LES GRAN SOLITUDS

SOLITUDS, SILENCIS

Dins la nostra societat estem carregats de silencis que ens duen indefectiblement a la solitud. Veiem exemples a cada moment, quan parlem amb amics, amb familiars mes a menys propers, sempre, sí que sabem observar amb atenció podem veure que hi ha uns quants neguits, algun problema del qual els és difícil de parlar o comentar i no es tracta, almenys de forma explícita, d'un problema o neguit de gran importància i que, quasi segur, que simplement amb una conversa clara i assossegada i evidentment sincera, quedaria aclarida i es desfaria el malentès i amb ell el neguit. I malgrat tot no som capaços d'establir aquest diàleg, aquesta conversa que solucionaria el problema.

No és que amb aquestes paraules vulgui fer un discurs filosòfic com un referent de la nostra societat, es tracta tan sols d'introduir un tema que, crec jo personalment, té molt a veure amb el nostre comportament respecte a aquells que considerem adversaris, o més clar i català, enemics polítics.

És molt dificultós poder seguir un debat parlamentari sense sentir insults, exabruptes, paraules malsonants que és dedicant, sense escrúpol de cap mena els uns als altres i això té a veure, segons la meva humil opinió, a la manca total i absoluta de comunicació personal i de deixar de veure al contrari com un enemic i fer que PASSI A LA CATEGORIA D'ADVERSARI. I tot això es refereix tant a quan diuen que es tracta de "campanya electoral" com quan es tracta de discursos i declaracions que quasi sempre es fan venir bé per poder demostrar als propis correligionaris que ets la persona que cal i que doblegarà al "enemic".

Tot això si fem una giragonsa es ho podrem prendre com un acte sense importància, galdòs fins i tot i estic segur que hi ha molta gent que ho considera normal, bromes, sentit irònic de la paraula, però que lluny som de la realitat; aquests discursos, declaracions, ironies amb prou mala educació, comportant, segur, a curt termini la dificultat de poder arribar a consensos, a polítiques en bé de la societat en general, dels ciutadans que els hem votat perquè ens representin, noi perquè es barallin com nens al pati de l'escola.

Doncs bé, tots aquests problemes, aquestes intemperàncies, es podrien solucionar de forma racional i educada, si tinguéssim per norma, abans de respondre a qualsevol grolleria, fer uns segons de silenci, el que ens deien de petits, compte fins a deu abans de respondre, i posteriorment intentar que la persona que ha intentat insultar-te s'avingui a parlar de forma assossegada i sense testimonis i així es podrien sol ventar molts dels problemes de las persones que ens representen i podríem gaudir de nou d'uns discursos, d'unes intervencions clares i contundents però educades i amb el respecte degut a l'adversari.

I aquí vull fer esment a la primera paraula del títol, Solitud; tot el que queda dit, o gairebé tot, ens du a una gran solitud de l'ànima, de la ment, podem estar envoltats d'aduladors del propi partit o simplement del nostre entorn, però podeu estar ben segur que interiorment estem sols, malgrat tot allò que en puguin dir, malgrat totes les lloances que ens puguin dirigir, la veritat és que com més alt i més important sigui el nostre tatos, més solitud comporta. No podem oblidar que les decisions que hem de prendre les hem de fer sols, malgrat poder escoltar opinions, quasi sempre interessades, a la fi som nosaltres qui hem de donar la resposta i això us ho puc ben afirmar que és difícil i malgrat que el càrrec o la posició personal sempre es tracta d'un acte ple de solitud.