AHIR VAIG VOTAR, PERQUÈ?

PERQUÈ VAIG VOTAR?

Aquesta es una pregunta que ens fem molta gent, per començar diré que jo mai havia estat independentista, ja tinc una bona colla d’anys a la esquena i tot això de l’independentisme com ens el presentaven, ho trobava una mica podríem dir que fora de lloc. Però ha sorgit un fet, o uns fets, millor dit, que m’han fet canviar radicalment de posició.

Jo he estat, de molt més jove,  en primera línia empresarial, he estat President d’una gran associació d’empreses, no diré el nom, perquè no sembli que vull atribuir-me el que no soc ni pretenc, hi dic això per demostrar que no tenia ni el més remot pensament de sortir de Espanya, encara que si, sempre, m’he considerat català amb majúscules. Però, contaré una petita anècdota. Una vegada en que presidia una reunió d’empresaris de tota Espanya, a la Cambra de Comerç de Barcelona,  havia invitat uns empresaris del País Basc i al fer la presentació de l’acte i dels oradors, vaig començar en català i després vaig continuar en castellà i vaig dir, clarament, que ho feia en atenció als invitats del País Basc perquè poguessin entendre el que els hi deia. Doncs be, en acabar l’acte, en acomiadar-se, el que llavors era Director General, a Madrid, de la branca empresarial a que pertanyíem els presents, me va dir: “No m’ha agradat gens que parlessis en castellà, som a Catalunya i el nostre idioma és el Català” No vaig voler respondre i tan sols vaig dir que, per educació i gentilesa vers als meus invitats ho havia fet i no me penedia. Aquest senyor, que després va ser Ministre d’Industria socialista, no ho ha voler entendre, però la cosa no va passar d’aquí. I el que son  les coses, vam acabar sent amics.

He explicat aquesta anècdota per mostrar quin era i segueix sent el meu tarannà, per davant de tot la educació vers els invitats, i la resta d’assistents, i hi havia molts de castellans, no m’importaven, vers l’idioma, jo volia atendre els meus invitats, no tan sols meus, sinó de la Associació que jo presidia,  els altres havien assistit per la seva conveniència i per tant si no entenien el català dons ja s’apanyarien.

Be, al que anava, ara SOC INDEPENDENTISTE, he votat SI-SI i amb tot el convenciment, i què és el que m’ha fet canviar? Està molt clar el menyspreu, els insults, anomenar-nos “nazis”, les humiliacions, la prepotència del PP i C’s, i també del PSOE/PSC, la tancada de la bossa dels diners, l’ofec financer, dir-nos que la Generalitat pot pagar gràcies al FLA, i els molt pocavergonyes, no diuen que son préstecs amb interessos i que s’han de tornar, i hem de tenir en compte que som qui mes aporta al erari públic i qui menys rep,  el fer-nos pagar les excentricitats dels Srs. Monago i d’altres com ell, que a la seva autonomia viuen del que paguem la resta de Espanya i especialment els catalans, les moltes i moltes vegades que m’he sentit estrany a Espanya, que he hagut de sentir acudits en contra dels catalans, per persones què, en principi, eren els meus companys, però especialment quant sento parlar a personatges com la Sra. Alicia Sánchez Camacho, com la Sra. Soraya Sáenz de Santamaria, com la Sra. Cospedal, com el Sr. Rajoy, el Sr. Rivera, els senyors del PSOE i no acabaria mai la llista de anticatalans i el que més me revolta, és que, me vulguin fer creure que ho fan perquè ens estimen.

Dons tot això m’ha fet obrir els ulls i ara vull viure en un país  lliure, independent, sense estar subjecte al que vulguin a Madrid, sense necessitat d’haver de demanar permís per qualsevol cosa que vulguem fer, per poder tenir un Govern que l’hagi triat jo i que faci allò que volem els catalans i que si ho fa malament, el canviarem a les següents eleccions. Que el nostre President, sigui qui sigui, no pugui ser amenaçat per el Govern de Madrid, com ara. Que el Tribunal Constitucional l’haguem anomenat nosaltres, i reguli la nostre Constitució,  que puguem disposar dels nostres impostos i diners en favor de tots el catalans, amb polítiques socials que les fem i pensem nosaltres, que ningú ens pugui eliminar una llei per ajudar els que tindran fred aquest hivern i que no ho podrem fer perquè el TC, a demanda del PP, ens ho ha tirat enrere.

Vull viure en un  país en que els nostres avis i jo mateix, que també hi soc dins aquesta categoria, tinguin una jubilació digne, que puguin viure amb dignitat, i no passar fam ni necessitats.

Vull viure en un  país en que els nens puguin anar a escola i aprendre en català i a ser possible en tots els idiomes que els puguin ajudar a la seva vida professional el dia de demà, però decidit per el nostre govern.

Vull viure en un país en que les diferencies i desigualtats socials, puguin minorar-se perquè afectin el mínim possible dels ciutadans, ja sé que això es quasi una utopia, però si s’intenta podria arribar-se a un determinat status quo, que millorés les enormes desigualtats actuals.

Vull viure en un país tranquil, sense exercit, on les persones siguem ciutadans, no súbdits com ara, que les persones puguin gaudir de la seva terra, del seu idioma, de les seves costums i tradicions. I amb això no vull dir que no accepti tots aquells que vinguin de bona voluntat a viure i treballar a casa nostre, siguin benvinguts, però, això si, s’han de adaptar a les nostres costums, a les nostres formes de vida, als nostres hàbits, les nostres tradicions.

La llibertat religiosa ha de existir però cadascú que subvencioni  la seva, no hem de subvencionar a ningú. I per tant no voldria acceptar cares tapades, ni dones menyspreades, en nom de no se quin déu.

Sempre hem estat un país d’acollida i voldria que seguíssim axis, però sempre respectant les lleis i costums nostres, i el que no vulgui fer-ho, dons ja sap que ha de fer, marxar per on ha vingut. No voldria haver de sentir, dins d’uns anys els crits a la oració de les mesquites, si ho volen fer, sense fer soroll i dins de casa seva, no vull que arribi un moment en que, com passa a certs països no pots visitar els monuments, palaus o mesquites perquè està prohibit, aquí no, aquí es pot visitar tot, però sempre amb cura de no intentar deixar de respectar el que no es seu.

Dons be, per tot això vaig anar a votar i vaig votar SI-SI i també per els meus pares que, tot i que la meva mare era andalusa, comprenia molt be les nostres aspiracions i me va ensenyar a ser comprensiu i educat amb tothom, a respectar totes les persones, les seves formes de viure i per això és per el que jo també demano que me respectin a mi.

Ara sols queda veure com seguirem, que farà el nostre President Artur Mas, que faran els caps dels partits compromesos amb la independència, si seguiran tenint molt clar que units farem més força, o be les estratègies de partit aconseguiran desfer-ho tot. Jo demanaria, i crec que una miqueta de raó puc tenir, que s’asseguin, parlin, dialoguin, xerrin, enraonin, pensin, però sempre en favor del país, de Catalunya, ara hem d’aconseguir lo primordial, un Parlament fort a favor de la independència i deixar una mica de costat llurs ànsies de partit, per altre banda molt legítimes, d’estratègies pròpies i tots junts fer el millor per Catalunya. No si val allò de que jo més que tu, tots en pla d’igualtat respectant això si el que va dir el poble en les darreres eleccions.

Molta sort a partir d’ara.

VISCA CATALUNYA LLIURE