VA SER UN DIMARTS NEGRE, O NO?

DIMARTS NEGRE, O NO?

(Segons és miri)

Dimarts dia 8 d’abril de 2014, vam tenir la sessió convocada al Congrés dels Diputats d’Espanya, per tractar de la possible cessió o autorització per poder convocar una consulta/referèndum, no vinculant, a Catalunya perquè el nostre poble manifesti, lliure i democràticament, quin és el seu  anhel, la seva pretensió, el seu desig de ser, d’ara endavant, un poble lliure i independent o tenir alguna forma d’unió una mica etèria de moment, o be seguir amb el actual statu quo, que ja sabem no ens du enlloc.

Doncs be, per començar a escalfar el tema, es va llegir una espècie de pamflet, perdó, un comunicat del Gobierno de España en el què, de entrada, ens arribaven canonades jurídiques per parar un tren. Tan sols mancava la figura del inquisidor. Be ho vàrem aguantar com si fos un xàfec de primavera i vam suportar estoicament tot el que van voler llençar-nos, metafòricament, fins que arribés el moment de les intervencions dels nostres representants.

Per fi va arribar el  torn del senyor Jordi Turull, la senyora Marta Rovira i el senyor Joan Herrera. Be tots tres, cadascun en la seva corda política van demanar que s’apliqués l’article 150.2 de la sacrosanta Constitució (segons per què) però, ni cas. Si haguessin demanat la lluna els hi haurien fet més cas.

El Sr. Jordi Turull,(CiU) va resumir el seu discurs dient: El poble català no s’ha posat en un carreró sense sortida, ha començat un camí sense retorn, pacífic i democràtic per decidir el seu futur i va afegir Les urnes són l’única manera de saber amb exactitud què volem els catalans i consultar és legal i és possible, i va emfatitzar i és necessari. Catalunya es una nació que vol votar per decidir i decidir per progressar. Es podia dir mes alt, mes fort, però no mes clar.

Tot seguit, la Sra. Marta Rovira (ERC), encara que molt nerviosa i amb dificultats per expressar-se de forma fluida en castellà, no per això menys clara, ni menys fornida d’arguments, va fer un discurs seriós, clar i reivindicatiu, sense convencionalismes ni eufemismes, on va dir Espanya no accepta els catalans com som, com pensem, com parlem, com somiem i aquest rebuig ens ha dut a no trobar un encaix entre Espanya i Catalunya. Per desgracia, en comptes de rebre una afectuosa acollida sols rebem improperis, amenaces velades i informes apocalíptics. També va destacar que la esperança i la il·lusió de Catalunya ni vostès ni ningú no ens la podran prendre, perquè serà el poble qui decidirà. I va acabar demanant la aprovació de la possibilitat de la consulta per complir amb el mandat rebut al Parlament de Catalunya per part de una gran majoria del poble, però que no és pot saber si és més o menys gran si no ens permeten fer la consulta mitjançant les urnes.

I li va tocar el torn al Sr. Joan Herrera (ICV) que va reclamar que els diputats actuïn de forma raonable i intel·ligent i deixin de actuar de forma partidista i no actuïn com a presoners de l’anticatalanisme que han sembrat anys i anys. No vull parlar de res més que d’una demanda democràtica i no rebre més cops amb una Constitució que avui dia molts catalans ja no la sentim com a pròpia.

Va respondre a tot això el Sr. Rajoy (PP) President del Govern i com sempre tan sols va saber dir NO, NO, NO, i novament ens va tirar per el cap la Sacrosanta Constitució del 1978, que, per cert, quan els hi va interessar van canviar l’article 135, amb nocturnitat i alevosia, va seguir amb les seves amenaces de tota classe de plagues, que si seriem com Robinson Crusoe, que estaríem fora d’Europa, fora de la ONU, fora de la OTAN, en fi que quasi no hi seriem al mon. I va acabar quasi en-foten-se de nosaltres de forma molt sorneguera, dient que, en tot cas, iniciem els tràmits per modificar la Constitució, quan ell sap molt be que no és possible per manca de la quantitat de diputats necessaris.

I un incís: Quan parlava el Sr. Rajoy, en molts moments els diputats dels PP me van fer recordar les CORTES, franquistes, quan van rebre en Rajoy amb una ovació i més tard cada cop que s’aturava en mig del discurs,  tot seguit sortia, com un clam,  una forta ovació, amb aplaudiments dels diputats en peu. Va ser una imatge subliminal, però la vaig tenir.

Aquest home, es capaç de dir que està obert al diàleg, però sempre que no es parli de la consulta, llavors de que parlem, del temps, de futbol, o de què parlem, lo important es parlar de quines possibilitats existeixen, posant-hi ganes de trobar una solució, per poder arribar a fer un referèndum consultiu, no vinculant. Però d’això diu que ni prenent 500 cafès amb el Sr. Mas  no ho podrien decidir.

Li recordaré al Sr. Rajoy que molts juristes de gran nom, i inclús el TC, han dit que es possible arribar a un acord per fer aquesta consulta i tot dins del marc de la Constitució. Però ell com si sentis ploure, ha dit NO i d’aquí no és mou.

També ha estat un barrut quan ha estat capaç de dir: No es cert que Catalunya pateixi una opressió insuportable,  també va rebutjar que es posin traves al desenvolupament econòmic ni que es torpedini el benestar, com tampoc es veritat que no se’ls ajudi en les dificultats o que se’ls apliqui un tracte discriminatori i per tant no comparteix una hipotètica historia de greuges, perquè no es veritat.

Be Sr. Rajoy, La Llei Wert, la LOMCE no es un atac a la llengua catalana i a tot el sistema educatiu català?

 No és un  menyspreu als catalans les paraules del ministre Wert dient que “s’han d’espanyolitzar els nens catalans”

 No es un atac a Catalunya el que va fer vostè i el seu partit demanat signatures perquè no fos aprovat l’Estatut de Catalunya?

 No és un atac a Catalunya la sentencia del TC en la mateixa qüestió?

No és un atac a Catalunya i els catalans les paraules del seu portaveu al Congres dels diputats dient comparant les urnes amb les armes?

No es un atac a Catalunya que destacats membres dels seu partit titllin el nostre President de “nazi”?

No és un atac a Catalunya que les forces policials de l’Estat, la UDEF, faci un pamflet en contra del President Mas, del President Pujol i de la seva família y que dos anys mes tard encara no hi hagin responsables?

Quines ajudes econòmiques? Què es refereix als préstecs amb interessos que va fent el Ministre Montoro per pagar els serveis que no fa el Govern central?

O tal vegada es refereix als 759 milions d’euros que encara ens deu de fas més de 3 anys de la disposició tercera del Estatut?

Vol que continuï Sr. Rajoy, ni han moltes més, moltíssimes més, però vostè encara que no ho reconegui ja les sap, però si les reconegués hauria de donar el seu braç a tòrcer i admetre que els catalans ja n’estem tips, ja no aguantem més les fanfarronades i fantotxades   dels seus ministres, Montoro, Margallo, Fernández, Gallardón, etc. Ja no ho suportem més i per això es per què volem votar, volem decidir el nostre futur i pensi que si un poble s’ho proposa no hi ha qui l’aturi, especialment, com el poble català que ho està fent de forma alegre, pacífica, democràtica, familiar, sense violències de cap tipus.

HO ENTEN SR. RAJOY? No faci més el savi distret, actuï.

També voldria fer una petita referencia a la mal educada Sra. Rosa Díez, (UPiD) tot el seu discurs va ser una constant d’insults, de comparacions odioses, utilitzant  temes com el de la “ablació” de les dones, dient què a Catalunya no complim les sentencies, Be millor no comentar. Sols aquesta petita referencia. No mereix res mes.

I d’ara endavant què? Dons a esperar les eleccions europees el 25 de maig i després acabar la Llei de consultes al Parlament i llavors convocar la consulta i esperar que el TC ens anul·li la Llei de consultes i per tant la convocatòria a les urnes. I si s’escau intentarem arribar a Europa per el nostre compte.  Aquest es el full de ruta més immediat. Ho dic per si de cas al Sra. Vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaria, me llegeix, ja que segons sembla no te ni idea de que farem els catalans després que la majoria absoluta del PP més els botiflers del PSOE, diguessin NO al Congrés dels diputats.

Què no cregui que com diu el seu cap, el President Rajoy, “ya se ha acabado el problema catalan, plis ples i a otra cosa”  No s’ho creguin, que aquí hi ha un poble orgullós de les seves essències i que no vol abaixar més el cap, que ja ha dit prou i vol marxar, però de forma amigable, sense guerres ni sang per el mig, dialogant, parlant, axis que, per tant,  no està solucionat el problema de Catalunya amb Espanya. Ni de bon tros.

I acabaré com sempre fins que ho aconseguim:

VISCA CATALUNYA LLIURE