PARTIDA D'ESCACS?

ESCACS

Estan assegut al jardí de casa, veia la senyera que tinc palplantada a un lloc ben visible, que onejava ufanosa moguda pel vent de tramuntana que bufava relativament suau. i pensava, ja ets un octogenari que ha viscut molts esdeveniments, moltes vicissituds bones i no tan bones i ara et pots permetre mirar amb una certa llunyania la partida d'escacs que s'està jugant d'una banda el Gobierno de España i de l'altra el Govern català..

Si hi pensem una mica, veurem que, igual que en els escacs es tracta d'un veritable joc d'estratègia i no sabria dir si tenen avantatja, les blanques o les negres, i li dono les blanques a Catalunya, considerat que ja han fet l'apertura del joc, malgrat les retallades de l'Estatut i les negres, Espanya, es defensen amb el seu manual del joc (Constitució Espanyola) mentre que Catalunya va col·locant les seves peces en el tauler amb més o menys encert., trobo molt enrevessat el joc, no é veu cap posició predominant, encara que per banda de les blanques s'endevina una certa agressivitat el joc, fa la impressió que les peces s estan llançant un fort atac reservant la dama per una puntual acció que pugui provocar un guany de posicions que duguin, almenys a un escac al rei. Per altra banda les negres es defensen i amenacen però no actuen amb decisió.
La partida és interessant per algú que la segueixi de fora estan. Les negres tenen una força molt gran amb la maquinària de l'estat i veure qui aconseguirà l'escac i mat és difícil de preveure o endevinar qui ho aconseguirà. Per altre costat les blanques disposen de la voluntat de gran nombre de ciutadans que ho volen aconseguir i per tant, crec que les forces són prou equilibrades i, tal vegada es fa difícil ignorar i menysprear aquesta força que amb el somriure als llavis sembla que tinguin una veritable cuirassa que la fa temible.

La força de la increïble quantitat de ciutadans que s'han aplegat en manifestació de la Diada Nacional, no es pot ignorar; per moltes lleis, querelles, sentències del TC, recursos al mateix que es puguin fer per part de les negres, el que no poden ignorar és l'atac massiu que representen tants centenars de milers, dos milions pel cap baix i que pacíficament, amb el somriure als llavis, de forma festiva, junt amb els fills, grans i petits i que tan sols demanen poder decidir el seu model polític, poder saber si són més o menys els que volen i desitjant un canvi o no, i això les negres no ho volen veure.
Hem assistit a unes sessions al Parlament de Catalunya que et feien sentir vergonya per ells en veure a diputats de l'oposició cercant totes les martingales, escletxes, reconsideracions a la Mesa, tot per aconseguir, tan sols el seu minut de glòria i la dilació sense precedents per dur el moment de la votació el més tard possible i tot amb un aire de superioritat, de sornegueria, que intentaven provocar als partits de la majoria i que no ho van aconseguint. Van fer un acte que, per mi, és repulsiu en democràcia,, van sortir de l'hemicicle per no haver de votar, quin fàstic. Si no ets d'acord, vota NO, però no marxis. Be és el que es pot esperar de portaveus de tan baixa qualitat democràtica i intel·lectual. Això no vol dir que aprovi les també martingales de la majoria, evitant que l'oposició demanés els recursos legals i democràtics que els pertocaven.

Avui comentaven tots aquests esdeveniments amb un bon amic i ell em feia una reflexió que estimo molt important, deia: vols dir que una part de tot el rebombori i polseguera judicial que s'està emprant vers Catalunya i els catalans no és una cortina de fum perquè no se'n parli de la corrupciódels Barcenas, Rato, Blesa, etc. i del miler de càrrecs del PP que estan investigats? Crec que té molta raó i axis ho dic.

Amb tot això QUI Farà L'ESCAC I MAT? Queda poc per saber-ho, que Déu tingui pietat dels catalans. La repressió pot ser inenarrable.

INCERTESES

INCERTESES  

Aquesta és la paraula, incertesa, dubtes, temor a el desconegut, tot i que sabem que no es poden donar gaires explicacions ni detalls, la veritat és que ens demanen una fe cega en els nostres polítics i certament, se'm fa difícil acceptar aquesta proposta, ens hi juguem massa.

Jo voldria tenir una mica més de coneixement de què, com i quan volen fer. Voldria que no és limites tot a tan sols uns que ens diuen que tot millorarà, i me'ls crec, i els altres que es limiten al discurs de la por i al discurs de la il·legalitat i la veritat és que no m'ho crec.

Ara ja ens amenacen, gaire be que amb treure els tancs, l'exercit, al carrer perquè no puguem celebrar el referèndum que ens permeti saber que vol el poble català i haig de dir que no hi ha debat, no donen arguments que, amb tota probabilitat deuen existir però o no els saben o no els interessen i prefereixen dir allò "que ve el llop¡" i d'aquesta manera no ens podrem entendre.

Mentre escric aquesta nota, en el Palau de la Generalitat es celebra una reunió que pot esser molt important, o no, tot depèn dels que vulguin assistir-hi. En principi sembla que ni tan sols aniran tots els que volen poder decidir, ja que sembla que si convoca el President de la Generalitat, n'hi ha que i van i altres no, i per descomptat que els partidaris del NO, els unionistes, sona malament aquesta paraula, tampoc. I s'ha de veure amb quina disposició s'hi va a la reunió.

Llavors tornem a lo de sempre, sols es pot parlar i intentar convèncer els que ja són convençuts i axis no anirem enlloc. Manquen debats, idees, propostes, parlar, dialogar, em de ser capaços uns i altres de defensar les nostres opinions, les nostres posicions polítiques i llavors, amb bona voluntat i intentar arribar a acords que són possibles si baixem de les torres dels castells que s'han atrinxerat uns i altres, encara que crec que els més reclosos en la seva posició són aquells que no volen parlar de res, és a dir aquells que posen per damunt una legalitat, unes lleis que no son pou clares i que tenen interpretacions diferents segons quins juristes les interpreten i parlem de persones de gran prestigi tant en els que hi són a favor com els que hi són en contra. Per tant, torno a dir el mateix, seure i parlar sense línies vermelles, sense limitacions de cap classe i oblidant per sempre allò de "ni quiero ni puedo" .

Ja que en el seu moment, no van ser prou intel·ligents per acaptar l'Estatut i el van retallar fins a ser inservible i quasi il·legal, ja que a posteriori no ha tornat a ser referendat de nou en referèndum. Tampoc van ser intel·ligents per seure i discutir una nova relació econòmica, un pacte fiscal, que en el seu moment podia haver complagut prou a Catalunya i evitat arribar a l'atzucac en què ens trobem ara. La tàctica de l'immobilisme no sempre dona bons resultats i ara, cada vegada serà més difícil sortir-ne.

Tothom mirem cap a Europa, cap a Brussel·les. Uns amb l'esperança de rebre un senyal d'aprovació i els altres per rebre la seguretat que no serà axis. I jo crec que no es mourà ni un dit cap país de la UE fins que no es produeixi algun fet sense retorn, és a dir, fins i tot una DUI, i per tant és inútil mirar cap allà.

I, de moment, no es veuen signes de moviments que permetin pensar en una solució acceptable per tothom; Sols veig que el govern d'Espanya sembla nerviós, i fins i tot el seu President parlava, l'altre dia amb una vehemència i un posat nerviós que no li havien vist mai. Serà que es mou alguna cosa? Almenys que no sigui per mal, que els nervis són mals consellers, i poden dur a prendre decisions que potser lamentaríem en un futur molt proper.

El problema, no ens enganyem, és, vist de la banda espanyola com un problema econòmic per ells, perden una part molt important del PIB i no tenen manera de seguir subvencionant a les regions espanyoles que han viscut molts anys dels diners que arribaven de Catalunya i laxi'l és el que no volen perdre i ho disfressen de mots com sobirania, unió, legalitat i altres que no són re més que una cortina de fum. Per tant, aquest és el verdader problema i han perdut l'oportunitat d'eliminar-lo en el seu moment.

Sols ens queda esperar i si fos necessari, tal vegada, sortir al carrer a defensar els nostres drets i sempre de forma pacífica i sense aldarulls.

MES FILOSOFIA

LEGALITATS ?

Fa uns quants anys que sentim a dir que si el procés és legal, o no, si es pot fer un referèndum, que si no ho permet la Constitució, i malgrat tot tothom utilitza la legalitat com a ell l'interessa, molt especialment per part del poder central i sembla que tan sols és possible fer les coses d'acord amb el que anomenen la legalitat vigent. I haig de dir que estic d'acord, la base de la democràcia són les lleis que regeixen les nostres vides, les nostres relacions personals, les nostres relacions amb els poders públics, en fi, tot allò que forma part de la quotidianitat de la vida.

Crec que de totes maneres podríem establir unes consideracions molt importants a l'hora d'acceptar com una quasi sagrada norma l'actual situació. És a dir: avui ens regim per una norma que ve de l'any 1978 i que va ser feta i proclamada sota la mirada i els sabres de l'Exèrcit que llavors tenia un enorme poder i que, tal vegada, ara no seria redactada de la mateixa forma i contingut, és molt probable que avui no existissin tantes Comunitats Autònomes, que les de, Galícia, Paios Basc i Catalunya fora les úniques que existissin, probablement la Monarquia tindria altres normes, i moltes altres disposicions que no existirien o serien diferents, però no és aquest el motiu d'aquest escrit.

Bé, a tots aquests que tant ens diuen que si la llei per aquí o per allà, els hi recordaria uns fets que són tan sols de fa un centenar escàs d'anys; a finals del segle passat, teníem una legislació d'acord amb la monarquia que existia llavors, tot seguit vam tenir una República que també va fer les seves lleis i per tant vam canviar de legalitat, posteriorment vàrem tenir una Dictadura que també va fer les seves lleis i la seva legalitat, que per cert, vam patir més de 40 anys i que vam concloure amb la legislació actual, que molts consideren total i absolutament obsoleta, però que els actuals partits com el PP, PSOE i Ciutadans, tenen una por desmesurada a tan sols acceptar la possible idea d'iniciar tan sols una comissió d'estudi per arribar, o no, a unes arriscades conclusions des del seu punt de vista.

Si donem una petita ullada a la història ens adonarem que no hi ha res que tingui una vigència inamovible. No podem creure que l'actual situació no es pot modificar, que allò que era l'essència de la nostra norma de procediment ara podria ser totalment inadequada i per tant necessàriament obsoleta. Fixeu-vos bé, si pensem en la Religió, especialment en l'Església catòlica, ha passat de ser una religió majoritària al poble espanyol, ha estat perseguida i anomenada l'opi del poble, amb condemnes a mort i les subsegüents execucions, a un nou temps en què quasi era indecorosa i apropiada per l'Estat com una mica més del seu poder, era quasi irreverent veure el Dictador entrar sota pal·li a les Esglésies i més tard ens hem donat un Estat que en diem laic i que vol igualar totes les religions, és a dir d'un extrem a l'altre, i axó s'accepta i es trenca res, i per què? Doncs perquè res és inamovible.
Hi ha algú que cregui que tots els canvis de legalitats que hem sofert al llarg de, no arriba a un centenar d'anys, s'han fet dins d'un estricte sentit de la llei? És que les lleis promulgades per la República i derogades mitjançant una cruel guerra civil van ser més acceptables que les actuals? Creu algú que les actuals, pel sol fet de ser fetes dins d'un règim democràtic ja són intocables? És que les lleis que s'han fet sota una majoria absoluta d'un partit són millors que les que s'han hagut de consensuar amb altres partits polítics?

Jo considero que totes són perfectament legals i per això mateix revisables, derogades i substituïdes i per tant no podem empiconar-nos en aquella frase tan castellana que diu "sostenella y no enmendalla" tot és millorable i no podem oblidar que els canvis més importants han estat quan el poble ha parlat, quan s'ha definit per una posició o l'altra i no sols referent a un partit polític, o bé a donar més o menys vots a tal o qual formació política, no, vull referir-me a quan la demanda d'un poble exigeix que se l'escolti i que quan demana poder expressar quin és el model de vida, de costums, de legislació, de context polític vol tenir, sigui una República de nou encuny o bé seguir amb l'actual statu quo ha de ser possible una actuació dels poders públics que permeti aquesta manifestació i per tant que permeti fer, amb totes les seves conseqüències un referèndum que deixi les coses clares.
Això no vol dir que els partidaris d'una opció o l'altra facin arribar les seves propostes en favor o en contra, d'una forma pacífica i dins del marc legal, ja que si fos necessari sempre es podria fer una interpretació més lliberal de la Constitució segons han dit juristes de prestigi que consideren que és factible i de ple dret. Molts juristes de prestigi i que tenen com a primordial feina l'estudi i interpretació del Dret Constitucional, afirmen que l'actual Constitució Espanyola permet la realització d'un referèndum legal i pactat amb el Govern Espanyol que, malgrat tot s'entesta a negar la possibilitat i per tant, el fet de poder saber quina és l'opinió real del poble de Catalunya.

Davant d'aquesta posició tan aferrissadament negativa no crec que resti una altra positura que la de fer allò que no ens agrada i que és realitzar el referèndum amb la convocatòria unilateral de la Generalitat de Catalunya que permeti, axis conèixer de forma fefaent l'opinió i el desig del nostre poble, tenint present que en cas de guanyar el no a la independència, s'hauria d'acceptar amb totes les seves conseqüències i si per contra guanyés el SI, també s'hauria d'acceptar, amb totes les conseqüències fins i tot, el mateix Govern Espanyol.

FILOSOFANT

EMOCIONS

Avui intentaré utilitzar allò de "primum vivere deinde philosophare" i ja perdonareu la meva petita dosi d'orgull i una certa presumpció i que no voldria que fos l'únic que sensació què es pugui entendre, ja que no és la neva intenció. Tan sols vull fer-vos sentir una mica les meves emocions en aquest tram de la meva vida.

Quan tens una dificultat en la qual no hi estàs fet, t'adones que els altres sentits es tornen molt més sensibles i tanmateix tens la percepció que pots aconseguir quasi les mateixes sensacions que abans de patir la pèrdua del sentit que et manca i en el meu cas es tracta de la vista, és veritat que tant el sentit de l'oïda com el tacte es desenvolupen de forma molt i molt clara i perceptible, no tant el gust i l'olfacte que ho aprecies menys; però hi ha un altre sentit, intern, a l'ànima que aquest és el que més es desenvolupa, ja que el tenim dins el nostre cor i el nostre cervell.

És difícil descriure les moltes sensacions que reps i que en altres moments de la vida quasi no les sents, i, si més no, no els hi fas cas pel context en què es produeixen, més en ser dins del teu món més reduït prenen una grandària, un volum, una significació que en algunes ocasions et fan pensar en motius que, tal vegada, no havien tingut cap valor però que adquireixen uns significats extraordinaris que mai hauries imaginat i que t'obren portes i finestres al pensament d'incalculables projeccions.

És tan gran la sensació que fins ara no havies viscut plenament la vida, que has anat passant per l'existència sempre enfeinat i sense mirar el teu interior i poder pensar en què podries haver fet per millorar les teves relacions amb el teu propi entorn, aquelles mirades, petits gests de felicitació, aquell cop a l'esquena que et dóna moral, Son petites sensacions que tal vegada en altre moment no hauries fet abast, però que ara són com un torrent d'aigua fresca que t'omple la ment i l'anima.

Quan sents refilar la cadernera o el cant del rossinyol estàs sentint sons i músiques que Déu ens posa a l'abast i que, almenys, per la meva part, no hi prestava cap o poca atenció i que ara m'omplen d'assossec, de pau; és difícil transmetre en un escrit les múltiples sensacions de benestar que et pot donar una cosa tan senzilla com és el cant d'un ocell.

A més aquesta serenor et permet pensar amb la frase aquella "pensa en què pots fer tu pels altres i no demanis res a canvi, ja t'arribarà si s'escau" i llavors se t'obrirà un reguitzell de possibles formes i maneres d'ajudar als teus amics, al teu entorn i saber quina és la forma de ser una ajuda que no sigui massa visible però sí, efectiva.

Les emocions es troben en qualsevol lloc, sols has de tenir una ment oberta, poden ser provocades per un resultat d'un partit de futbol, per una festa familiar, sentint un concert de música clàssica, per una conversa amb un amic, llegint un article de premsa, en sentir l'homilia de la Missa dominical, o bé de tantes i tantes ocasions que la vida ens té reservades. També es pot tractar d'emocions de caràcter menys agradable, quan recordes i penses o perquè reses, que demanes per amics o familiars que pateixen, per malalties greus, o senzillament per circumstàncies de la vida que, en aquest moment no són favorables.

Bé, tan sols he volgut intentar, des de la meva pròpia experiència transmetre un missatge de pau i beneplàcit què ens puguin ajudar a tenir una felicitat dins nostre i acceptar amb un somriure tot allò que podem rebre i que, tal vegada no seria del nostre grat.

Jo considero que, malgrat és molt dificultós, s'ha d'intentar passar la vida de la millor forma possible i per això és imprescindible sentir una alegria interior que la puguem transmetre al conjunt del nostre entorn el nostre equilibri interior.

I he deixat com a comiat una de les emocions més importants, i és l'amor. L'amor vers la persona estimada, l'amor vers els fills, l'amor vers la família, l'amor vers els amics i l'amor vers, fins i tot, per aquells que no ens estimen, si practiquem, o almenys ho intentem, serà quan en veritat tindrem la plenitud de la nostra vida.

CALIDOSOPI POLITIC

CALIDOSCOPI

Molts de nosaltres, de petits, havíem jugat amb un calidoscopi, admirant les moltes figures geomètriques i de colors que podíem veure pel petit visor d'un extrem al fer-ho girar sobre el seu eix, figures que no es repetien mai. Doncs bé, avui parlaré en sentit figurat del calidoscopi de la vida social i política del nostre país.

Al nostre país cada dia tenim nous fets, un dia apareix un senyor que ens tracta de "nazis" i ens diu naZionalistes i la resposta és tan sols una piulada al Twitter- Un altre dia ens diuen que si seguim demanant un referèndum, i com que som dolents, ens precintaran les escoles i els nostres petits no podran aprendre de lletra. Altres vegades ens diuen que si no som bons minyons, ens quedarem volant per l'espai sideral pels segles dels segles. Ara estan jutjant l'ex-President de la Generalitat i la Vicepresidenta i la Consellera d'educació per haver fet, sembla, grans malifetes, un veritable crim, van gosar fer una consulta al poble català per saber que és el que vol ser quan sigui gran. I tot això amb un garbuix d'enrenous, de declaracions i sortides a l'aparador de les televisions. Sincerament no sé si prendre-ho de broma o seriosament, encara que ja veig que es tracta d'una cosa molt seriosa.

Darrerament demanen afusellar al President Mas i que els tancs entrin per la Diagonal, potser si que ens faran agafar por, nosaltres sols tenim senyeres i estelades i un cop de pal de la senyera no sé si ho notaran dins del tanc. Bé, de totes maneres sí que tenim un arma molt poderosa, tenim la raó i la democràcia, i som pacífics. Això és una garantia, crec.

Parlant una mica més seriosament, jo crec que el problema més gran és la manca de líders, noi hi ha polítics d'alçada, veritables estadistes. I no hi ha al Govern espanyol i quasi diria que tampoc a la Generalitat. I aquest és on rau el problema.

El Govern de Madrid es limita a deixar passar el temps i dir no, no, no a qualsevol proposta en la idea, errònia què el temps ho arreglarà tot i si no és axis, ja enviarem el TC que ens farà un bon servei, i pesem la pilota als jutges i nosaltres ja donarem les instruccions que hi escaiguin a la Fiscalia per aconseguir el nostre objectiu.

Per les nostres bandes crec que manca un líder amb personalitat i carisma capaç d'imposar els seus criteris i les seves raons no sols a casa nostra, també a Madrid i aquesta figura no existeix i per això anem fent la piu, piu sense resoldre el tema fonamental d'aconseguir que més del 50% dels catalans creguin en la independència.

Quan l'època de la transició, als anys 80 del segle passat, teníem polítics i estadistes que s'havien forjat en la lluita clandestina, en les corregudes davant els "grisos" , en les tètriques comissaries de policia del moment i van sortir figures polítiques de consistència com persones forjades en tot tipus de penalitats.

Avui tots aquests ja tenen una edat i ja no podem comptar amb ells i amb algun quasi que és millor, però la veritat és que hi ha hagut una relaxació important i això ha dut aquesta manca de líders, malgrat tot, jo diria que si ho mirem amb detall, nosaltres ho tenim una mica millor, ja que la diversitat de partits obliga a un esforç més gran i per tant a la consecució d'una millor presència política, sense voler dir que són una meravella cap d'ells.

A més ens trobem en un moment que anomenen de baixa qualitat democràtica i jo no ho crec, el cert és que malgrat els anys que han passat de la fi de la dictadura, encara som una democràcia en formació, i més havent tingut episodis de governs amb majoria absoluta el du indefectiblement a un sentit autoritari i amb regust dictatorial, ens ha dut a un desgavell de la Justícia, amb un sistema que no és de separació de poders, que la Fiscalia és jeràrquica i depèn del Ministre de torn, que és comencen a jutjar idees en lloc de fets i tot plegat ens pot dur massa lluny. Es comença jutjant Presidents i es pot acabar com els anys 30 del segle passat.

procés VS independència

EL PROCÉS CAP A LA INDEPENDÈNCIA

L'anomenat procés, eufemisme d'independència és una llarga caminada cap a un lloc que, fins ara, almenys, no el tenim prou clar, ni ens diuen què és el que podrem guanyar si ho aconseguim. Cal advertir que sóc partidari de la independència del nostre petit país, de la nostra oprimida nació i per tant, amb aquest escrit no faig res més que intentar reflexionar i esbrinar alguna de les moltes coses que ens amaguen o, si més no, no ens diuen.

Jo voldria saber com serà el pas a la Hisenda Catalana, com es farà? Els catalans tindrem prou decisió per declarar els imposts a una Hisenda que no és l'espanyola? I si ens sancionen? I si no val la declaració dels imposts? Qui ens defensarà i amb quines eines? Fins ara, i segons diuen, el percentatge de declaracions a la Hisenda Catalana és molt minso. Com aconseguiran que sigui total o quasi?

Senyors Puigdemont i Junqueras, aquestes preguntes ens les fem molts ciutadans que volem la independència, però ningú ens diu res més que bones paraules i jo crec què estem arribant al moment dels fets i no de les paraules, quasi ens demanen un acte de fe, i això, amb els polítics, és molt difícil de tenir o de donar.

Un altre tema important, les pensions. Segons sembla hi ha la teoria, certa o no, de què en el cas d'aconseguir la independència, el sistema de pensions milloraria substancialment respecte al sistema espanyol. Be, jo crec que algú ens hauria de dir de forma clara i concisa si això és veritat i quins són els arguments que ho sustenten i, fins ara, tan sols tenim paraules i, a més a més molt poc lúcides.

L'atur es preveu que pugi o que davalli? És un tema molt important, relacionat amb el que he dit abans de les pensions. Poden dir alguna cosa?

I tantes i tantes qüestions que deixo en el tinter i que voldria conèixer les respostes, no per seguir essent independentista, no, això ja ho sóc, és per tenir una mica de llum, per poder respondre amb arguments a qui dubte de si viurem millor o no, per poder acceptar els sacrificis que comportarà en el primer moment el pas d'una situació a l'altre. No podem demanar als ciutadans una fe cega en els polítics, hem de donar raonaments clars i contundents.

Ja sé que em diran que moltes coes no és poden dir per motius de discreció, per no aixecar la llebre abans d'hora, tenint en compte com les gasta el Govern espanyol, tot a garrotades, amb denúncies, amb el Tribunal Constitucional , amb amenaces, en fi no cal fer una relació ja ho veiem cada dia en els diaris, a la televisió i a la radio, encara que moltes vegades sols aconsegueixen que hi hagi uns quants catalans més a les files dels, com a mínim, que volen un referèndum per saber que vol el poble.

Per altra banda jo crec que l'única manera d'aconseguir els nostres desitjos és la unió dels sobiranistes (un altre eufemisme) si Junts pel si, va per una banda i a més no gaire junts, i la CUP per un altre, encara que aquests és lògic, ja que la seva ideologia és trencar-ho tot, si a més el partit socialista PSC que d'una vegada hauria de suprimir la "C", ja que de catalanista no té res i els que segueixen al Sr. Domènech uns i altres a la Senyora Colau i cadascú per la seva banda encara que s'omplin la boca de sobiranisme, de referèndum , de llibertats i cinquanta mil coses més. Si no anem tots junts, no farem res i pel que és veu i se sent, tots són més partidaris d'enfortir el seu partit que no pas de treballar junts per les llibertats i la independència del nostre poble. L' historia els demanarà comptes, no ho dubteu i potser a algú li caurà la cara de vergonya pels seus fets.

A més, el cert és que amb l'actual statu quo no podem seguir, no podem continuar rebent els cops del TC, no podem admetre per més temps l'ofec econòmic que patim, no podem seguir sense millores de les pensions, dels pressuposts, de la sanitat, de l'ensenyança, en fi de la nostra economia mentre l'Estat espanyol llença els diners en trens AVE que no tenen usuaris, en aeroports sense avions, en increment de funcionaris, no a Catalunya, no podem seguir veient com determinades CC.AA. tenen prerrogatives pels seus ciutadans que les paguem nosaltres i tantes i tantes coses que tots coneixem.

Per tant, si us plau, que hem de fer?

Gràcies per la resposta si es produeix.

EL MEU BARÇA

BARÇA

Han passat uns dies, els ànims una mica més tranquils i podem parlar del clàssic amb una mica més de perspectiva. Ja se què em direu que el gol al darrer minut va esser un gerro d'aigua freda, però el problema no ve d'aquí. Sols vull fer una petita reflexió i una pregunta: Quan ha estat gran i meravellós el BARÇA? Quasi sempre quan l'equip ha estat format per 6/7 jugadors del planter, fets a casa i amb l'ajuda de 3/4 "cracs" mundials. Be, que veiem ara? Un equip al revés 7 jugadors foranes i quatre de casa. Què significa? Dues coses importants, no tenen ADN Barça i no és fitxa be.

Per altra banda el nostre entrenador NO CREU EN L'ADN BARÇA i intenta aplicar el seu estil i què succeeix? Doncs que ni som una cosa ni l'altra. La prova la tenim dissabte, quan surt a jugar Iniesta, Don Andrés, tot canvia a millor, però aquest home comença esser gran i no estarà sempre. És imprescindible ajudar al planter i no anar-los quasi regalant per pagar milions per jugadors que mai seran BARÇA.

Jo tinc la teoria que el futbol és molt senzill, el què és difícil és fer-ho be, el Sr. Luis Enrique, ha guanyat un triplet, dues lligues el Mundial de Clubs, etc. etc. però de on veníem? Teníem la sinergia del gran equip que érem, de ser l'enveja i el referent mundial, però, amics, això s'acaba i cada dia, cada partit, ens anem deixant un llençol i cada vegada és més vulgar el futbol que fem i perquè? Dons per què hem perdut el nostre ADN i el nostre entrenador no en sap més i intenta, de el primer dia, canviar el joc i per això du jugadors que no deixen de ser mediocres, malgrat que en equips de categoria normal podrien ser figures però que al Barça no passen de ser suplents i no gaire fiables.

S'ha parlat molt del "fons d'armari" aquesta temporada, hem gastat més que ningú en els jugadors que ha demanat el cos tècnic i què tenim? Un lateral dret que no juga, un lateral esquerre que no deixa de ser un pedaç, a la línia mitjana ja no tenim més que un jugador nostre i el gran Iniesta, els altres no són res més que mediocritats pagades a preu d'or i no parlem del "nou, nou" pagat com un crac mundial i a més deixant anar un jugador millor o igual que ell però fet a casa.

No vull posar cap nom encara que suposo que tot m'enteneu prou be, no val a dir que sóc un senti-Luis Enrique, que ho sóc, però és que em fa mal el cor en veure com està desfent el que ha estat el millor equip del món i que, malgrat tot, encara podria seguir dalt de tot si és fessin les coses be, amb seny.

I no vull recriminar a la Directiva actual ni tan sols encolomar-los tots aquests errors, ja que prou feina tenen per anar trametent una seguretat fiscal i judicial que no és cosa fàcil i per tant els faig una mica de confiança.

Be com anàlisi del partit i de la situació crec que queda clara la meva posició i la meva opinió, però malgrat tot un VISCA EL BARÇA ben fort.

CATALANS

DESEMBRE

Hem arribat al mes de desembre, el mes màgic, el mes cantat en Nadales, el mes dels somnis, el de l'esperança, de la solidaritat, el que comença amb quasi una setmana de festa, per alguns, i acaba amb les festes grosses de Nadal, tenim de tot, comença l'hivern, encara que ja faci alguns dies de fred de finals de la tardor, els arbres han perdut les fulles, el sol ja no escalfa, als vells ens fan mal els ossos, són dies de boires, núvols, pluja, en algunes contrades del nostre petit país cauen les nevades primerenques, els primers flocs de neu, els infants prenen nota de tot allò que volen demanar en la carta als Reis Mags i els més grans començant a somniar amb la rifa de Nadal, i tots tenim quelcom en què somniem íntimament. Si passeges pels carrers, sents la inconfusible olor de la llenya cremada a les llars de foc, les xemeneies deixen enlairar el fum que tal vegada vagi ple de desitjos que s'enlairen al cel i qui sap si tindran resposta. És el que dic en començar el desembre és màgic.

Be aquest mes de desembre també és el de muntar el Pessebre, anirem a cercar molsa al bosc, no gaire que no és permès, i si s'escau anirem a la Fira de Santa Llúcia, que sempre manca uns quants pastors, o un bé, o Déu meu! S'ha trencat l'àngel del Portal i també el "caganer" d'enguany, i amb els pares anirem construint el nostre pessebre, aquí una mica de paper de plata i farem un llac, hi posarem uns ànecs nedant, allà hi posarem el riu amb un pont, i amb petites pedres a la vorera, amb unes branquetes de farigola farem uns arbres, més enllà, els pastors a la vora del foc veuen l'àngel que els anuncia la bona nova, una mica més lluny s'albiren els Reis amb els seus camells que encara són lluny però que ja aniran apropant-se a la Cova on hi haurà el Naixement, amb Sant Josep, la Verge, Jesús en mig de la palla, el bou, la mula i l'àngel, nou d'aquest any, que guia als pastors per arribar a adorar el Nen Jesús, de fons i posarem un paper pintat amb el cel i uns núvols i unes muntanyes amb suro en les que hi posarem qualcuna petita casa i en acabar, amb pólvores de talc simularem la neu i direm: Ha quedat preciós!

Quants records d'infantesa, records que anem infonent en els nostres, fills, els nostres néts i, perquè no, als nostres besnéts i així els anem conduint pel viarany de la vida amb les nostres tradicions i cultura.

No penseu que m'oblido, no, també penso en l'arbre de Nadal que malgrat no esser molt nostrat, si que ha arrelat a les nostres llars i que també és un motiu més de joia i de la festa, i posarem les garlandes, les llums, les boles lluentes, i els regals de la Nit Bona, regals que haurem de compartir amb el "Tió" que l'haurem de fer cagar a cops de bastó i després seurem a taula per poder anar a la Missa del Gall i per tant s'ha de sopar una mica esperonats per no fer tard.

També hem de pensar a ajudar a aquells que més desfavorits passant fred, passant gana, no lluiran un arbre de Nadal, és massa car, pensem hi en ells i aportem, no una almoina, només aviat una ajuda i donem-la amb un gran somriure als llavis, no de compassió, no de cortesia, un somriure que ajudi i que faci veure que també pensem i els recordem dins de les nostres possibilitats, crec que un copet a l'esquena, un somriure, són quasi tan apreciats com un paquet de menjar. Ah i si s'escau i és possible recordem que els nens també demanen joguines.

Jo també, permeteu-m'ho, vull fer les meves peticions als Reis Mags, ja començo a tenir uns quants anys a l'esquena i, per això, les meves demandes són d'un altre caire. Jo vull demanar la PAU, la fi de les guerres; vull demanar que finalitzin les migracions forçades de tanta gent innocent, vull demanar que els governs tinguin una mica de sensibilitat envers tants que pateixen, vull demanar que regni la justícia per tothom, vull demanar que les lleis siguin justes, no sols de paraula i sense voler aplicar-les, i també vull demanar que el meu petit país aconsegueixi el reconeixement que mereix i que pugui d'una vegada decidir lliurement quin és el seu camí i que vol ser, fa massa temps, més de tres segles, que ho demanem i crec que ja seria hora que ho poguéssim aconseguir democràticament i pacíficament; jo vull poder veure la que jo anomeno "la revolució dels somriures". Que ens pugui dur a esser lliures. Ho puc demanar?

BONES FSTS A TOTS          

                                                                  

.          

ES UN CLAN?

EL CLAN

Vist el nou govern, els nous ministres de l'Estat espanyol cada vegada veig amb més claredat que poca cosa, o quasi res no ha canviat de l'època anterior. Si teniu temps i ganes aneu entrant al GOOGLE i aneu cercant l'historial, l'arbre genealògic, els diferents parentius, germans, cunyats, dones, matrimonis; en fi, qui són cadascun dels nostres governants i veureu que no ha canviat res, tots, o quasi tots, són fills, néts. Germans... dels que manaven a la dictadura, seguim essent no governats, manats per la mateixa gent, amb la mateixa duresa, el mateix pensament, els ideals iguals, mai hem deixat d'esser súbdits per ser ciutadans, i això no és tan sols per nosaltres els catalans, també ho és pel resta de l'Estat espanyol, pot ser que en menor mesura però també són súbdits.

Dic això per què no podem creure res del que ens diguin a Madrid, menteixen sempre, si exceptuem quan el que diuen és que enviaran un text o una llei nostra al TC, és l'única veritat que els he sentit dir i els hem hagut de sofrir, quasi cinc anys i tot i que eren un govern en funcions, Déu ni do el que hem rebut, per millorar tota la problemàtica dels espanyols i nosaltres encara ho som, no podien fer res, però per enviar la nostra gent al TC, per això sí que tenien temps. Quina vergonya.

La persona que més ha lluitat contra Catalunya ara és qui s'ha d'entendre amb el nostre President, no trobeu que sembla una malifeta? Jo crec què es tracta d'un parany i poder dir que ells volen dialogar i més tard sortir dient que no es pot parlar de res que faci olor de referèndum i per tant som nosaltres els que trenquem el diàleg, com si no coneguéssim be les seves tracamanyes i les seves mentides com a norma de qualsevol tipus de conversa.

Aquest nou govern ha estat fet com si no hi hagués ningú més al Congrés, vaja com si encara disposes de la majoria absoluta, un nucli dur al seu voltant i la resta gent que li deuen no sabem quin tipus de prebendes però que axis s'assegura un entorn fidel i sense esquerdes que poguessin molestar. En síntesi aquest és el nou govern de l'estat. Sols els manca cridar VIVA FRAN..., PERDÓ, viva Rajoy cada vegada que el vegin.

Analitzant una mica la resta de partits i el seu paper en la legislatura i per ordre de quantitat de diputats, tenim mel PSOE. Difícil papereta, si no aproven el que proposi Rajoy, tenen l'amenaça de noves eleccions al mes de juny, i si ho aproven o ho permeten amb l'abstenció quedant malament amb el seu electorat. Gran dilema, jo, de totes maneres crec que haurien d'esser valents i plantar cara, demostrant axis, a l'electorat que poden tornar a ser el partit que havien estat i que la situació actual és un accident, això els podria comportar una millora de vots, doncs la gent veuria una intenció de renovació certa del partit i que s'oblidarien dels anomenats "barons" que, en paraules d'un d'ells, Felipe Gonzalez, són com gerros xinesos, què fan bonic en ser exposats però no serveixen per res més

En segon lloc tenim "PODEMOS" i el cert és que no sabem ben be que són, un partit? Una plataforma política? Son tan heterogenis que no s'entenen ni entre ells mateixos, però la gent els ha votat. S'anomenen d'esquerres, més quan interessa són una mica més de centre i si s'escau, podrien ser quasi lliberals o alguna osa que ningú encara no ha entès, ni tan sols ells. Tenen un discurs apocalíptic envers la resta dels partits i intenten il·lustrar a tothom de les seves bondats i la seva, diguem forma de fer política.

Llavors ens queda C´s (Ciutadans/Ciudadanois) tot depèn de si parlen a Catalunya o a Espanya, llavors és un nom o l'altre. No deixen de ser una mena de segona marca d3l PP i per molt que diguin o parlin això es axis. Intenten desesperadament fer-se un lloc en la política espanyola i inclús en la catalana, però és molt dificultós ja que no tenen quasi credibilitat i van perden pes i vots en cada convocatòria d'eleccions i per tant és difícil d'aconseguir que s'acceptin les seves propostes. Malgrat tot, són els únics que amb un cert pes en el Congrés i com a quarta força política podrien frenar al PP, almenys quan es tracti de lleis per la resta d'Espanya, ja que si es tracta de Catalunya i la nostra ferma demanda d'independència llavors ja ho sabem el seu vot és igual al del PP i PSOE. Ja veurem com actuen en cada moment i si, de debò, intenten millorar i canviar las lleis de la Reforma Laboral, l'anomenada Llei mordassa, les noves regles de joc del TC, i tantes altres que no cal fer-ne un catàleg.

La resta de grups no tenen, per si mateixos, possibilitats de reformar o presentar noves lleis, entre ells Esquerra Republicana, Partit Demòcrata Europeu, PNV i altres amb menys significació i que es poden permetre donar tocs d'atenció, discursos més o menys durs, critiques més o menys vehements, però que no passen d'això.

I aquest és el panorama, no crec que aquesta legislatura aguanti més de un any o poc més i llavors tornaran a votar al PP? Encara que potser, en aquell moment ja no tingui importància per nosaltres el que puguin fer a Espanya.

QUÈ, QUI, COM SOM?

QUÈ, QUI, COM SOM ELS CATALANS?

QUÈ?

Aquesta pregunta me l'he fet moltes vegades i quasi diria que no he trobat una resposta clara, què defineixi el que som. Els catalans, crec jo, i començant per mi mateix, som un poble heterogeni, un poble que pensa, com és moda dir ara, de forma transversal, que pot arribar a les més grans cotes de solidaritat amb qui ho necessita i al mateix tempo negar una petita almoina per allò que no ens sembla impropi de qui ho demana; no tenim una sola personalitat i sols acceptem que ens mani algú de casa nostra i no caldria que pugui gaudir o fatxendejar de cognoms de quatre o cinc generacions catalanes, la veritat és que tenim prou en què sigui català de cor, no sé si aquesta resposta és certa, ni tan sols, si pot esser compartida, però és com jo ho veig, és la meva opinió que, com he dit al començar sóc allò que despectivament, alguns, anomenen un xarnego i potser això em fa veure les coses sota un prisma massa personal, més, no és això la transversalitat de què parlem?, no és això precisament la tesi que ens defineix als nostres ulls? Crec que val la pena dedicar-hi una mica dels nostres temps a pensar-hi.

QUI?:

Aquesta crec què és encara més dificultosa. No vull entrar en disquisicions històriques, no és la meva feina ni especialitat, Qui som? Jo crec que som un poble que sempre ha estat d'acollida, un poble que ha estat sempre lloc de pas, lloc de receptació de cultures, aquí hem estat entre d'altars, ibers, fenicis, grecs, romans, ens han envaït àrabs, francesos, anglesos, i noi precisament va ser el millor de cada poble, a poc a poc hem anat forjant, com el ferro rogent a la fornal i a cops de mall, l'ànima del nostre poble, l'essència de la nostra personalitat, i axis anem interioritzant una forma de pensament, una qualitat de l'intel·lecte, una quasi religió o sentiment tan ple d'individualitats aliens que han modelat uns individus, un poble que té un caràcter propi, dur, sensat, però que no oblida aquella màxima que diu "primem vivere, deinde philosophare" ja és proverbial el seny del nostre poble, un poble que vol ser ell, que sap pactar, que sap negociar, que sap construir la seva pròpia essència. Que ha estat oprimit, que ha estat ofegat, que ha hagut de lluitar per la seva pròpia llengua, que sols ha rebut menyspreu del país que hauria d'esser company i amic i és tot el contrari, però som axis i ningú ens canviarà . Ho accepteu? Es el meu pensament.

COM SOM?:

Som gent normal, no duem banyes ni cua com el dimoni, som familiars, respectem a tothom, encara que com a tot arreu sempre hi ha algun boig que fa malifetes però, en general som bones persones com a la resta del món.

Parlant seriosament, som una mena de gent que estima el seu país, la seva cultura, les seves tradicions, els castells dels castellers, la sardana, la festa, la gresca sana i una mica esbojarrada, som el país del seny i de la rauxa, i com diu el nostre himne "quan convé seguem cadenes".

Hem estat sempre un poble disciplinat i que masses vegades hem ajupit el cap i que, com no podia ser d'altra manera, arriba un moment en què s'omple el pap i llavors be el que be.

Som gent de pau i ho demostrem en les moltes manifestacions de centenars de milers de catalans que hem sortit al carrer a demanar la nostra llibertat i sempre amb un somriure a la cara, famílies senceres, pares, avis, fills, néts tots contents celebrant una gran festa, a quants llocs es pot dir el mateix? Sense aldarulls, de forma pacífica, doncs els catalans som axis.

Som una gent que ens sentim orgullosos dels nostres avantpassats, dels grans pintors, escultors, musics, arquitectes, de totes de les branques de la cultura, de la política, de la medecina, de les nostres Universitats (de les millors del món), dels empresaris, de la industria, de les institucions, de tenir un Parlament dels més antics del món, de tenir grans edificis modernistes que són admirats per tot l'univers cultural, de obres monumentals com la Sagrada Famílies, encara que hi ha algú, arquitecte per cert, que la compara amb una "mona de Pasqua" (Ja m'agradaria saber quines obres ha projectat ell) com el Passeig de Gracia que no saps on mirar per la quantitat d'edificis modernistes, obres d'art sublims. De tot això i molt més estem orgullosos els catalans i això sense oblidar Girona, el seu call, la Catedral, les façanes al riu Onyar, Tarragona la ciutat romana, l'amfiteatre, les muralles, l'Arc de Bara, Lleida, la Seo, que quasi diria que son monuments en si mateixes i tantes i tantes altres obres i llocs del nostre petit país, però gran, enorme en els seus ciutadans.

Doncs be, així som els catalans i axis volem seguir essent i no volem que segueixin trepitjant-nos i per tan sols demanem un respecte i que ens deixin decidir pacíficament i democràticament el nostre futur. Volem la independència però perquè mai no ens han fet cas, mai no ens han escoltat i per tant ara volem saber qui, què i com som i això sols ho sabrem si aconseguim esser lliures.

SENSACIONS DE TARDOR

TARDOR

Vull tornar a fer una passejada pels camins del bosc, enmig de la multicolor teulada dels arbres que en aquesta època mostren una variada mostra de colós que van del vet, al grog, el taronja, el marró, beix, en una gamma de tonalitats que tan sols el Creador va esser capaç d'imaginar i dur a la natura pel gaudi dels humans.

Mentre vas caminant, a pas lent, gaudint del perfum de les petites flors, de la inconfusible olor de la humitat del terra obert d'una catifa de fulles de tots els colors, on els peus s'enfonsen com en la millor de les catifes orientals, es percep una olor característica dels bolets que comencen a sortir sota els pins, a les fagedes, podem començar a trobar rossinyols, ceps, carreretes, algun ou de reig, els primerencs rovellons o esclata-sangs, les múrgoles i tota la immensa varietat de bolets que, de no ser un especialista, és difícil de saber trobar i "caçar".

Però no s'acaba aquí la magnificència de la natura en aquestes dates, si t'endinses una mica en el bosc més dens i atapeït dels arbustos, de les mates del sotabosc, allà on és un poc més dificultós el fet de caminar, començaràs a sentir el piular dels ocells, l'alegre melodia dels rierols que corren ufanosos per als petits corriols que, any rere any, un cop acabada la sequera de l'estiu tornen a reviure i alimenten, qui sap, si qualcun riu més gran, o un petit llac on va despertant la vida més adulta de tots aquells éssers que a la primavera i l'estiu van poder contemplar la seva naixença, primer i la seva evolució més tard i que ara, es mostren en tota la seva plenitud.

Més seguim caminant sota una finis iuma pluja, millor dit, sota un plugim quasi boira humida que ens ajuda a omplir el nostre cap o tal vegada la nostra ment de totes les sensacions a través de les percepcions que els nostres sentits van acumulant al llarg del passeig.

És hora de abrigar-se i d'utilitzar el impermeable, ja que el plugim és va convertint en una pluja, fina, però que va mullant les nostres peces de roba i el camí no ha acabat, ens queda arribar a un petit i amagat llac, prop d'una vella masia abandonada on podrem trobar aixopluc fins que la pluja comenci a minvar i poder seguir gaudint de la passejada.
Aprestem una mica el pas, penso dins meu, no sigui que aquesta pluja comporti un mal pitjor. Al cap de pocs minuts d'un pas quasi diria que de córrer, arribo a la masia i, per fi, puc arrasir-me de la pluja i contempla el bosc de la tardor, crea que hi ha quatre tipus de bosc, el primaverenc, l'estiuenc, l'hivernal i l'actual, la tardor i mentre sento les gotes de pluja punxant l'entramat de les fulles dels arbres i la teulada del precari punt de la meva estança, que sonen com una simfonia de la natura, no es música convencional però sona com la millor orquestra.

Al fons, aixecant la mirada, s'albira el petit llac que cercava i penso, si tinc sort de què la pluja deixi d'amarar el bosc i, de passada, deixi de xopar-me, podria arribar al seu marge i fruir de la visió dels ànecs que nedant cercant aliment fent cercles, voltes i revolts que dibuixen en l'aigua unes línies peribles, quasi imperceptibles, assenyalant el seu ingràvid pas.

Per fi deixa de ploure i el cel fins ara grisegeu i plomís torna blau i els núvols van fugint i sols queden un que altre, més per fer bonic, que per altra cosa. Vist això surto de nou al caní i vaig cap al petit lla, les sensacions són meravelloses, les olors de la terra amarada d'aigua, la catifa de fulles caigudes durant la pluja, els peus quedant xops però l'ambient és inigualable; arribo a la riba del llac i puc veure amb admiració om sorprenentment neda majestuós un cigne blanc com la neu amb les seves elegants evolucions dins l'aigua i quedo una mica corprès i pensatiu; és tan encisadora la natura què és difícil plasmar amb quatre humils paraules tot el que el Creador ens va donar.

Bé aquí s'acaba un relat imaginari que podria succeir i trobar-se en qualsevol indret de la nostra estimada Catalunya i per tant no és ni d'aquí ni d'allà, és de la nostra Pàtria.

SENTIMENTS

SERÀ VERITAT?

Quasi no m'ho puc creure, ara va de debò? Quan sento parlar el President Puigdemont sembla que està disposat a tot, paraules valentes, malgrat que em semblen massa boniques i un tan agosarades, però el veig, o almenys a mi m'ho sembla, s'està convertint en el líder que ens manca, gosaria a dir que no el tenim des que el pujolisme va quedar orfe, sense cap, per les circumstàncies de tots conegudes i que van deixar, al meu entendre, el procés molt tocat i amb un líder sense prou força per imposar la seva autoritat moral no sols al seu partit. Si no que tampoc al Parlament i quasi diria que tampoc, d'una manera sobrada de carisma, malgrat la forta personalitat de l'ex-President Mas.

Ara sembla i no voldria que això fos com un conte de fades, què si han posat de debò, i també em fa l'efecte que al poble català en general, al nostre poble, està tenint una capacitat de retrobar-se després d'aquests anys revoltats i d'agitació permanent amb el nostre característic seny i comencem a veure una llum al final del túnel que ens pot fer somiar que tot és possible i que, per fi, estem en el bon camí i amb un líder, quasi desconegut fa quatre dies i que avui pot aconseguir el més difícil, fusionar totes les tendències, formes de pensar, no tan sols amb idees polítiques distanciades, no, també la formes i maneres de pensar dels catalans del nord, amb els del sud,  els de ponent i els de llevant, els muntanyencs i els del pla i tots ells amb els de Barcelona, i per si fóra prou complicat, també les diferents procedències familiars. Doncs bé, crec que hem trobat el líder, aquell que totalment net i impol·lut ens podrà dur a Ítaca.

Fixeu-s si n'és de difícil que, aquells que, en teoria, ja van junts. JUNTS PEL SI I LA CUP, a la més petita entrebancada ja surten disparats cadascun pel seu raconet i sedi llavors els parles d'unitat, sempre és l'altre qui l'ha trencat i és el culpable..

Em sembla mentida que un poble tan intel·ligent com el nostre, que te prohoms com cardiòlegs, investigadors, empresaris, filòsofs, escriptors, dramaturgs, músics, grans laboratoris de renom mundial, en fi en totes les branques del saber destaquem mundialment i que no tingui la capacitat de fer una pinya per aconseguir la seva pròpia seguretat i independència. Fa pensar. I tanmateix fa pena,

Quan veiem que a Espanya no tenen la capacitat de fer un pas enrere o de canviar de política ans al contrari sembla que tan sols pretenen seguir o aconseguir parcel·les de poder, tan sols tenen al davant una fixació malaltissa en esser el que mana, és quasi ridícul però ja fa VUIT MESOS  sense ser capaços de pactar per poder tenir un govern, però no els fa pas res, ells a la seva i el camí que duen sembla que ens portarà de cap a unes terceres eleccions i el gros és que no els fa pas vergonya.

I quan veus això penses, ací serem també prou obtusos i tancats d'esperit que no aconseguirem unir-nos, per el més important, i deixar les desavinences per quan tinguem un govern del nostre país, del nostre Estat, de la República Catalana, la nostra Pàtria.

Jo, en sentir determinades declaracions en les quals s'accepta una part d'un tema però no l'altra part i faig referencia, evidentment, a la discussió en què sembla que és dona la confiança al President Puigdemont però no pas als Pressuposts, com si una cosa no anés íntimament lligada amb l'altre. I ara tot això sembla es vol lligar a un RUI, és a dir a un REFERÈNBDUM UNILATERAL PER LA INDEPENDÈNCIA, que estem bojos? Aquests estirabots no funcionen mai, el que de debò funciona és la bona educació, el fet de parlar per sota mà, la diplomàcia oculta i mentre tot això es va cuinant preparar el que sigui necessari, referèndum o directament una DUI. I crec que és l'única forma de dur a bon port la nostra nau. Tot el que siguin fanfarronades són, d'entrada condemnades a un rotund fracàs.