LES GRAN SOLITUDS

SOLITUDS, SILENCIS

Dins la nostra societat estem carregats de silencis que ens duen indefectiblement a la solitud. Veiem exemples a cada moment, quan parlem amb amics, amb familiars mes a menys propers, sempre, sí que sabem observar amb atenció podem veure que hi ha uns quants neguits, algun problema del qual els és difícil de parlar o comentar i no es tracta, almenys de forma explícita, d'un problema o neguit de gran importància i que, quasi segur, que simplement amb una conversa clara i assossegada i evidentment sincera, quedaria aclarida i es desfaria el malentès i amb ell el neguit. I malgrat tot no som capaços d'establir aquest diàleg, aquesta conversa que solucionaria el problema.

No és que amb aquestes paraules vulgui fer un discurs filosòfic com un referent de la nostra societat, es tracta tan sols d'introduir un tema que, crec jo personalment, té molt a veure amb el nostre comportament respecte a aquells que considerem adversaris, o més clar i català, enemics polítics.

És molt dificultós poder seguir un debat parlamentari sense sentir insults, exabruptes, paraules malsonants que és dedicant, sense escrúpol de cap mena els uns als altres i això té a veure, segons la meva humil opinió, a la manca total i absoluta de comunicació personal i de deixar de veure al contrari com un enemic i fer que PASSI A LA CATEGORIA D'ADVERSARI. I tot això es refereix tant a quan diuen que es tracta de "campanya electoral" com quan es tracta de discursos i declaracions que quasi sempre es fan venir bé per poder demostrar als propis correligionaris que ets la persona que cal i que doblegarà al "enemic".

Tot això si fem una giragonsa es ho podrem prendre com un acte sense importància, galdòs fins i tot i estic segur que hi ha molta gent que ho considera normal, bromes, sentit irònic de la paraula, però que lluny som de la realitat; aquests discursos, declaracions, ironies amb prou mala educació, comportant, segur, a curt termini la dificultat de poder arribar a consensos, a polítiques en bé de la societat en general, dels ciutadans que els hem votat perquè ens representin, noi perquè es barallin com nens al pati de l'escola.

Doncs bé, tots aquests problemes, aquestes intemperàncies, es podrien solucionar de forma racional i educada, si tinguéssim per norma, abans de respondre a qualsevol grolleria, fer uns segons de silenci, el que ens deien de petits, compte fins a deu abans de respondre, i posteriorment intentar que la persona que ha intentat insultar-te s'avingui a parlar de forma assossegada i sense testimonis i així es podrien sol ventar molts dels problemes de las persones que ens representen i podríem gaudir de nou d'uns discursos, d'unes intervencions clares i contundents però educades i amb el respecte degut a l'adversari.

I aquí vull fer esment a la primera paraula del títol, Solitud; tot el que queda dit, o gairebé tot, ens du a una gran solitud de l'ànima, de la ment, podem estar envoltats d'aduladors del propi partit o simplement del nostre entorn, però podeu estar ben segur que interiorment estem sols, malgrat tot allò que en puguin dir, malgrat totes les lloances que ens puguin dirigir, la veritat és que com més alt i més important sigui el nostre tatos, més solitud comporta. No podem oblidar que les decisions que hem de prendre les hem de fer sols, malgrat poder escoltar opinions, quasi sempre interessades, a la fi som nosaltres qui hem de donar la resposta i això us ho puc ben afirmar que és difícil i malgrat que el càrrec o la posició personal sempre es tracta d'un acte ple de solitud.

QUÉ VE EL LLOP

LUPI (LLOPS)

"Alea jacta est" La sort està tirada, efectivament, ja no hi ha marxa enrere, noves eleccions generals, el 28 d'Abril i a final de maig, el dia 26 eleccions municipals, eleccions europees i en les autonomies NIO HISTÒRIQUES. Tot això comportarà uns autèntics trasbalsos en la ciutadania espanyola i no en parlem a la catalana.

Crec que el PSOE no ha volgut mai aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat, la seva maniobra ha estat aconseguir que els partits independentistes apareguessin com els culpables i el PSOE es deslliurava de les moltes pressions rebudes tant de l'oposició PP i C's com dels anomenats "barons" del seu propi partit –

El títol "LUPI" el vull referir a la successió de fets i malifetes que haurem de patir els catalans, fins i tot els no independentistes, tan sols per al fet de ser-ho. Els catalans serem agredits, insultats, humiliats, menyspreats, però com que ja ho sabem per endavant hem de ser prou forts per saber respondre amb valentia, senyoriu, paciència, civisme, dignitat, i, com sempre, de forma pacífica, tornant a donar la imatge de poble senyor i cívic que sempre hem estat i hem de seguir sent .

Hauran partits què ens diran que per culpa nostra hi haurà eleccions generals i ens amenaçaran amb allò de "que ve el llop" és a dir que ve el tripartit de dretes i extrema dreta. Bé, i que? Que potser el PSOE ha fet res per nosaltres? Això si, es van posar la carota i la pell de be, però no han anat més enllà de les paraules, però de fets, res de res, és a dir unes paraules menys punyents, fins i tot amables, i aquí s'acaba tot. Llavors el tripartit, en què canvia? Que són més malparlats, més autoritaris, menys senyors? En el fons són exactament iguals.
Un dels efectes de les noves eleccions, em fa la impressió que serà encara més baix el nivell de l'oratòria parlamentària, que cada vegada seran més els exabruptes, els insults, la parla tavernària, ja que, fins i tot, es presenten a les Corts personatges que noi es distingien per la seva bona oratòria i que marxen del nostre Parlament i que crec i espero que servirà per millorar el respecte i la bona educació que sempre ha tingut el nostre Parlament.

! Que ve el llop ! Alerta, jo no sé si realment vindrà el llop, però sí que veig que en el judici contra els nostres conciutadans pesa i molt la part política, ens trobem davant d'uns Fiscals que facen la impressió de no saber que preguntar ni com preguntar, amb reiteracions, mitjanes veritats, preguntes que volien ser capcioses i es veu el llautó d'una hora lluny, una advocada de l'Estat que fa pena, per no dir que fa riure, i a més a més, tot això contrasta amb la seriositat, preparació, precisió i dignitat dels presos catalans.

Quan veig les declaracions del President, Vise Presidenta, Ministre Zoido no puc menys que pensar dues coses: Menteixen sense vergonya o són incompetents. Qualsevol de les dues son motiu de rebuig. Llavors, pregunto, Han de seguir percebent emoluments de l'erari públic? Ja està bé de prendre el pèl a tots els catalans i espanyols. La major part de les seves respostes, si no són mentida, diuen "no ho recordo, no ho sé" i es queden tan tranquils i el President del Suprem els hi permet. Tot plegat una vergonya.

I no oblidem que tota aquesta farsa, aquest teatre, seria acceptable de no tenir a NOU PERSONES A LA PRESÓ DE MÉS D'UN ANY, provisional i sense fiança, però és que el desig de venjança és més fort que la raó.

PREGUNTA ACTUAL

QUÈ ESTÀ PASSANT?

No sabria respondre aquesta pegunta. Lamentablement cada dia que passa rebem uns "inputs" més negatius en referència a la unitat del procés sobiranista, és a dir a la unitat, que no uniformitat, del nostre moviment per aconseguir la independència del nostre país i, en conseqüència les llibertats que fa més de tres segles ens varen arrabassar.

Tan sols intentaré, sota la meva impressió i humils coneixements, explica quins són els motius que ens estan duent a aquest desori, a la quantitat de petites formacions independentistes que ens duran, si no si posa remei, a la disgregació de tot el moviment, donant la raó aquells que diuen que no cal fer res més que esperar que ens barallem entre nosaltres.

La més influent i per tant la més important és la manca total i absoluta d'un lideratge destacat, carismàtic, que pugui, amb la seva presencia imposar l'autoritat que reagrupi en un sol moviment l'actual desordre, la lluita caïnita dels partits polítics que no pensen n fer país i si en guanyar vots per tenir quota de poder, fins i tot aquells que saben que mai seran govern.

Fa molta angoixa veure com es barallen uns partits amb altres i fins i tot, dins de la mateixa formació política i per tant sense tenir la visió del que necessita el país i que amb aquesta forma d'actuar no podrem mai aconseguir l'objectiu d'arribar a tenir la República Catalana.

I mentre seguim amb aquestes lluites caïnites, els nostres dirigents més importants, si més no, els nostres líders naturals, segueixen a la presó i a l'exili i. Això si, se'ls omple la boca anant a visitar-los, fent reunions a Brussel·les però sense fer res, veritablement efectiu.

Sempre demanen allò que saben d'antuvi que el President del Govern espanyol no pot fer, demanen que "mani" als jutges l'alliberament dels presos, la retirada de la qualificació dels delictes imputat (per cert no ho són delictes) i això no està a les seves mans.

El que s'ha de demanar és poder establir bases de convivència entre els dos estats, l'Espanyol i el català i la forma de poder arribar a aconseguir aquesta demanda.

També és imprescindible aconseguir que una majoria del nostre poble vulgui la independència i fins ara no s'ha aconseguit i de Madrid ens ho tiren en cara en cada oportunitat que tenen i en canvi noi fem res per seduir la part de la població que no accepta les nostres idees, i em pregunto, amb totes aquestes dificultats, que són culpa nostra, com podrem sortir de l'atzucac en què estem immersos?

Lamento haver de dir que, per molt que ho vulguin dissimular, la veritat és que el President actual, crec que és un bon home, culte, amb bona voluntat, però no és un polític i 'aquí venen moltes de les desavinences actuals. No puc oblidar que la seva candidatura va ser la quarta proposta deixant enrere polítics de debò com Puigdemont, Sánchez Turull i, ja se que el jutge Llarena, excedint-se en les seves funcions en va dur a on som ara, però això no treu el que he dit, amb tot els respectes per la persona, del President Torra.

Per tot el que he escrit, que crec és molt dur. i, tal vegada, més 'un no hi estareu d'acord, no penseu que vull acceptar el que crec que està passant, el que vull és aconseguir despertar un sentiment que ens retorni al passat més recent i ens permeti seguir endavant amb les forces renovades i fent, com diu l'Oriol Junqueras, havent aprés la lliçó, la cruel lliçó rebuda i fent bé tot el que es va fer malament i fent l'auto critica corresponent i dient la veritat que llavors ens van ocultar per por o per ingenuïtat.

Siguem valents i tanmateix cauts, però no podem seguir amb la manca d'unitat, repeteixo d'unitat que no vol dir uniformitat, hem d'estar units per un fi comú, respectant les diverses corrents de pensament, com sempre hem dit, el nostre moviment els i ha de ser transversal però no negacionista envers el company, que no adversari. Sols així podrem ser forts per arribar al nostre destí.

I Una paraula tan sols per tots els nostres conciutadans que començaran a patir l'injust judici a que seran sotmesos, la paraula és ÀNIMS.

SEGUR QUE SORTIRÀ EL SOL DEMNÀ?

DEMÀ SORTIRÀ EL SOL?

L’altre dia mentre passejava per uns jardins de la meva ciutat i pensava com podem ignorar les meravelles que Déu mitjançant la natura ens ha donat i les emmascarem amb el renou dels cotxes, camions, autobusos i no e ens permeten sentir refilar dels ocells i llavors vaig recordar que feia poc havia sentit un filòsof que ens posava, com a un exemple del que és la filosofia, la pregunta “Demà sortirà el sol”? Evidentment sempre diem que si, que naturalment sortirà el sol, però la pregunta té molt a pensar. Qui ens pot dir amb absoluta certesa que sí que sortia el sol? Podria ocorre un cataclisme i que no veiéssim l’astre rei, o podria haver arribat el dia en què la llum solar ja no arribes a la terra, si veiem la Bíblia podria significar la fi del món, en fi, hi haurien moltes respostes que tant poden ser verídiques com sols un exercici filosòfic. I si fos cert que no sortirà el sol? Podia esser que ens trobéssim en la més profunda obscuritat, que de cop i vota tots creéssim ser cecs. Més val no segui r per aquest camí.

Això m’ha dut a pensa en tot el que es mou dins la política, dins els partits polítics, dins les associacions cíviques, i dins el pensament de qui anomenem el poble axis en general i hem de tenir en compte que malgrat tot el que es diu i s’escriu ens trobem dins d’un règim pseudo democràtic o tal vegada podríem dir, sense por d’equivocar-nos que vivim en una dictadura disfressada de democràcia.

L’espectacle de la cúpula de la justícia espanyola, amb sentències que, a conveniència, és tires enrere, que el nomenament del primer càrrec del sistema judicial és un jurista, segons diuen, de reconegut prestigi, però contaminat per una presumpta connivència amb un partit polític i que diu renunciar al càrrec per haver-se fet publica aquesta faceta de la seva personalitat, però què això li permet seguir presidint el tribunal que ha de jutjar els presos polítics catalans i que, naturalment ja ha estat rebutjat per les respectives defenses i que ja sabem no serà acceptada la recusació. Però no oblidem que Summum jus, summa injuria Excés de justícia, excés d’injustícia.

Sabem que hi ha algunes ONG i associacions internacionals que estan demanant de forma imperativa que s’acabi ja la presó preventiva i injustificada a què estan sotmesos els nostres conciutadans i que tant el Jutge instructor com la Sala a qui correspon dictar la llibertat, si més no, per poder preparar la seva defensa junt amb els seus avocats i no estar en un calabós i amb viatges de la presó fins al Tribunal sense temps ni mitjans idonis, orinadors, internet, etc. que els permetin un mínim de preparació pel judici. I amb aquestes circumstàncies es permeten dir que es tracta d’un judici imparcial i just.

Aquesta situació és la que em fa pensar en si de debò tornarà a sortir el sol demà o cauran en la fosca nit de la pseudo democràcia o quasi dictadura q que patim.
Sols voldria saber si, de forma acceptable per la UE, el judici serà de debò just o com sembla, presumptament la sentencia ja esta escrita i sols manca la signatura i la comèdia, el teatre del Tribunal. Vull confiar que els magistrats seran mínimament imparcials i aplicaran el codi penal en forma i sense prejudicis.

 Esperem-ho.

De totes maneres és difícil creure en la tan esbombada separació de poders, al nostre país, si sentim les moltes declaracions, pressions, amenaces, que es produeixen cada dia tant en la premsa, la televisió, i el mateix Congrés dels Diputats on es permet insultar, mentir descaradament i el que és pitjor donar ja per fet el judici i per tant demanar la prohibició d’un indult per una sentència que, en teoria, no ha estat dictada per la inapel·lable raó que no han estat jutjats i per tant no es pot demanar un indult sense una prèvia sentència condemnatòria.

 Fins aquests extrems de bogeria hem arribat, o millor dit, han arribat determinades forces polítiques que no vull anomenar però que tots sabem qui són i la seva fòbia vers tots nosaltres.

I com diu un dels advocats “ahí lo dejo”

DÉMOS KRÁTOS (DEMOCRÀCIA)

“DÉMOS KRÁTOS”

Evidentment vull dir: DÉMOS-POBLE; KRÁTOS-PODER, és a dir democràcia, el poder del poble. Dels ciutadans. El nou sistema polític que es va establir a l'Antiga Grècia, a l'Àtica, l'antiga Atenes regida per la deessa Atenea. No podem oblidar que, llavors, tan sols un 30% aproximadament del poble eren considerats ciutadans de ple dret, la resta, per tractar-se d'un estat esclavista, eren esclaus sense drets polítics i igualment les dones tampoc en tenien. No pretenc donar cap lliçó històrica, sols he començat amb les paraules Démos krátos com una introducció a la resta de l'escrit.

Això és una veritat inqüestionable, però que, per desgràcia no s'acostuma ni a entendre i quasi diria que ni a practicar, els grans problemes de la nostra societat, l'actual, que s'omple la boca de la paraula DEMOCRÀCIA i que difícilment és utilitzada en tota la seva extensió i tot el seu rigor.

A la nostra societat li manca molta cultura democràtica, és veritat, però, jo crec que encara els hi manca molta més als nostres dirigents, tant els que ens manen d'una posició política, més o menys enlairada, com de les cúpules de la judicatura, recentment hem vist autèntiques aberracions en el TS amb sentències fermes que per raons ignotes, són revocades i posteriorment anul·lades i no passa res; no hi ha cap dimissió, no hi ha cap destitució. Esperem que la fabulació efectuada per un jutge fent venir bé les seves idees amb els fets que no han ocorregut però que a ell li convenia fer veure que si i per tant, si no fos tan penós, podríem fer la broma que li donaran el Nobel de Literatura., i el que és pitjor és que aquesta fabulació serà la prova per condemnar a persones innocents per delictes que en uns casos no existeixen i en altres no són delictes, segons diuen veus de juristes importants i que avalen el que han dit jutges d'altres països europeus que no és que es distingeixen per ser gaire proclius a la independència de Catalunya.

Tal com ja vaig deixa escrit un altre dia em reafirmo en què un dels problemes primordials que patim és la manca de líders carismàtics i no voldria assenyalar a ningú però l'espectacle que ens dóna el Parlament amb un nivell d'oratòria més propi de la parla d'una taverna dels baixos fonts que no pas d'un Parlament i que ratlla en una evident manca de cultura i educació. Per sort no tots són al mateix sac, però sí que el nivell general no és com per donar cap premi d'oratòria. Es veritat que determinats personatges que pretenen ser portaveus i per tant els millors de cada partit, sembla que tan sols preparant els seus discursos cercant els "millors" insults, desqualificacions i per si algú no m'entén li diré en castellà "lenguaje de baja estofa, barriobajero" i si algú es dóna per entès ...

Doncs tot això és conseqüència de la baixa qualitat democràtica, i per aquest motiu, per la manca de cultura democràtica que es pren per un enemic qui no ´és res més que un adversari polític i que mereix tot el respecte en el tracte i en les paraules que se li dirigeixen. A la política, no hi ha enemics, tan sols adversaris amb formes i maneres de pensar diferents però que, no per això, han de ser anatematitzades. Fins que determinats partits polítics no vulguin entendre en què es basa la DEMOCRÀCIA PARLAMENTÀRIA no anirem bé. Menys insults, menys provocacions i per damunt de tot, menys creure que estàs en possessió de la veritat absoluta. I que ningú oblidi que tota societat que es respecti a si mateixa sols aconseguirà els seus objectius en funció del que sàpiga respectar a l'adversari.

Jo ja estic ben tip de veure com s'han oblidat les fórmules de cortesia parlamentària, anomenar el President directament pel seu cognom, dirigir-se a qualsevol membre de l'oposició sense començar per un "Senyor diputat", és a dir les fórmules que poden semblar del segle passat però que són imprescindibles en el tracte parlamentari i que comportant seguir amb respecte i sense insults o vocabularis indignes d'una Càmera parlamentària.

SILENCIS QUE PARLAN

SILENCIS I SOROLLS

He estat assegut al jardí de casa, sota una ombra protectora d'un gran avet i h pogut gaudir d'un silenci extraordinari, acompanyat de refilar dels aucells, un silenci tan sols trencat per algun llunyà lladruc que quasi no arribava a esquerdar tant siquiera el màgic benestar del silenci absolut i això m'ha dut a pensar en els molts problemes dl meu país i quasi sense voler he anat desgranant els meus pensaments i he intentat ordenar-los dins el meu cervell i voldria saber traslladar-los al paper i prou que ho veig difícil no quedarà per intentar-ho.
Veig o penso, que un dels més grans problemes que tenim dins l'independentisme i de retruc, en tot el nostre poble, és que patim d'una manca total i absoluta d'un líder carismàtic que sigui capaç d'insuflar un esperit guanyador i que, penso que no tenim, per ara, cap polític que pugui representar aquest rol. I de retruc miro al meu voltant i encara veig menys adversaris que mereixin el nom de polítics en tota l'extensió de la paraula-
Lamentablement el M.H. President, no és un polític, és una gran persona però la política li escau gran, sentint el seu discurs al Parlament, hom haurà pogut veure com els aplaudiments que anava sentint durant el seu monòton discurs eren més aviat de cortesia que no pas arrencats per les seves paraules, que no poden esser considerades ni tan sols com una petita arenga.
Per altra banda, les seves propostes, són incongruents i mancades de la més natural i diplomàticament acceptables i que provocant, únicament, a la dreta espanyola més recalcitrant, que s'han llençat en tromba i directament a demanar de nou l'article 155 i si s'escau la prohibició dels partits independentistes. I això un polític no ho pot fer, ha de saber fer anar la ma esquerra i pensar molt bé el que diu i com es pot interpretar.
Per desgràcia nostre s'han acabat els polítics amb sentit d'estat, tant a Catalunya com a Espanya, jo enyoro el sentit polític d'un Terradelles, Pujol, Maragall, fins i tot Mas, per part espanyola els Suárez, González, i pocs més, però encara que no van posar damunt la taula el problema de Catalunya. Si sabien "nedar i guardar la roba" cosa que els que tenim ara no saben fer.
No podem anar demanant la República Catalana amb ultimàtums i amb frases d'una total incongruència i que sabem que no podrem complir en el seu moment.
El M.H. President Torra no és un polític ni un home d'estat, és un activista que s'ha vist elevat a la màxima representació del poble català i, almenys des de el meu punt de vista, el càrrec li va molt ample i crec que està desitjant trobar la forma elegant de deixar-ho. No s'entenen les seves contradiccions, els seus titubejos, dubtes, enfrontaments amb la resta dels partits independentistes i està clar que això ens du al fet que l'oposició arribi a demanar la seva dimissió.
Jo crec que hem de menester polítics que puguin reconduir l'atzucac en què ens trobem cap a una sortida intel·ligent i digne, que siguin polítics amb més habilitat, per poder tractar amb altres formacions polítiques que, en aquest moment no volen saber res del tema, per aconseguir pactes, solucions, eliminació d'imposicions, i que permetin establir unes bases que, en un futur més o menys proper o llunyà ens puguin dur a la República que desitgem i això tan sols es pot aconseguir amb diàleg i negociació que significa cessió de determinats objectius que tal vegada, en un futur puguin ser renegociats.
Si seguim com ara no arribarem enlloc. Voler utilitzar la tàctica del "si o sí" no és de rebut ni a Espanya ni a Europa. Hem de ser una mica més humils i saber que no estem en possessió de la veritat absoluta i per tant en necessari negociar. I no oblidem que NEGOCIAR significa acceptar que l'adversari també té una part de la raó i que nosaltres hem de saber veure quina és aquesta part i fer-nos fort en el nostre d'acord amb aquella.
Sé que a molts dels que em llegeixin no els hi agradaran aquestes paraules però sàpiguen que estan escrites des d'un sentiment català, republicà i independentista i surten no tan sols de la meva boca, surten el cor.

TRISTOR I ESPERANÇA

TRISTESA

Aquesta és la paraula,, tristesa. La millor definició, al meu entendre, pel que està passant al nostre petit i estimat país, no ens permeten elegir el President que vàrem votar, quan, per fi, en triem un que compleix les seves condicions, llavors no els agrada i l'omplen d'insults i d'improperis però com que, legalment, no hi poden fer rees, l'han d'acceptar. Vaja, sembla que la cosa comenci a rutllar, ! Ai no¡que en presentar el seu govern, els seus Consellers, tampoc els hi agrada i malgrat tenir tots els drets polítics vàlids, sembla que ara la cosa depèn del Jutge del T.S. i aquest diu no, no els deixo anar que els tinc ben aferrats i noi vull que marxin- Llavors es despenja M.Rajoy i no permet publicar al D.O.G. el Decret de nomenament i per tant seguim sense tenir govern.

A tot això seguim sentint els dirigents dels partits anticatalans, capitanejats per C's i el PP, i amb tot el meu dolor, ha de dir que també el PSC/PSOE i seguim persistint i amb un cop de rauxa, el President Torra, anomena altres Consellers i llavors esclata el gran terratrèmol a Madrid.

Es coneix la sentència, bé, la primera sentència de l'anomenat "cas Gürtel" que implica un munt de personatges del PP i també el mateix partit, encara que segons ells, tan sols és una sentència civil (sic) i que tan sols els condemnen com aprofitats, o en paraules més tècniques "a títol lucratiu".
Aquest esclafit deriva en una moció de censura pel Gobierno de Espanya i evidentment contra el seu President M. Rajoy. La presenta el PSOE mitjançant el Sr. Pedro Sánchez, qui, a la fi, es convertirà en el nou President del Govern espanyol i foragitarà a tots els membres del PP.
El Senyor Sánchez, per aconseguir el seu objectiu es veu obligat a demanar els vots dels partits catalans i bascos, malgrat els insults dirigits al Molt Honorable President Torra, a més del grup de Podemos i de la resta de petits partits com Bildu i algun altre. Això declara una guerra oberta en l'hemicicle amb discursos plens de paraules gruixudes i retrets generals per part de les esmolades llengües i en molts casos verinoses, en contra dels partits catalans
que el més bonic que se senten a dir és xenòfobs, colpistes, separatistes i altres epítets més pujats de to i que m'estalvio de reproduir i que són, especialment proferits pel portaveu del PP, i que li retreuen una i altra vegada si té algun pacte secret amb els "separatistes" catalans que tan sols volen trencar Espanya.
Davant de tot això, crec que s'obre una petita escletxa en el posicionament del Govern espanyol que, tal vegada, i sóc molt escèptic, pugui dur a un diàleg, una negociació, que ens permeti millorar les nostres posicions i llibertats. No podem oblidar que el seu govern ho és en minoria i si no compte amb els altres partits de la Cambra no li serà possible governar i aquesta és la petita finestra o quasi diria petit finestró que ens podria afavorir.
La veritat és que en quaranta-vuit hores la política espanyola i també, en menor quantia, la catalana, ha sofert un canvi de tres-cents seixanta graus, s'ha foragitat el Govern del PP amb el seu President al davant, ha passat a ser President el Sr. Sánchez i el seu partit el PSOE, i a Catalunya a pres possessió dels seus càrrecs el nostre govern i que, per fi, s'ha aixecat la més gran ignomínia coneguda en els quaranta anys de democràcia, l'establiment per part del PP de l'article 155 de la Constitució Espanyola que tant de mal ha fet al nostre país.
Ara sols queda esperar amb paciència les oportunitats o decepcions que ens puguin arribar des de Madrid i si les sabrem aprofitar si es el cas i tal vegada dit axis, com qui no diu res, aprenem una mica dels veïns del nord.

QUE VOLEM FER?

TOTUM REVOLUTUM

Avui intentaré tractar de moltes coses que semblaran inconnexes, és a dir, un veritable Totum revolutum és a dir un poti-poti, relacionat amb la meva visió i opinió personal, que suposo que alguns ho trobaran bé i d'altres no, com acostuma a ser tot el que fas, penses o escrius.

Podem observar com Alemanya no accepta, de forma provisional, la tesi del T.S., espanyol i allibera el President, per molt que amb un cert to despectiu algun alt càrrec espanyol, parli d'un jutge quasi de poble, ignorant que es tracta d'un tribunal de tres magistrats i que el sistema judicial alemany no és com l'espanyol. Tanmateix a Escòcia no fan cas de la sol·licitud de presó i deixen en llibertat condicional a la Consellera, igualment a Brussel·les ni tan sols es molesten a fer res més que seguir amb el mateix règim de llibertat condicional amb els Consellers que hi resideixen. I a Suïssa ja no en parlem, simplement diuen que no extradiran a ningú per les seves idees polítiques. Com, es pot veure, no deixa de ser unes serioses bufetades i un cop de porta en tota regla.

Avui novament el T.S. ha procedit a una nova resolució en què s'ha comunicat al Vice-President Junqueras i als Jordi's el seu processament i torna a reiterar que ho fa per "rebel·lió". El Magistrat del T.S. diu una cosa, la Fiscalia un altre i la jutgessa de la A.N. (Tribunal procedent del malaurat TOP) jo crec que no ha de ser tan difícil que persones de la seva experiència, estudis i cultura tinguin una idea més o menys semblant, però vaig que és demanar figues al pomer.

També és, si més no, curiós, que hi hagin, per part de determinats partits de l'oposició la queixa de, segons ells, la poca pluralitat de TV3 i sabem, és del domini públic., que quan se'ls invita declinen, quasi sistemàticament, la seva presencia amb excuses tan poc fonamentades com és dir "si hi vaig, els donaré la raó i diran que sí que són plurals" És ben bé allò de voler tocar allò que no sona.

Un altre tema, la Presidenta de Madrid, presumptament, ha comprat mitjançant la seva influencia política, un MASTER al que ni tan sols, pel que sembla, si ha presentat ni a les classes, ni ha presentat el treball final, ni disposa d'ell. A més, segons embla, les actes amb les qualificacions, no tan sols han estat alterades sinó que han estat falsificades i amb signatures que qui diuen ho ha signat no reconeix la seva signatura i declara és falsa. Per altra banda, el seu propi partit, veient que s'aferra a la cadira amb totes les seves forces i no dimiteix . Treuen a col·lació un vídeo en què va ser enxampada in fraganti robant determinades cremes o similars, amb el que, per fi, han aconseguit la seva dimissió. Vergonyós.

Seguim sense tenir govern a Catalunya i seguim fent passar amb cançons amb l'única finalitat, crec, de posar n'evidencia, un cop més al Gobierno de España ja són tres candidats què no han estat acceptats pel Jutge del T.S. qui, segons sembla, s'ha erigit en una espècie com de CAP SUPREM DE L'ESTAT, per desmunt de la Corona i així determinar qui pot i qui no pot esser President de Catalunya. Si més no, és inaudit, ja que sembla ser, ara s'ha de dir axis, ja que veiem que les regles del joc s'interpreten segons qui mana i per tant mentre no es presenti un diputat que sigui grat a M.Rajoy i altres estaments espanyols no tindrem govern a Catalunya. Encara que jo tenia entès que qui anomenava el nostre President està el Parlament de Catalunya, però sembla que ara no és exactament axis.

Mentre passa tot això, tenim el President legítim a l'exili a Alemanya, en llibertat sota fiança i pendent de la resolució definitiva pels delictes, més o menys inventats en un relat novel·lístic i que sembla de ciència-ficció en el que es barregen informes de la policia, de la guàrdia civil, de la fiscalia, junt amb declaracions del que presumptament va ordenar apallissar els catalans l'1-O i que no crec que sigui, precisament model d'imparcialitat i tot junt permet que els nostres dirigents electes siguin empresonats DE FORMA ARBITRARIA I INJUSTA amb presó preventiva que dura ja més de sis mesos, o a l'exili i que en cap cas es tinguin en compte els seus drets constitucionals ni els seus drets polítics i tot això sense tenir en compte les mesures cautelars dictades per l'ONU en el que fa referencia als DRETS HUMANS i que tant el Jutge com el Govern espanyol han fet cas omís i quasi han fet mofa.

A més a més es discuteixen lleis al Parlament català per permetre fer una investidura del President de Catalunya per via telemàtica, sense presència a l'hemicicle, en contra del parer dels Lletrats del mateix Parlament i del Consell de Garanties Estatutàries i que, crec jo, que qualsevol persona amb dos dits de front veu que no és lògic ni té cap valor més que el purament simbòlic de dir que tampoc ens deixen actuar amb aquest mitjà i amb les modernes tecnologies. No te cap ni peus.

Bé, estem ben distrets i no en parlem de les accions diplomàtiques del Ministre d'Exteriors que fan riure i pena, ja que no el volen ni escoltar i menys quan intenta fer veure que les imatges de les càrregues policials són falses i li diuen que les han gravat els periodistes del país al qual pretén enganyar. Sincerament infame.

I no en parlem de com parlen alguns polítics que si tanques els ulls no saps si qui parla és un o altre, sentia xerrar al President Montilla al programa FAQS de TV3 i el cert és que el sentia i no sabia si qui parlava era Rajoy, Garcia Albiol o Montilla, qualsevol hauria dit el mateix i amb paraules quasi idèntiques. Sembla que hagin escrit un model, una llita, un full de ruta que tots ells, digues del PSOE, del PP, o de C's, tots diuen el mateix i també les velles glories, les gerres xineses que tenen als baüls de la història que si en algun moment treuen el nas, segueixen el mateix camí. No hi ha ni un sol que sigui capaç de, almenys intentar, fer política, sembla que ja no saben ni el motiu per el qual han estat elegits i a qui representen.

En fi que tenim un bon atzucac del qual no en saben sortir i el més lamentable és que no tenim líders que puguin seduir i llançar propostes que encoratgin al personal, no podem seguir vivint tant sols dels convençuts hem d'aconseguir un espai més ample i que convidi a una nova forma de fer política i de guanyar la llibertat que encara ens manca.

SOM UNA DEMOCRÀCIA?

DEMOCRÀCIA?

                                                        

Tenim una democràcia a Espanya? És difícil poder afirmar de forma fefaent que sigui axis. M'explicaré; en trobem en un país en què les paraules, DEMOCRÀCIA, DEMOCRÀTIC, s'utilitzen sovint i de forma que, si fos veritat, no caldria utilitzar-les, ja que en un país democràtic de veritat no calo anar-ho dient cada do a tres paraules, ja es dóna per sabut i aquest no és el cas de l'Estat espanyol i goso dir que tenim el mateix problema a Catalunya, tal vegada una mica contagiats per l'entorn en què ens movem.

Un altre símptoma del sistema polític que gaudim és que quan es parla de democràcia, molts cops, si afegeix algun adjectiu, com plural, poca qualitat, nivell, autoritària i molts altres que em fan recordar els "40 anys de democràcia orgànica" el que ve a significar que una democràcia adjectivada vol dir que no és una democràcia real. Els països democràtics de soca-rel no qualifiquen el seu règim polític, no cal fer-ho, ja és prou clar, tothom ho sap. Però si cal dir-ho constant ment, vol dir que tenim mala peça al teler .

Tan sols cal sentir els nostres polítics, els d'allà i els d'aquí. S'omplen la boca de la tan repetida paraula per qualsevol bajanada que vulguin dir. Que el procés sobiranista independentista és democràtic, evidentment, no cal dir-ho, tot allò que esdevingui del poble ho és. Que el Parlament és democràtic, està clar que ho és. Que les eleccions del 21/12 (2017 són democràtiques, encara que no legítimes, està clar què ho són. Que els jutges són demòcrates, diria que en el 99% es veritat. Un altra cosa són les cúpules, els sistemes electius, el sistema de la fiscalia, de tot això, que no és intrínsecament dolent, sí que és notablement millorable al meu entendre.

Un altre indicatiu revelador de la qualitat democràtica d'un país és el tractament que es dóna als DRETS HUMANS, el respecte a la LLIBERTAT D'EXPRESSIÓ, crec que molt malmès els darrers temps, EL DRET DE MANIFESTACIÓ, que ja es comença a titllar de tumultuós. LA SEPARACIÓ DE PODERS, que és molt millorable i el conjunt de totes aquestes consideracions són el que ens dóna una idea de la veritable qualitat democràtica d'un país i que en el nostre, segons diferents estaments internacionals no és precisament dels millors, més aviat ens situem en una franja central, i això no és bo.

Tan sols cal veure els exemples que han esdevingut darrerament, llibres prohibits, cantants condemnats, obres d'art censurades, encara que puguin agradar a no, però que són simplement una expressió d'un art més o menys acceptat però que avui dia es considera art modern. Hi ha moltes més conductes que qualificant i per tant malmeten la nostra democràcia, veiem jutges que, presumptament, donen de forma més o menys explicita indiquen a un Parlament com ha d'actuar, o un Tribunal atribuint-se prerrogatives que no té, actuacions que molts juristes de prestigi consideren fora de lloc i fins i tot inconstitucionals.

Veient tot aquest panorama em pregunto,

TENIM UNA DEMOCRÀCIA DE VERITAT o com està de moda dir avui, tan sols és simbòlica? Aquí deixo la pregunta...