segona marca d3l PP i per molt que diguin o parlin això es axis. Intenten desesperadament fer-se un lloc en la política espanyola i inclús en la catalana, però és molt dificultós ja que no tenen quasi credibilitat i van perden pes i vots en cada convocatòria d'eleccions i per tant és difícil d'aconseguir que s'acceptin les seves propostes. Malgrat tot, són els únics que amb un cert pes en el Congrés i com a quarta força política podrien frenar al PP, almenys quan es tracti de lleis per la resta d'Espanya, ja que si es tracta de Catalunya i la nostra ferma demanda d'independència llavors ja ho sabem el seu vot és igual al del PP i PSOE. Ja veurem com actuen en cada moment i si, de debò, intenten millorar i canviar las lleis de la Reforma Laboral, l'anomenada Llei mordassa, les noves regles de joc del TC, i tantes altres que no cal fer-ne un catàleg.

La resta de grups no tenen, per si mateixos, possibilitats de reformar o presentar noves lleis, entre ells Esquerra Republicana, Partit Demòcrata Europeu, PNV i altres amb menys significació i que es poden permetre donar tocs d'atenció, discursos més o menys durs, critiques més o menys vehements, però que no passen d'això.

I aquest és el panorama, no crec que aquesta legislatura aguanti més de un any o poc més i llavors tornaran a votar al PP? Encara que potser, en aquell moment ja no tingui importància per nosaltres el que puguin fer a Espanya.

QUÈ, QUI, COM SOM?

QUÈ, QUI, COM SOM ELS CATALANS?

QUÈ?

Aquesta pregunta me l'he fet moltes vegades i quasi diria que no he trobat una resposta clara, què defineixi el que som. Els catalans, crec jo, i començant per mi mateix, som un poble heterogeni, un poble que pensa, com és moda dir ara, de forma transversal, que pot arribar a les més grans cotes de solidaritat amb qui ho necessita i al mateix tempo negar una petita almoina per allò que no ens sembla impropi de qui ho demana; no tenim una sola personalitat i sols acceptem que ens mani algú de casa nostra i no caldria que pugui gaudir o fatxendejar de cognoms de quatre o cinc generacions catalanes, la veritat és que tenim prou en què sigui català de cor, no sé si aquesta resposta és certa, ni tan sols, si pot esser compartida, però és com jo ho veig, és la meva opinió que, com he dit al començar sóc allò que despectivament, alguns, anomenen un xarnego i potser això em fa veure les coses sota un prisma massa personal, més, no és això la transversalitat de què parlem?, no és això precisament la tesi que ens defineix als nostres ulls? Crec que val la pena dedicar-hi una mica dels nostres temps a pensar-hi.

QUI?:

Aquesta crec què és encara més dificultosa. No vull entrar en disquisicions històriques, no és la meva feina ni especialitat, Qui som? Jo crec que som un poble que sempre ha estat d'acollida, un poble que ha estat sempre lloc de pas, lloc de receptació de cultures, aquí hem estat entre d'altars, ibers, fenicis, grecs, romans, ens han envaït àrabs, francesos, anglesos, i noi precisament va ser el millor de cada poble, a poc a poc hem anat forjant, com el ferro rogent a la fornal i a cops de mall, l'ànima del nostre poble, l'essència de la nostra personalitat, i axis anem interioritzant una forma de pensament, una qualitat de l'intel·lecte, una quasi religió o sentiment tan ple d'individualitats aliens que han modelat uns individus, un poble que té un caràcter propi, dur, sensat, però que no oblida aquella màxima que diu "primem vivere, deinde philosophare" ja és proverbial el seny del nostre poble, un poble que vol ser ell, que sap pactar, que sap negociar, que sap construir la seva pròpia essència. Que ha estat oprimit, que ha estat ofegat, que ha hagut de lluitar per la seva pròpia llengua, que sols ha rebut menyspreu del país que hauria d'esser company i amic i és tot el contrari, però som axis i ningú ens canviarà . Ho accepteu? Es el meu pensament.

COM SOM?:

Som gent normal, no duem banyes ni cua com el dimoni, som familiars, respectem a tothom, encara que com a tot arreu sempre hi ha algun boig que fa malifetes però, en general som bones persones com a la resta del món.

Parlant seriosament, som una mena de gent que estima el seu país, la seva cultura, les seves tradicions, els castells dels castellers, la sardana, la festa, la gresca sana i una mica esbojarrada, som el país del seny i de la rauxa, i com diu el nostre himne "quan convé seguem cadenes".

Hem estat sempre un poble disciplinat i que masses vegades hem ajupit el cap i que, com no podia ser d'altra manera, arriba un moment en què s'omple el pap i llavors be el que be.

Som gent de pau i ho demostrem en les moltes manifestacions de centenars de milers de catalans que hem sortit al carrer a demanar la nostra llibertat i sempre amb un somriure a la cara, famílies senceres, pares, avis, fills, néts tots contents celebrant una gran festa, a quants llocs es pot dir el mateix? Sense aldarulls, de forma pacífica, doncs els catalans som axis.

Som una gent que ens sentim orgullosos dels nostres avantpassats, dels grans pintors, escultors, musics, arquitectes, de totes de les branques de la cultura, de la política, de la medecina, de les nostres Universitats (de les millors del món), dels empresaris, de la industria, de les institucions, de tenir un Parlament dels més antics del món, de tenir grans edificis modernistes que són admirats per tot l'univers cultural, de obres monumentals com la Sagrada Famílies, encara que hi ha algú, arquitecte per cert, que la compara amb una "mona de Pasqua" (Ja m'agradaria saber quines obres ha projectat ell) com el Passeig de Gracia que no saps on mirar per la quantitat d'edificis modernistes, obres d'art sublims. De tot això i molt més estem orgullosos els catalans i això sense oblidar Girona, el seu call, la Catedral, les façanes al riu Onyar, Tarragona la ciutat romana, l'amfiteatre, les muralles, l'Arc de Bara, Lleida, la Seo, que quasi diria que son monuments en si mateixes i tantes i tantes altres obres i llocs del nostre petit país, però gran, enorme en els seus ciutadans.

Doncs be, així som els catalans i axis volem seguir essent i no volem que segueixin trepitjant-nos i per tan sols demanem un respecte i que ens deixin decidir pacíficament i democràticament el nostre futur. Volem la independència però perquè mai no ens han fet cas, mai no ens han escoltat i per tant ara volem saber qui, què i com som i això sols ho sabrem si aconseguim esser lliures.

SENSACIONS DE TARDOR

TARDOR

Vull tornar a fer una passejada pels camins del bosc, enmig de la multicolor teulada dels arbres que en aquesta època mostren una variada mostra de colós que van del vet, al grog, el taronja, el marró, beix, en una gamma de tonalitats que tan sols el Creador va esser capaç d'imaginar i dur a la natura pel gaudi dels humans.

Mentre vas caminant, a pas lent, gaudint del perfum de les petites flors, de la inconfusible olor de la humitat del terra obert d'una catifa de fulles de tots els colors, on els peus s'enfonsen com en la millor de les catifes orientals, es percep una olor característica dels bolets que comencen a sortir sota els pins, a les fagedes, podem començar a trobar rossinyols, ceps, carreretes, algun ou de reig, els primerencs rovellons o esclata-sangs, les múrgoles i tota la immensa varietat de bolets que, de no ser un especialista, és difícil de saber trobar i "caçar".

Però no s'acaba aquí la magnificència de la natura en aquestes dates, si t'endinses una mica en el bosc més dens i atapeït dels arbustos, de les mates del sotabosc, allà on és un poc més dificultós el fet de caminar, començaràs a sentir el piular dels ocells, l'alegre melodia dels rierols que corren ufanosos per als petits corriols que, any rere any, un cop acabada la sequera de l'estiu tornen a reviure i alimenten, qui sap, si qualcun riu més gran, o un petit llac on va despertant la vida més adulta de tots aquells éssers que a la primavera i l'estiu van poder contemplar la seva naixença, primer i la seva evolució més tard i que ara, es mostren en tota la seva plenitud.

Més seguim caminant sota una finis iuma pluja, millor dit, sota un plugim quasi boira humida que ens ajuda a omplir el nostre cap o tal vegada la nostra ment de totes les sensacions a través de les percepcions que els nostres sentits van acumulant al llarg del passeig.

És hora de abrigar-se i d'utilitzar el impermeable, ja que el plugim és va convertint en una pluja, fina, però que va mullant les nostres peces de roba i el camí no ha acabat, ens queda arribar a un petit i amagat llac, prop d'una vella masia abandonada on podrem trobar aixopluc fins que la pluja comenci a minvar i poder seguir gaudint de la passejada.
Aprestem una mica el pas, penso dins meu, no sigui que aquesta pluja comporti un mal pitjor. Al cap de pocs minuts d'un pas quasi diria que de córrer, arribo a la masia i, per fi, puc arrasir-me de la pluja i contempla el bosc de la tardor, crea que hi ha quatre tipus de bosc, el primaverenc, l'estiuenc, l'hivernal i l'actual, la tardor i mentre sento les gotes de pluja punxant l'entramat de les fulles dels arbres i la teulada del precari punt de la meva estança, que sonen com una simfonia de la natura, no es música convencional però sona com la millor orquestra.

Al fons, aixecant la mirada, s'albira el petit llac que cercava i penso, si tinc sort de què la pluja deixi d'amarar el bosc i, de passada, deixi de xopar-me, podria arribar al seu marge i fruir de la visió dels ànecs que nedant cercant aliment fent cercles, voltes i revolts que dibuixen en l'aigua unes línies peribles, quasi imperceptibles, assenyalant el seu ingràvid pas.

Per fi deixa de ploure i el cel fins ara grisegeu i plomís torna blau i els núvols van fugint i sols queden un que altre, més per fer bonic, que per altra cosa. Vist això surto de nou al caní i vaig cap al petit lla, les sensacions són meravelloses, les olors de la terra amarada d'aigua, la catifa de fulles caigudes durant la pluja, els peus quedant xops però l'ambient és inigualable; arribo a la riba del llac i puc veure amb admiració om sorprenentment neda majestuós un cigne blanc com la neu amb les seves elegants evolucions dins l'aigua i quedo una mica corprès i pensatiu; és tan encisadora la natura què és difícil plasmar amb quatre humils paraules tot el que el Creador ens va donar.

Bé aquí s'acaba un relat imaginari que podria succeir i trobar-se en qualsevol indret de la nostra estimada Catalunya i per tant no és ni d'aquí ni d'allà, és de la nostra Pàtria.

SENTIMENTS

SERÀ VERITAT?

Quasi no m'ho puc creure, ara va de debò? Quan sento parlar el President Puigdemont sembla que està disposat a tot, paraules valentes, malgrat que em semblen massa boniques i un tan agosarades, però el veig, o almenys a mi m'ho sembla, s'està convertint en el líder que ens manca, gosaria a dir que no el tenim des que el pujolisme va quedar orfe, sense cap, per les circumstàncies de tots conegudes i que van deixar, al meu entendre, el procés molt tocat i amb un líder sense prou força per imposar la seva autoritat moral no sols al seu partit. Si no que tampoc al Parlament i quasi diria que tampoc, d'una manera sobrada de carisma, malgrat la forta personalitat de l'ex-President Mas.

Ara sembla i no voldria que això fos com un conte de fades, què si han posat de debò, i també em fa l'efecte que al poble català en general, al nostre poble, està tenint una capacitat de retrobar-se després d'aquests anys revoltats i d'agitació permanent amb el nostre característic seny i comencem a veure una llum al final del túnel que ens pot fer somiar que tot és possible i que, per fi, estem en el bon camí i amb un líder, quasi desconegut fa quatre dies i que avui pot aconseguir el més difícil, fusionar totes les tendències, formes de pensar, no tan sols amb idees polítiques distanciades, no, també la formes i maneres de pensar dels catalans del nord, amb els del sud,  els de ponent i els de llevant, els muntanyencs i els del pla i tots ells amb els de Barcelona, i per si fóra prou complicat, també les diferents procedències familiars. Doncs bé, crec que hem trobat el líder, aquell que totalment net i impol·lut ens podrà dur a Ítaca.

Fixeu-s si n'és de difícil que, aquells que, en teoria, ja van junts. JUNTS PEL SI I LA CUP, a la més petita entrebancada ja surten disparats cadascun pel seu raconet i sedi llavors els parles d'unitat, sempre és l'altre qui l'ha trencat i és el culpable..

Em sembla mentida que un poble tan intel·ligent com el nostre, que te prohoms com cardiòlegs, investigadors, empresaris, filòsofs, escriptors, dramaturgs, músics, grans laboratoris de renom mundial, en fi en totes les branques del saber destaquem mundialment i que no tingui la capacitat de fer una pinya per aconseguir la seva pròpia seguretat i independència. Fa pensar. I tanmateix fa pena,

Quan veiem que a Espanya no tenen la capacitat de fer un pas enrere o de canviar de política ans al contrari sembla que tan sols pretenen seguir o aconseguir parcel·les de poder, tan sols tenen al davant una fixació malaltissa en esser el que mana, és quasi ridícul però ja fa VUIT MESOS  sense ser capaços de pactar per poder tenir un govern, però no els fa pas res, ells a la seva i el camí que duen sembla que ens portarà de cap a unes terceres eleccions i el gros és que no els fa pas vergonya.

I quan veus això penses, ací serem també prou obtusos i tancats d'esperit que no aconseguirem unir-nos, per el més important, i deixar les desavinences per quan tinguem un govern del nostre país, del nostre Estat, de la República Catalana, la nostra Pàtria.

Jo, en sentir determinades declaracions en les quals s'accepta una part d'un tema però no l'altra part i faig referencia, evidentment, a la discussió en què sembla que és dona la confiança al President Puigdemont però no pas als Pressuposts, com si una cosa no anés íntimament lligada amb l'altre. I ara tot això sembla es vol lligar a un RUI, és a dir a un REFERÈNBDUM UNILATERAL PER LA INDEPENDÈNCIA, que estem bojos? Aquests estirabots no funcionen mai, el que de debò funciona és la bona educació, el fet de parlar per sota mà, la diplomàcia oculta i mentre tot això es va cuinant preparar el que sigui necessari, referèndum o directament una DUI. I crec que és l'única forma de dur a bon port la nostra nau. Tot el que siguin fanfarronades són, d'entrada condemnades a un rotund fracàs.

VACANCES A LA POLITICA?

TEMPS D'ESTIU I LLEURE

Ara som en tempos de vacances, temps de lleure, és l'estiu i qui més i qui menys aprofita aquestes dates per descansar i, si més no, per preparar adequadament les tasques del la propera tardor, un el retorn a l'escola, altres a la Universitat, els més afortunats seguiran amb la feina habitual, els que més, per desgràcia, a seguir cercant una feina i altres es preparen per tornar a la política, que no l'han abandonat del tot, però almenys han intentat que creéssim que ho feien.

A aquests darrers vull dirigir-me, sembla que darrerament les aigües del Parlament baixen molt revoltades i què hi ha una sèrie de blocs que podríem resumir en: INDEPENDENTISTES (Junts per el si i la CUP), UNIONISTES (PP i C's) i els que ni si, ni no, com pot ser el PSC i els de llarg nom que tenen en el Sr. Coscubiela com Adalil i que creu que encara està fent mítings a les fàbriques com en la seva època de sindicalista.

Bé aquestes són les "famílies" del Parlament i com qualsevol família que es preui, tenen les seves lluites internes i externes.
Doncs bé, jo que no soc jurista, sempre havia sentit a dir que un Parlament és sobirà mentre parli i actuï com a tal i que els diputats poden expressar lliurement llurs opinions sense que cap tribunal pugui dir ni ase ni bèstia, altra cosa és si el que decideixen en el Parlament es du a la pràctica, llavors ja són figues d'un altre paner. Això és el que jo tenia entès però sembla que pel Gobierno Español, no és així i, naturalment pel seu TC, tampoc. De totes maneres ja veurem quina solució adapten, ja que no crec que duguin els tancs per la Diagonal i la Guardia Civil, poden treure'n la Presidenta, els membres de la Mesa, alguns diputats, però i si anomenen un altre?, seria allò de la Trinca "vaja un embolic, ja t'ho dic".

O sigui, Senyor Presidente del Gobierno, en funciones, que té un bon problema a les mans i, tal vegada, tan sols com a insinuació, la millor forma d'aclarir-ho, per part seva fora deixant el seu lloc a qualsevol altre i viure més tranquil, encara que és una opció seva personal. Jo li aconsellaria.
Encara que jo li brindaria una solució què, sense la paraula "referèndum" que tant li agreuja vostè, i sense, a parer meu, incomplir la SANTA CONSTITUCIO, podríem, tal vegada arribar a un bon acord per a tots; m'explicaré, l'avantpassat del Rei Felip VI, va, mitjançant guerres sotmetre els catalans i per tant ens trobem en l'atzucac actual, doncs aquí està la solució: DEROGAR EL DECRET DE NOVA PLANTA i restituir axis al poble català els seus drets, lleis, costums, imposts, en fi esborrem d'un cop 300 anys d'ignomínia històrica.
Jo ho dic axis, com de pesada, però potser, només potser, es podria estudiar. Podria tenir, llavors, l'amabilitat i la voluntat per rebre el President de Catalunya i parlar-ne? Crec que no seria tan difícil i com que no hi hauria un referèndum per al mig... en eliminar la paraula maleïda tot podria ser més planer, almenys en les formes i caldrien tants cops de porta ni tanta feina al TC que els tenen atabalats.

Bé tot això és posar una mica d'humor en aquests coses tan serioses, perquè vostè, Sr. Rajoy no para de donar feina al tribunal, feina que quan els catalans s'ho proposin no faran cap cas del que pugui dir aquest polititzat tribunal que sembla "la voz de su amo".

Quan ara sento totes les amenaces, els requeriments, els advertiments als membres del Parlament, com si fossin vulgars delinqüents, em pregunto, però en quin país vivim? Això és una democràcia? Quin valor té la paraula del Presidente (en funcions) que permet que un ministre treballi a l'ombra en contra d'altres polítics i s'inventi delictes que sols hi son a la seva il·lícita i amoral forma de pensar i no hagi mogut ni un dit per la seva destitució, quin valor té la seva paraula?
No oblidarem mai que ha intentat anar inventant fal·làcies, badomies, mentides, per a persones com cal i que no es precís repetir. I vostè Sr. Rajoy que permet tot això vol donar lliçons de democràcia? Val més que plegui i es dediqui a llegir els diaris esportius que sembla que és el que li agarrada.

Els catalans ja sabem el que volem i anirem fent passes endavant i trigarem més o menys temps, però ho aconseguirem.

SENSACIONS

BUCÒLIC

Avui, un dia com qualsevol altra, he anat a fer una passejada, per camins rurals, no hi ha possibilitat d'albirar grans muntanyes, ni perillosos avencs, ni tan sols dificultats per manca de camins, no, tan sols és qüestió d'admirar el paisatge, que m'és quasi invisible, però que es pot endevinar mitjançant els ulls de l'ànima i creieu-me, tal vegada és més encisador, més agradívol, quant t'hi trobes enmig de la natura i no pots veure, amb detall, gaire més que a deu o dotze passes, llavors els sentits sembla que s'esmolin, que tinguin un major altaveu i per tant una major ressonància dins el teu cervell.

Quan arriba aquest moment comences a sentir la remor del vent movent les fulles dels arbres, els ocells que canten, trinen, pian, salten bulliciosos de branca en branca, uns fent saltirons de mera alegria de viure, d'altres cercant aliment per llurs fills, les seves niuades, de tant en tant sents un llunyà lladruc d'algun ca, o bé el bram d'algun ase, o el bel de les ovelles pasturant i sentint tots aquests sons el teu cervell et transporta a un altre món, a un món més alegra, un món més just, un món sense baralles, sense guerres i pots sentir en tota la teva pell un assossec, un benestar que quasi és impossible descriure i menys per aquest humil afeccionat al sublim art de l'escriptura.

Sense més disquisicions segueixo la meva passejada i, de sobte, el cel blau s'ha tornat núvol, amb núvols negres que et fan pensar en una tempesta d'estiu, però tempesta a la fi, és qüestió de cercar aixopluc i depresa no sigui que una tranquil·la passejada es convertís en una bona mullena.

A pocs metres dins d'un camp ben segat, i endevino una petita cabana de pedra com les que els pastors utilitzen per descansar mentre el ramat pastura i, que vols, accelero el pas doncs comencen a caure grosses gotes que fan un fort soroll de xap, xap. Ja sóc dins de la cabana i a resguard de la forta pluja i l'espectacle és meravellós, les forces de la natura en ple festival de llamps i trons, de debò us dic que l'espectacle d'una forta tempesta vist d'una cabana estant és d'una bellesa indescriptible, el fulgor dels llamps, retrunyir del tro, i comences a sentir l'olor de la terra amarada d'aigua, de l'herba i llavors, tot de cop, com havia començat, acaba la pluja i llueix un magnífic arc de Sant Martí complet, exhibint els seus set colors amb una força que sols es pot veure en el camp.

Torno al camí i llavors les sensacions són encara més encisadores, se sent l'olor de l'espígol, del romaní, de la farigola, del fonoll, en fi, de les moltes flors i herbes que Déu ha posat al camp per al gaudi dels nostres sentits i que tenim el dret i el manament d'haver de conservar per les generacions venidores.

En arribar a casa, he sentit una mena d'exigència d'intentar plasmar al paper les impressions sensorials rebudes en aquest imaginari passeig per camins que podeu situar en qualsevol lloc en què hi hagi pau i tranquil·litat, que és el que us desitjo a tots i a la meva estimada Pàtria, a Catalunya.

Pensem-hi

ESPAÑA, UNA, GRANDE, LIBRE

Tot i que, avui és més dia de reflexió que no pas dissabte passat, he recordat un acudit que tenia valor els anys 60 del segle passa, venia ser una cosa més o menys axis:

El Dictador crida a un humorista de primera línia del moment i li diu "Voldria m'expliqués un acudit dels molts que corren del meu govern" L'humorista es quedà una mica sorprès i diu: "molt fàcil. España, una, grande i libre" i el Dictador, encara més sorprès diu: Això és un acudit? I la resposta de l'humorista és: "no això és un –cuento-".

Doncs bé, crec que és ben actual, ja que si no hi ha dictador, sí que hi una mena de dicta blanda que, almenys als catalans ens du amb mà de ferro, i després dels resultats d'aquestes maleïdes eleccions encara amb més probabilitats de què els Ministres de l'Interior de torn segueixin amb la mateixa roïndat que l'actual en funcions.

La veritat és que no veig cap sortida, una mica decorosa tant per l'Estat espanyol com per la Generalitat. Jo no hi crec amb les bones paraules dels polítics i menys si venes del triumvirat, PP/PSOE/C's, que normalment menteixen més que parlen.

Per altra banda, com es pot confiar amb qui ens promet un referèndum i no té ni els escons necessaris ni tan sols altres partits que els recolzin? Jo li diria al Sr. Iglesias i al Sr. Domènec si, de debò, creuen possible el que ens han venut en campanya, els catalans no mereixem esser tractats com a nens, o pitjor encara, com imbècils, aquesta grollera mentida que tan sols va servir per aconseguir unes segones eleccions, res de línies vermelles, la veritat és que creien que haurien sortit reforçat i han quedat pitjor.

És impossible que ens permetin un referèndum i la prova la tenim avui mateix, a les Corts s'ha presentat una demanda de compareixença del ministre Jorge Fernando Diaz per donar explicacions de l'afer de les gravacions conspirant contra polítics i fins i tot, familiars seus per intentar fer dossiers que els incriminessin, malgrat que no fossin veritat, gravacions que tots hem escoltat, doncs bé, el triumvirat s'ha negat a la compareixença, veieu fins on arriben els poders de les clavegueres de l'Estat?

Vist tot això, la veritat és que ens trobem en un autèntic atzucac: Veiem, per una banda la sortida més immediata fora la declaració d'independència, és a dir una DUI, amb les conseqüències que podem imaginar. No podem oblidar que encara no disposem d'un mínim d'estructures d'Estat, no tenim una Hisenda pròpia, no tenim un sistema de la seguretat social, medicina, pensions, etc. No tenim cap possibilitat de pactar amb Espanya, ni el règim de contribucions que haurien de passar a ser nostres, ni la regulació del deute, no podem acceptar que els imposts actuals i que pertanyen a la Generalitat els entreguem a l'Estat espanyol perquè els gestionin i, el que és més greu, que paguem milionades per fer-ho, ni la possibilitat de crear un deute extern, almenys de moment... És a dir, que per ara, encara som a les beceroles per poder constituir una República Catalana com desitgem.

Malgrat tot, encara que sembli quimèric, el cert, sota la meva humil opinió, és que som en el bon camí, tan sols precisem que els nostres polítics posin fil a l'agulla i, de debò. Comencin a treballar per l'objectiu comú i que deixint de banda els partidismes i les rancúnies personals, que no oblidin que tan sols serem prou forts si anem junts, si estem units.

No ens podem permetre espectacles com el de la CUP amb els pressuposts, no podem permetre que les desavinences internes aflorin a la llum pública, hem de seguir aquella dita que els draps bruts es renten a casa no fen safareig.

Jo crec que, malgrat tot, encara tenim polítics que poden arribar a la fita desitjada, que amb molt d'esforç i deixant-se la pell poden iniciar el procés final no deixem perdre el cabal enorme d'altres polítics molt assenyats i que els tenim arraconats i menystinguts per què són d'aquest o aquell partit, si seguim oblidant les persones amb capacitat i amb sentit d'estadistes, no anirem enlloc. Els necessitem a tots. I no podem arraconar a ningú, ni d'esquerres ni de dretes ni gran ni jove, tots són imprescindibles i tan sols axis guanyarem.

Ah!! i no oblidem mai el respecte que devem a les institucions nostres que moltes vegades oblidem i ataquem  sense adonar-nos que llavors treballem en favor dels altres a comptes de ser a  favor nostre.

VISCA LA REPUBLICA CATALANA

MENORCA

 MENORCA I SES FESTES

CIUTADELLA

Una de les illes més boniques i polides com, diuen per aquests indrets, aquests dies  fa  les festes més importants i mes interessants de viure i de conviure, si tens la immensa sort de poder ser invitats i acompanyats per amics i parents autòctons, és un espectacle impressionant, em refereixo, esta clar a les conegudes festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca, un lloc que per ses festes augmenta la seva població en una quantitat increïble, son  infinitat  els "forasters" que acudeixen de tot arreu, hi ha mallorquins, catalans, de molts indrets d'Espanya i no podem oblidar l'enorme quantitat de francesos, anglesos, alemanys, italians, en fi, una gran munió de gent de diferents països de distintes cultures i que donen color i ambient festiu a un seguit de festes i actes que sota un rígid protocol es van desenvolupant en pocs. dies.

No vull fer un relat de les festes i actes que es poden gaudir aqueixos dies, tot això ja este explicat de forma prou enterradora i minuciosa en el meu blog, malgrat que si ho voleu trobar este descrit per capítols i és prou prolix i llarg de llegir.

Avui tan sols vull referir-ne al poble de Ciutadella, a les seves gents, a com estimen la seva festa, els que som "forasters" encara que, com jo, enamorats de Menorca, ens és difícil copsar l'estat d'ànim d'una població que, en general viu tot l'any pensant en què vindrà un altre cop la gran festa, la gran gresca, que comença amb el dia del Be, segueix amb els festers, les qualcades dels cavalls, la Missa dels Caixers, l'anada a Sant Joan de Missa, ermita a uns pocs kilòmetres de la Ciutat, les batalles amb avellanes buides, unes quantes tones, que fan la delícia de petits i grans. I que acaben amb el darrer toc de flabiol i sendemà el castell de focs artificials.

Aquestes festes, són inoblidables i ho son per aquells que tan sols les vivim de portes enfora, imagineu el que signifiquen pels ciutadellencs de soca-rel. , de més d'una setmana abans ja preparen, ses madones, els dolços per la gent que ve a la festa, els "macarrons", "pastissets", "coques", "dolces" i els homes preparen el "ginet" la beguda de les festes per excel·lència, una barreja de "gin" i llimonada de la qual cada casa té la seva recepta particular en la qual, com a més important forma la proporció de ca un dels components bàsics. Amb afegitons de menta fresca o de qualcuna altra herba aromàtiques.

La bona gent de Ciutadella, aqueixos dies, obre les portes de ses cases i invita tothom, sigui a un bocí de pa amb sobrassada, o amb "cuixot" o bé qui vol dolços dons uns "macarrons", "pastissets", una bona "dolça" amb "aigo" fresca i rajolí d'anís, però sempre acompanyat del genial vas de ginet ben fred i ofert amb un somriure als llavis. Que la bona gent de Ciutadella és acollidora i amable.

Quasi totes les finestres i balcons s'engalanen amb la bandera de Sant Joan, vermella amb una Creu de Malta blanca al bell mig. És la mateixa bandera que du el Caixer Fadrí durant tots els actes de la festa. Senyera estimada i quasi venerada per tots els ciutadellencs.

I no puc oblidar les "justes" medievals que se celebren en l'anomenat "Pla de Sant Joan" a la colàrsega del Port de Ciutadella, amb jocs de "l'ensortilla", de "rompre carotes" i "galopar abraçats" que s'omple d'una gentada, d'una munió impressionant i que batega com un sol cor al so de la música, al renou dels cavalls i salta i canta com el que són, un poble que, almenys per uns dies, oblida penes i dols i viu apassionadament la sana gresca de la seva gran festa.

BONES FESTES

UN PRESIDENT EMPRENYAT

PER FI. UN COP D PUNY A LA ER TAULA

Finalment       hem assistit, i ja començava a esser imprescindible, al fet que el President de la Generalitat hagi donat un cop de puny a la taula i hagi dit prou, ja n'hi ha prou d'aquest color, ja n'hi ha prou que un 7'4% dels diputats imposi la seva voluntat i estratègia al 46% dels diputats.
Ja n'hi ha prou que gent que tan sols pensen i actuen en el seu propi ideari, què, segons sembla es igual a dir TOT EL QUE NO SIGUEM NOSALTRES, NO TE DRET A EXISTIR. I senyors de la CUP, a la vida no es pot anar així.

I ara exposaré la meva posició: Jo no estic d'acords amb la renúncia del M.H. Artur Mas, crec que era qui liderava tot el procés. No estic d'acord amb el full de ruta signat i que deixa fora de tota possibilitat d'entesa a la resta de l'arc parlamentari, és un full de ruta aprovat, tan sols, per acontentar a la CUP, no perquè fos necessari, a més a més, el resultat de les eleccions va ser clar, no s'havia aconseguit la majoria necessària per tirar endavant tot el procés, mancava, per al cap curt un 2% dels vots, i en aquestes condicions era imprescindible deixar possibles portes obertes per situacions com la produïda amb els pressuposts que han acabat anant a norris.

Ara es presenta una nova oportunitat, amb la qüestió de confiança, anunciada pel President Puigdemont som a temps de rectificar i deixar camins oberts per què altres formacions polítiques, més o menys implicades, si més no amb la independència, si amb el dret a decidir, puguin donar suport al Govern i deixem de ser presoners de la CUP.
Per altre banda no podem oblidar les eleccions al Congres a Madrid i de quin color serà el nou govern de l'Estat, tot això te fortes implicacions en el nostre devanir com a nació sobirana i independent.

Però faríem bé de no deixar-nos arrossegar pels cants de sirena d'aquells que ens prometen i asseguren un referèndum, no siguem ingenus, tot és qüestió de dos simples hipòtesis; si guanyen els que ens prometen aquest referèndum sols poden tenir majoria parlamentaria i formar govern aliats amb qui? Amb el PP? Amb Ciutadans?, amb el PSOE?, qualsevol d'ells ha dit per activa i per passiva que !NO¡ un referèndum per què puguem anar a la independència de Catalunya, per tant fora una quimera. En un altra hipòtesi, podríem creure que aquest partit arribes a guanyar les eleccions amb majoria absoluta i llavors dones el permís per aquesta consulta, sempre assenyalant que faria tots els possibles per aconseguir que no guanyéssim, doncs bé, en aquest supòsit, no creieu que ni el PP, ni C's, ni el PSOE no presentarien un recurs al TC i aquest tombaria la proposta?

I tot això en el millor dels supòsits per a Catalunya, així que penseu bé el vostre vot i no us enlluerneu amb paraules fàcils i boniques que no duen enlloc.

Ara bé, tal vegada fora el nonet escaient per tornar als principis i vull dir a començar de bell nou, vull referir-me a refer aquells punts del full de ruta que van ser acceptats per complaure a la CUP i que ens han dut a on som ara, sense pressuposts, quasi tocat el procés i sense un govern prou fort per poder dur a terme el mandat de quasi la meitat dels catalans.

Esperàvem amb ànsia aquest gest del nostre President, no era possible seguir presoners de diputats, que, almenys en una bona part sols pretenen destruir, tombar, destrossar tot la cosa construïda per la democràcia i per als demòcrates amb la lluita constant contra la dictadura i més tard duent el país a la pau, a la convivència, amb una transició què, alguns van adjectivar com a modèlica i que jo crec que es va deixar moltes coses per fer, encara que en aquell moment, tal vegada no es podia fer gaire més.
Doncs bé, ara ha arribat el moment de tornar una mica enrere i refer tot allò què hem vist no era, o no és bó, S'ha de canviar, en bona part l'anomenat "full de ruta" i substituir-lo per un altre document que, aquest sí, ens dugui pels camins que   ens faran arribar a ÍTACA, deixem-nos de somnis rars i impossibles, el més important és aconseguir la victòria final i per això és imprescindible que ens ho demanin MES DE LA MEITAT dels nostres conciutadans i sense aquesta força, per desgracia, no es pot fer res, tot el que es faci no deixa, en part de ser fer volar coloms.

A més, si us plau, oblideu aquestes idees de cremar-ho tot, aquestes idees de desobediència, aquestes idees de no fer cas del TC; Senyors del Govern, una mica de seriositat i respecte als catalans, partidaris o no de la independència, si no tenim el seny, per altre banda tan nostrat, per fer les coses bé, no anirem enlloc. Penseu-ho-i, mentre no disposem de les eines (majoria del poble català) som dins d'Espanya i per tant hem de ser prou vius, prou intel·ligents, prou llestos per fer tot el necessari sense que a l'Estat espanyol ho puguin desmuntar amb un senzill recurs al TC.

Ànims i amb el nostre President al davant confiem que les coses es faran bé i en be de tots i no me cansarè de repetir, necessitem els vots dels cupaires, però també els d'UDC, tots són necessaris més això no vol dir, de cap manera plegar-se a les seves imposicions.

VISCA CATALUNYA LLIURE

ELS MOSSO

MOSSOS D'ESQUADRA I ESTAT DE DRET

A qualsevol país que es tingui i ho sigui, democràtic en tota l'extensió de la paraula i amb tot el seu significat té l'obligació de respectar a la POLICIA, si no la respecta, quan tingui qualcun problema, de robatori, de pèrdua d'identitat, fins i tot d'ocupació de la seva casa mentre era de viatge, com podrà anar i fer la denúncia procedent si per altra banda considera que la policia són els sos enemics?
Com podem voler crear i gaudir d'una República de Catalunya si no sabem, ni tan sols respectar a qui té la missió de vetllar per la nostra integritat personal, per la nostra seguretat, per la nostra propietat privada, en fi per ajudar-nos a poder viure en pau?

La policia o diguem-ne amb més propietat els Mossos són un cos policial que du ja molts anys al nostre servei, que va tenir una dificultat enorme aconseguir la seva creació i de llavors ençà tan sols sabem explicitar amb tota mena de detalls, amb tota mena de vídeos, amb tota mena d'escarafalls a la premsa, o millor dit, a determinada premsa aquelles situacions en què determinat policia s'ha excedit en les seves funcions, que, evidentment ha de ser castigat amb tot el pes de la llei, però sense ser jutjat, a priori, per la premsa i la televisió. Ah i no oblidem que quan un Mosso atura un vehicle i el seu conductor va begut, no sols li fa un bé a aquella persona, també el fa a qualsevol de nosaltres que podríem perdre la vida per la negligència que podria existir si no l'hagués detingut. La nostra policia, els Mossos, no seran mai a gust de tothom, és evident, ja que aquells que gaudeixen provocant-los. Tirant-los-hi tota classe d'artefactes, pedres, llegiu, deixalles, aquests que tomben i cremen contenidors, que alguns polítics els defenen i diuen que els violents són els Mossos, a tots aquests no els hi agradarà mai com actuen i, ni tan sols, la seva existència.

Però a les persones que es comporten cívicament, a les persones que els respecten, a les persones que volem viure en pau, a les persones que volem defensar les nostres propietats, als que defensem la democràcia i estem en contra de tot signe de violència tant física com verbal, aquests sí que volem que els Mossos patrullin per les nostres ciutats i pobles i garanteixin els valors democràtics i quan sigui precís i necessari actuïn amb la força escaient i dic força, que no violència fins a eliminar els brots de violència, aquí si, violència, d'aquells que són, per definició anti-sistema i violents.

És a dir, si volem un país sa, un país lliure, un país democràtic, llavors comencem per respectar les nostres Institucions, la Generalitat, el Govern, el Parlament, els Alcaldes, els Jutges, i naturalment, els Mossos i fem fora tot allò que sigui incompatible, amb els fets, no amb les idees que totes són respectables.

Si tots contribuïm amb la mida de les nostres forces, podrem aconseguir el que una gran part dels catalans volem i que és la independència de la nostra pàtria.

VISCA CATALUNYA LLIURE