BUCÒLIC
Avui, un dia com qualsevol altra, he anat a fer una
passejada, per camins rurals, no hi ha possibilitat d'albirar grans muntanyes,
ni perillosos avencs, ni tan sols dificultats per manca de camins, no, tan sols
és qüestió d'admirar el paisatge, que m'és quasi invisible, però que es pot
endevinar mitjançant els ulls de l'ànima i creieu-me, tal vegada és més
encisador, més agradívol, quant t'hi trobes enmig de la natura i no pots veure,
amb detall, gaire més que a deu o dotze passes, llavors els sentits sembla que
s'esmolin, que tinguin un major altaveu i per tant una major ressonància dins
el teu cervell.
Quan arriba aquest moment
comences a sentir la remor del vent movent les fulles dels arbres, els ocells
que canten, trinen, pian, salten bulliciosos de branca en branca, uns fent
saltirons de mera alegria de viure, d'altres cercant aliment per llurs fills,
les seves niuades, de tant en tant sents un llunyà lladruc d'algun ca, o bé el
bram d'algun ase, o el bel de les ovelles pasturant i sentint tots aquests sons
el teu cervell et transporta a un altre món, a un món més alegra, un món més
just, un món sense baralles, sense guerres i pots sentir en tota la teva pell
un assossec, un benestar que quasi és impossible descriure i menys per aquest
humil afeccionat al sublim art de l'escriptura.
Sense més disquisicions segueixo
la meva passejada i, de sobte, el cel blau s'ha tornat núvol, amb núvols negres
que et fan pensar en una tempesta d'estiu, però tempesta a la fi, és qüestió de
cercar aixopluc i depresa no sigui que una tranquil·la passejada es convertís
en una bona mullena.
A pocs metres dins d'un camp ben segat, i endevino una
petita cabana de pedra com les que els pastors utilitzen per descansar mentre
el ramat pastura i, que vols, accelero el pas doncs comencen a caure grosses
gotes que fan un fort soroll de xap, xap. Ja sóc dins de la cabana i a resguard
de la forta pluja i l'espectacle és meravellós, les forces de la natura en ple
festival de llamps i trons, de debò us dic que l'espectacle d'una forta
tempesta vist d'una cabana estant és d'una bellesa indescriptible, el fulgor
dels llamps, retrunyir del tro, i comences a sentir l'olor de la terra amarada
d'aigua, de l'herba i llavors, tot de cop, com havia començat, acaba la pluja i
llueix un magnífic arc de Sant Martí complet, exhibint els seus set colors amb
una força que sols es pot veure en el camp.
Torno al camí i llavors les sensacions són encara més
encisadores, se sent l'olor de l'espígol, del romaní, de la farigola, del
fonoll, en fi, de les moltes flors i herbes que Déu ha posat al camp per al
gaudi dels nostres sentits i que tenim el dret i el manament d'haver de
conservar per les generacions venidores.
En arribar a casa, he sentit una mena d'exigència
d'intentar plasmar al paper les impressions sensorials rebudes en aquest
imaginari passeig per camins que podeu situar en qualsevol lloc en què hi hagi
pau i tranquil·litat, que és el que us desitjo a tots i a la meva estimada
Pàtria, a Catalunya.
