LA TRAVESSA DEL DESERT CATALÀ

EL DESERT CATALÀ

Segons ens explica la Bíblia, els israelites van voltar per el desert del Sinaí quaranta anys, patint infinitat de desgràcies, contrarietats, dificultats, obstacles de tota mena i manera que els va fer murmurar i intentar arrabassar a Moisès el seu mestratge i el seu bon govern per arribar a la terra promesa. Be no explicaré ara l’Antic Testament, tan sols ho faig present per arribar a la conclusió que si d’aquest fet després de més de dos mil anys encara se’n  parla, que no haurem de dir de la travessa  del desert dels catalans que ja te més de TRESCENTS ANYS i amb desgràcies, contrarietats, humiliacions, dificultats, i obstacles de tota mena que, del maleit 1714 ençà hem anat patint com a súbdits, com a vençuts i ara diuen com a ciutadans, tot el nostre poble.

En perdre la guerra per allà el llunyà 1714  vam perdre o, millor dit, ens van prendre tots els nostres drets, i vam passar a esser un país  amb imposts injustos, amb la negació sistemàtica de la nostre vàlua, i havent de demanar permís per tot, en fi tothom sap el que representa perdre una guerra.

Però, pesi a tot, l’esperit dels catalans, el nostre esperit va seguir ben viu i, no ho vull dir gaire fort, sembla que ara estem en el bon camí. Tenim la possibilitat de votar en unes eleccions lliures, que no podran ser impugnades per el guardià de l’avern, amb la seva dalla en forma de llibre constitucional. Aquesta vegada s’ha de rossegar els punys. El nostre líder li ha guanyat, si mes no, la batalla, no la guerra.

Seguirem travessant el desert però, a la llunyania ja s’albira un nou país, una nova nació, un nou govern i el què és més important la ¡LLIBERTAT!, per fi podrem ser un país normal, on els partits polítics puguin aplicar les seves ideologies en pau i de forma democràtica. El nostre Parlament, no oblidem que és el més antic de Europa, quan faci i aprovi una llei no estarà pendent d’uns senyors juristes, que sols aproven allò que afavoreix els que els havien nomenat per el càrrec i no a nosaltres els catalans.

Jo us diré que no vull ser, ni soc, independentista, jo vull ser independent, és a dir: Un home lliure, en un país lliure, amb una llengua pròpia i lliurement expressada, amb la nostre cultura, amb les nostres sardanes, amb els nostres ballets conservats per els Esbarts, amb la nostre musica, amb el nostre folklore, en fi un home feliç a la seva Pàtria.

Per fi podrem tenir, si s’escau, les controvèrsies i els debats entre les nostres pròpies forces polítiques que deixaran de estar manades, en algunes ocasions, per els seus partits del Estat opressor i podran, si és que segueixen existint, prendre i donar, si és el cas la seva opinió, però la opinió d’un partit català de debò, no com ara que tot ho han de consultar al seu papà .espanyol

Ara ens critiquen que si fulano és el primer de la llista, que si el quart serà el nou President, que si blanc que si negre i no veuen que amb això, el que fan de veres és donar-nos la raó als que creiem que, aquesta vegada si, ho aconseguirem.

Hi ha alguns que sempre havien fet costat als que creiem en ser un país lliure, o al menys ho deien, ara resulta que ja no saben que dir, que si és necessària una majoria del 60% (i perquè no del 51% o del 90%) que si guanya la llista unitària tornarem a les polítiques del tripartit, que ara no poden a anar a la manifestació del 11-S a la Avinguda Meridiana, amb l’inversemblant criteri, de que un dels convocants també forma part de la llista que és presenta a les eleccions. Criteri agafat per els pels perquè a les manifestacions han anat sempre, gent de tota consideració, ideologia, de dretes i d’esquerres, independentistes i els que tan sols volen poder decidir i ara resulta que no hi poden anar ells.

Quan s’ha dit per activa i per passiva que la propera legislatura si guanya l’independentisme, serà, com a molt de 18 mesos ara venen demanant que ha de ser de quatre anys. La veritat és que aquest partit que no vull anomenar com no he anomenat cap altre, no l’entenc, han quedat quatre gats i en canvi, per generositat de que podia fer-ho, segueixen mantenint  càrrecs i prebendes a Madrid que, si haguessin passat per les urnes, no crec que les haurien mantingut.

Be, crec que per fi s’albira el final del túnel, de la foscor, una llum potent il·lumina els nostres cors i les nostres ànimes i ens donarà la força necessària per aconseguir la nostra més gran i desitjada llibertat.

VISCA CATALUNYA LLIURE