QUÈ, QUI, COM SOM?

QUÈ, QUI, COM SOM ELS CATALANS?

QUÈ?

Aquesta pregunta me l'he fet moltes vegades i quasi diria que no he trobat una resposta clara, què defineixi el que som. Els catalans, crec jo, i començant per mi mateix, som un poble heterogeni, un poble que pensa, com és moda dir ara, de forma transversal, que pot arribar a les més grans cotes de solidaritat amb qui ho necessita i al mateix tempo negar una petita almoina per allò que no ens sembla impropi de qui ho demana; no tenim una sola personalitat i sols acceptem que ens mani algú de casa nostra i no caldria que pugui gaudir o fatxendejar de cognoms de quatre o cinc generacions catalanes, la veritat és que tenim prou en què sigui català de cor, no sé si aquesta resposta és certa, ni tan sols, si pot esser compartida, però és com jo ho veig, és la meva opinió que, com he dit al començar sóc allò que despectivament, alguns, anomenen un xarnego i potser això em fa veure les coses sota un prisma massa personal, més, no és això la transversalitat de què parlem?, no és això precisament la tesi que ens defineix als nostres ulls? Crec que val la pena dedicar-hi una mica dels nostres temps a pensar-hi.

QUI?:

Aquesta crec què és encara més dificultosa. No vull entrar en disquisicions històriques, no és la meva feina ni especialitat, Qui som? Jo crec que som un poble que sempre ha estat d'acollida, un poble que ha estat sempre lloc de pas, lloc de receptació de cultures, aquí hem estat entre d'altars, ibers, fenicis, grecs, romans, ens han envaït àrabs, francesos, anglesos, i noi precisament va ser el millor de cada poble, a poc a poc hem anat forjant, com el ferro rogent a la fornal i a cops de mall, l'ànima del nostre poble, l'essència de la nostra personalitat, i axis anem interioritzant una forma de pensament, una qualitat de l'intel·lecte, una quasi religió o sentiment tan ple d'individualitats aliens que han modelat uns individus, un poble que té un caràcter propi, dur, sensat, però que no oblida aquella màxima que diu "primem vivere, deinde philosophare" ja és proverbial el seny del nostre poble, un poble que vol ser ell, que sap pactar, que sap negociar, que sap construir la seva pròpia essència. Que ha estat oprimit, que ha estat ofegat, que ha hagut de lluitar per la seva pròpia llengua, que sols ha rebut menyspreu del país que hauria d'esser company i amic i és tot el contrari, però som axis i ningú ens canviarà . Ho accepteu? Es el meu pensament.

COM SOM?:

Som gent normal, no duem banyes ni cua com el dimoni, som familiars, respectem a tothom, encara que com a tot arreu sempre hi ha algun boig que fa malifetes però, en general som bones persones com a la resta del món.

Parlant seriosament, som una mena de gent que estima el seu país, la seva cultura, les seves tradicions, els castells dels castellers, la sardana, la festa, la gresca sana i una mica esbojarrada, som el país del seny i de la rauxa, i com diu el nostre himne "quan convé seguem cadenes".

Hem estat sempre un poble disciplinat i que masses vegades hem ajupit el cap i que, com no podia ser d'altra manera, arriba un moment en què s'omple el pap i llavors be el que be.

Som gent de pau i ho demostrem en les moltes manifestacions de centenars de milers de catalans que hem sortit al carrer a demanar la nostra llibertat i sempre amb un somriure a la cara, famílies senceres, pares, avis, fills, néts tots contents celebrant una gran festa, a quants llocs es pot dir el mateix? Sense aldarulls, de forma pacífica, doncs els catalans som axis.

Som una gent que ens sentim orgullosos dels nostres avantpassats, dels grans pintors, escultors, musics, arquitectes, de totes de les branques de la cultura, de la política, de la medecina, de les nostres Universitats (de les millors del món), dels empresaris, de la industria, de les institucions, de tenir un Parlament dels més antics del món, de tenir grans edificis modernistes que són admirats per tot l'univers cultural, de obres monumentals com la Sagrada Famílies, encara que hi ha algú, arquitecte per cert, que la compara amb una "mona de Pasqua" (Ja m'agradaria saber quines obres ha projectat ell) com el Passeig de Gracia que no saps on mirar per la quantitat d'edificis modernistes, obres d'art sublims. De tot això i molt més estem orgullosos els catalans i això sense oblidar Girona, el seu call, la Catedral, les façanes al riu Onyar, Tarragona la ciutat romana, l'amfiteatre, les muralles, l'Arc de Bara, Lleida, la Seo, que quasi diria que son monuments en si mateixes i tantes i tantes altres obres i llocs del nostre petit país, però gran, enorme en els seus ciutadans.

Doncs be, així som els catalans i axis volem seguir essent i no volem que segueixin trepitjant-nos i per tan sols demanem un respecte i que ens deixin decidir pacíficament i democràticament el nostre futur. Volem la independència però perquè mai no ens han fet cas, mai no ens han escoltat i per tant ara volem saber qui, què i com som i això sols ho sabrem si aconseguim esser lliures.