I EL PSC/PSOE US MEREIX CONFIANÇA?

EL PSC/PSOE I CATALUNYA

Aquets dies s’ha produït a Catalunya, més ben dit, al Parlament de Catalunya, un fet què, en realitat i tot i què no soc ni militant ni simpatitzant del PSC, m’ha dolgut, ja què considero què és un partit què és necessari al nostre país. No podem estar tan sols en mans de la dreta retrògrada del PP i C’s, ni de la dreta moderada i europea de CiU, és necessari per una bona convivència la diversitat d’ideologies què enriqueixen el pensament del nostre poble.

Doncs be, aquest partit què hauria de defensar la nostre Pàtria, la nostre estimada Catalunya, i pesi a que en la seva proposta electoral, ho deia ben clar, ha votat en contra de què és demani al Congrés dels Diputats de Madrid, què en virtut del què diu l’article 150.2 de la Constitució, és permeti fer un referèndum o consulta, no vinculant, per què els catalans puguem decidir què és el què volem ser.  Aquest article diu: “El Estado podrá transferir o delegar en las comunidades autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal que por su propia naturaleza sean susceptibles de transferencia o delegación. La ley preverá en cada caso la correspondiente transferencia de medios financieros, así como las formas de control que se reserve el Estado"

Per sort, encara queden socialistes catalans que fent honor, en primer lloc a la seva catalanitat i al que diu la seva proposta electoral, han trencat la disciplina de vot i han votat SI.

Això no ha caigut be ni al Sr. Navarro, ni al Sr. Balmon i molt menys al Sr. Rubalcaba que s’han apressat a donar suport al Sr. Navarro fent pinya al seu costat a Madrid i Barcelona. I la cosa està molt clara: El Sr. Navarro, degut als compromisos de Granada, es deu, amb cos i ànima al PSOE, es veu obligat a defensar una opció política que ningú sap ben be què és, un Estat federal, què és el què defensa el PSOE, però ho fa, no ho oblidem, mitjançant una reforma de la Constitució però EN CAP CAS hi figuraria “el dret a decidir”, és a dir: el dret d’autodeterminació, i per tant per els catalans es com si no fessin res. I la veritat és què no me'n refiu gens ni mica ni del PSOE ni del Sr. Rubalcaba, son tan mentiders i caragirada com els del PP.

Ara sembla que el PSC vol fer que els tres dissidents, Geli, Elena i Ventura, tornin l’Acta de Diputats, és lògic, de lo contrari el PSC perdria tres escons i passaria a ser la quarta força política al Parlament, encara que, aquests tres Diputats poden conservar la seva Acta i si s’escau passar al Grup Mixt de la Cambra i esperar si els més d’un centenar de signants de la proposta per fer un nou moviment o partit arriben a algun acord.

Jo crec que després del descrèdit del PSC actual,  descrèdit que va començar amb el nomenament del Sr. Montilla com a President de la Generalitat, de les actuacions del Govern anomenat “tripartit”, especialment del segon i de la poca credibilitat, de la minsa personalitat de la actual cúpula presidida per el Sr. Navarro, tan sols els hi queden dos camins: Fer fora els Navarro, Balmon, etc. i refer el PSC amb les seves arrels catalanes i catalanistes, de les èpoques dels Srs. Pallach, Obiols, Raventós, Maragall, etc. amb gent què se sent catalana i no és de la meva incumbència suggerir cap nom però estan presents en tots els àmbits socialistes.

I la segona seria deixar de banda el PSC forçant per què passi a ser  PSOE directament i crear un nou partit continuador de les tesis dels abans citats Srs. Pallach, Obiols, Raventós, Maragall...

Aquest partit ja sembla què està en un procés de formació per banda el Sr. Ernest Maragall. En fi no soc jo qui ha de dir el què han de fer, tenen prou persones intel·ligents què els hi permetran prendre la solució que considerin més adient.

Jo tan sols puc lamentar l’espectacle penós que han donat al Parlament els setze parlamentaris del PSC votant NO,  i que no han deixat de fer mal, ja què la unió dels partits catalanistes és l’arma més important de què disposem en aquests moments per fer força a Madrid i ens l’han sostret, de forma iniqua, i amb aquest somriure sorneguer que te sempre a la cara el Sr. Navarro que sembla que se’n foti de tots nosaltres, es com una ganyota fixa a la seva cara.

El temps ens dirà com acaba tot aquest conflicte, jo no he fet res més que reflexionar d’un acte que m’ha semblat inacceptable dins del moment històric què estem vivint a casa nostra, a Catalunya.