SENTIMENTS

SERÀ VERITAT?

Quasi no m'ho puc creure, ara va de debò? Quan sento parlar el President Puigdemont sembla que està disposat a tot, paraules valentes, malgrat que em semblen massa boniques i un tan agosarades, però el veig, o almenys a mi m'ho sembla, s'està convertint en el líder que ens manca, gosaria a dir que no el tenim des que el pujolisme va quedar orfe, sense cap, per les circumstàncies de tots conegudes i que van deixar, al meu entendre, el procés molt tocat i amb un líder sense prou força per imposar la seva autoritat moral no sols al seu partit. Si no que tampoc al Parlament i quasi diria que tampoc, d'una manera sobrada de carisma, malgrat la forta personalitat de l'ex-President Mas.

Ara sembla i no voldria que això fos com un conte de fades, què si han posat de debò, i també em fa l'efecte que al poble català en general, al nostre poble, està tenint una capacitat de retrobar-se després d'aquests anys revoltats i d'agitació permanent amb el nostre característic seny i comencem a veure una llum al final del túnel que ens pot fer somiar que tot és possible i que, per fi, estem en el bon camí i amb un líder, quasi desconegut fa quatre dies i que avui pot aconseguir el més difícil, fusionar totes les tendències, formes de pensar, no tan sols amb idees polítiques distanciades, no, també la formes i maneres de pensar dels catalans del nord, amb els del sud,  els de ponent i els de llevant, els muntanyencs i els del pla i tots ells amb els de Barcelona, i per si fóra prou complicat, també les diferents procedències familiars. Doncs bé, crec que hem trobat el líder, aquell que totalment net i impol·lut ens podrà dur a Ítaca.

Fixeu-s si n'és de difícil que, aquells que, en teoria, ja van junts. JUNTS PEL SI I LA CUP, a la més petita entrebancada ja surten disparats cadascun pel seu raconet i sedi llavors els parles d'unitat, sempre és l'altre qui l'ha trencat i és el culpable..

Em sembla mentida que un poble tan intel·ligent com el nostre, que te prohoms com cardiòlegs, investigadors, empresaris, filòsofs, escriptors, dramaturgs, músics, grans laboratoris de renom mundial, en fi en totes les branques del saber destaquem mundialment i que no tingui la capacitat de fer una pinya per aconseguir la seva pròpia seguretat i independència. Fa pensar. I tanmateix fa pena,

Quan veiem que a Espanya no tenen la capacitat de fer un pas enrere o de canviar de política ans al contrari sembla que tan sols pretenen seguir o aconseguir parcel·les de poder, tan sols tenen al davant una fixació malaltissa en esser el que mana, és quasi ridícul però ja fa VUIT MESOS  sense ser capaços de pactar per poder tenir un govern, però no els fa pas res, ells a la seva i el camí que duen sembla que ens portarà de cap a unes terceres eleccions i el gros és que no els fa pas vergonya.

I quan veus això penses, ací serem també prou obtusos i tancats d'esperit que no aconseguirem unir-nos, per el més important, i deixar les desavinences per quan tinguem un govern del nostre país, del nostre Estat, de la República Catalana, la nostra Pàtria.

Jo, en sentir determinades declaracions en les quals s'accepta una part d'un tema però no l'altra part i faig referencia, evidentment, a la discussió en què sembla que és dona la confiança al President Puigdemont però no pas als Pressuposts, com si una cosa no anés íntimament lligada amb l'altre. I ara tot això sembla es vol lligar a un RUI, és a dir a un REFERÈNBDUM UNILATERAL PER LA INDEPENDÈNCIA, que estem bojos? Aquests estirabots no funcionen mai, el que de debò funciona és la bona educació, el fet de parlar per sota mà, la diplomàcia oculta i mentre tot això es va cuinant preparar el que sigui necessari, referèndum o directament una DUI. I crec que és l'única forma de dur a bon port la nostra nau. Tot el que siguin fanfarronades són, d'entrada condemnades a un rotund fracàs.

VACANCES A LA POLITICA?

TEMPS D'ESTIU I LLEURE

Ara som en tempos de vacances, temps de lleure, és l'estiu i qui més i qui menys aprofita aquestes dates per descansar i, si més no, per preparar adequadament les tasques del la propera tardor, un el retorn a l'escola, altres a la Universitat, els més afortunats seguiran amb la feina habitual, els que més, per desgràcia, a seguir cercant una feina i altres es preparen per tornar a la política, que no l'han abandonat del tot, però almenys han intentat que creéssim que ho feien.

A aquests darrers vull dirigir-me, sembla que darrerament les aigües del Parlament baixen molt revoltades i què hi ha una sèrie de blocs que podríem resumir en: INDEPENDENTISTES (Junts per el si i la CUP), UNIONISTES (PP i C's) i els que ni si, ni no, com pot ser el PSC i els de llarg nom que tenen en el Sr. Coscubiela com Adalil i que creu que encara està fent mítings a les fàbriques com en la seva època de sindicalista.

Bé aquestes són les "famílies" del Parlament i com qualsevol família que es preui, tenen les seves lluites internes i externes.
Doncs bé, jo que no soc jurista, sempre havia sentit a dir que un Parlament és sobirà mentre parli i actuï com a tal i que els diputats poden expressar lliurement llurs opinions sense que cap tribunal pugui dir ni ase ni bèstia, altra cosa és si el que decideixen en el Parlament es du a la pràctica, llavors ja són figues d'un altre paner. Això és el que jo tenia entès però sembla que pel Gobierno Español, no és així i, naturalment pel seu TC, tampoc. De totes maneres ja veurem quina solució adapten, ja que no crec que duguin els tancs per la Diagonal i la Guardia Civil, poden treure'n la Presidenta, els membres de la Mesa, alguns diputats, però i si anomenen un altre?, seria allò de la Trinca "vaja un embolic, ja t'ho dic".

O sigui, Senyor Presidente del Gobierno, en funciones, que té un bon problema a les mans i, tal vegada, tan sols com a insinuació, la millor forma d'aclarir-ho, per part seva fora deixant el seu lloc a qualsevol altre i viure més tranquil, encara que és una opció seva personal. Jo li aconsellaria.
Encara que jo li brindaria una solució què, sense la paraula "referèndum" que tant li agreuja vostè, i sense, a parer meu, incomplir la SANTA CONSTITUCIO, podríem, tal vegada arribar a un bon acord per a tots; m'explicaré, l'avantpassat del Rei Felip VI, va, mitjançant guerres sotmetre els catalans i per tant ens trobem en l'atzucac actual, doncs aquí està la solució: DEROGAR EL DECRET DE NOVA PLANTA i restituir axis al poble català els seus drets, lleis, costums, imposts, en fi esborrem d'un cop 300 anys d'ignomínia històrica.
Jo ho dic axis, com de pesada, però potser, només potser, es podria estudiar. Podria tenir, llavors, l'amabilitat i la voluntat per rebre el President de Catalunya i parlar-ne? Crec que no seria tan difícil i com que no hi hauria un referèndum per al mig... en eliminar la paraula maleïda tot podria ser més planer, almenys en les formes i caldrien tants cops de porta ni tanta feina al TC que els tenen atabalats.

Bé tot això és posar una mica d'humor en aquests coses tan serioses, perquè vostè, Sr. Rajoy no para de donar feina al tribunal, feina que quan els catalans s'ho proposin no faran cap cas del que pugui dir aquest polititzat tribunal que sembla "la voz de su amo".

Quan ara sento totes les amenaces, els requeriments, els advertiments als membres del Parlament, com si fossin vulgars delinqüents, em pregunto, però en quin país vivim? Això és una democràcia? Quin valor té la paraula del Presidente (en funcions) que permet que un ministre treballi a l'ombra en contra d'altres polítics i s'inventi delictes que sols hi son a la seva il·lícita i amoral forma de pensar i no hagi mogut ni un dit per la seva destitució, quin valor té la seva paraula?
No oblidarem mai que ha intentat anar inventant fal·làcies, badomies, mentides, per a persones com cal i que no es precís repetir. I vostè Sr. Rajoy que permet tot això vol donar lliçons de democràcia? Val més que plegui i es dediqui a llegir els diaris esportius que sembla que és el que li agarrada.

Els catalans ja sabem el que volem i anirem fent passes endavant i trigarem més o menys temps, però ho aconseguirem.

SENSACIONS

BUCÒLIC

Avui, un dia com qualsevol altra, he anat a fer una passejada, per camins rurals, no hi ha possibilitat d'albirar grans muntanyes, ni perillosos avencs, ni tan sols dificultats per manca de camins, no, tan sols és qüestió d'admirar el paisatge, que m'és quasi invisible, però que es pot endevinar mitjançant els ulls de l'ànima i creieu-me, tal vegada és més encisador, més agradívol, quant t'hi trobes enmig de la natura i no pots veure, amb detall, gaire més que a deu o dotze passes, llavors els sentits sembla que s'esmolin, que tinguin un major altaveu i per tant una major ressonància dins el teu cervell.

Quan arriba aquest moment comences a sentir la remor del vent movent les fulles dels arbres, els ocells que canten, trinen, pian, salten bulliciosos de branca en branca, uns fent saltirons de mera alegria de viure, d'altres cercant aliment per llurs fills, les seves niuades, de tant en tant sents un llunyà lladruc d'algun ca, o bé el bram d'algun ase, o el bel de les ovelles pasturant i sentint tots aquests sons el teu cervell et transporta a un altre món, a un món més alegra, un món més just, un món sense baralles, sense guerres i pots sentir en tota la teva pell un assossec, un benestar que quasi és impossible descriure i menys per aquest humil afeccionat al sublim art de l'escriptura.

Sense més disquisicions segueixo la meva passejada i, de sobte, el cel blau s'ha tornat núvol, amb núvols negres que et fan pensar en una tempesta d'estiu, però tempesta a la fi, és qüestió de cercar aixopluc i depresa no sigui que una tranquil·la passejada es convertís en una bona mullena.

A pocs metres dins d'un camp ben segat, i endevino una petita cabana de pedra com les que els pastors utilitzen per descansar mentre el ramat pastura i, que vols, accelero el pas doncs comencen a caure grosses gotes que fan un fort soroll de xap, xap. Ja sóc dins de la cabana i a resguard de la forta pluja i l'espectacle és meravellós, les forces de la natura en ple festival de llamps i trons, de debò us dic que l'espectacle d'una forta tempesta vist d'una cabana estant és d'una bellesa indescriptible, el fulgor dels llamps, retrunyir del tro, i comences a sentir l'olor de la terra amarada d'aigua, de l'herba i llavors, tot de cop, com havia començat, acaba la pluja i llueix un magnífic arc de Sant Martí complet, exhibint els seus set colors amb una força que sols es pot veure en el camp.

Torno al camí i llavors les sensacions són encara més encisadores, se sent l'olor de l'espígol, del romaní, de la farigola, del fonoll, en fi, de les moltes flors i herbes que Déu ha posat al camp per al gaudi dels nostres sentits i que tenim el dret i el manament d'haver de conservar per les generacions venidores.

En arribar a casa, he sentit una mena d'exigència d'intentar plasmar al paper les impressions sensorials rebudes en aquest imaginari passeig per camins que podeu situar en qualsevol lloc en què hi hagi pau i tranquil·litat, que és el que us desitjo a tots i a la meva estimada Pàtria, a Catalunya.

Pensem-hi

ESPAÑA, UNA, GRANDE, LIBRE

Tot i que, avui és més dia de reflexió que no pas dissabte passat, he recordat un acudit que tenia valor els anys 60 del segle passa, venia ser una cosa més o menys axis:

El Dictador crida a un humorista de primera línia del moment i li diu "Voldria m'expliqués un acudit dels molts que corren del meu govern" L'humorista es quedà una mica sorprès i diu: "molt fàcil. España, una, grande i libre" i el Dictador, encara més sorprès diu: Això és un acudit? I la resposta de l'humorista és: "no això és un –cuento-".

Doncs bé, crec que és ben actual, ja que si no hi ha dictador, sí que hi una mena de dicta blanda que, almenys als catalans ens du amb mà de ferro, i després dels resultats d'aquestes maleïdes eleccions encara amb més probabilitats de què els Ministres de l'Interior de torn segueixin amb la mateixa roïndat que l'actual en funcions.

La veritat és que no veig cap sortida, una mica decorosa tant per l'Estat espanyol com per la Generalitat. Jo no hi crec amb les bones paraules dels polítics i menys si venes del triumvirat, PP/PSOE/C's, que normalment menteixen més que parlen.

Per altra banda, com es pot confiar amb qui ens promet un referèndum i no té ni els escons necessaris ni tan sols altres partits que els recolzin? Jo li diria al Sr. Iglesias i al Sr. Domènec si, de debò, creuen possible el que ens han venut en campanya, els catalans no mereixem esser tractats com a nens, o pitjor encara, com imbècils, aquesta grollera mentida que tan sols va servir per aconseguir unes segones eleccions, res de línies vermelles, la veritat és que creien que haurien sortit reforçat i han quedat pitjor.

És impossible que ens permetin un referèndum i la prova la tenim avui mateix, a les Corts s'ha presentat una demanda de compareixença del ministre Jorge Fernando Diaz per donar explicacions de l'afer de les gravacions conspirant contra polítics i fins i tot, familiars seus per intentar fer dossiers que els incriminessin, malgrat que no fossin veritat, gravacions que tots hem escoltat, doncs bé, el triumvirat s'ha negat a la compareixença, veieu fins on arriben els poders de les clavegueres de l'Estat?

Vist tot això, la veritat és que ens trobem en un autèntic atzucac: Veiem, per una banda la sortida més immediata fora la declaració d'independència, és a dir una DUI, amb les conseqüències que podem imaginar. No podem oblidar que encara no disposem d'un mínim d'estructures d'Estat, no tenim una Hisenda pròpia, no tenim un sistema de la seguretat social, medicina, pensions, etc. No tenim cap possibilitat de pactar amb Espanya, ni el règim de contribucions que haurien de passar a ser nostres, ni la regulació del deute, no podem acceptar que els imposts actuals i que pertanyen a la Generalitat els entreguem a l'Estat espanyol perquè els gestionin i, el que és més greu, que paguem milionades per fer-ho, ni la possibilitat de crear un deute extern, almenys de moment... És a dir, que per ara, encara som a les beceroles per poder constituir una República Catalana com desitgem.

Malgrat tot, encara que sembli quimèric, el cert, sota la meva humil opinió, és que som en el bon camí, tan sols precisem que els nostres polítics posin fil a l'agulla i, de debò. Comencin a treballar per l'objectiu comú i que deixint de banda els partidismes i les rancúnies personals, que no oblidin que tan sols serem prou forts si anem junts, si estem units.

No ens podem permetre espectacles com el de la CUP amb els pressuposts, no podem permetre que les desavinences internes aflorin a la llum pública, hem de seguir aquella dita que els draps bruts es renten a casa no fen safareig.

Jo crec que, malgrat tot, encara tenim polítics que poden arribar a la fita desitjada, que amb molt d'esforç i deixant-se la pell poden iniciar el procés final no deixem perdre el cabal enorme d'altres polítics molt assenyats i que els tenim arraconats i menystinguts per què són d'aquest o aquell partit, si seguim oblidant les persones amb capacitat i amb sentit d'estadistes, no anirem enlloc. Els necessitem a tots. I no podem arraconar a ningú, ni d'esquerres ni de dretes ni gran ni jove, tots són imprescindibles i tan sols axis guanyarem.

Ah!! i no oblidem mai el respecte que devem a les institucions nostres que moltes vegades oblidem i ataquem  sense adonar-nos que llavors treballem en favor dels altres a comptes de ser a  favor nostre.

VISCA LA REPUBLICA CATALANA

MENORCA

 MENORCA I SES FESTES

CIUTADELLA

Una de les illes més boniques i polides com, diuen per aquests indrets, aquests dies  fa  les festes més importants i mes interessants de viure i de conviure, si tens la immensa sort de poder ser invitats i acompanyats per amics i parents autòctons, és un espectacle impressionant, em refereixo, esta clar a les conegudes festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca, un lloc que per ses festes augmenta la seva població en una quantitat increïble, son  infinitat  els "forasters" que acudeixen de tot arreu, hi ha mallorquins, catalans, de molts indrets d'Espanya i no podem oblidar l'enorme quantitat de francesos, anglesos, alemanys, italians, en fi, una gran munió de gent de diferents països de distintes cultures i que donen color i ambient festiu a un seguit de festes i actes que sota un rígid protocol es van desenvolupant en pocs. dies.

No vull fer un relat de les festes i actes que es poden gaudir aqueixos dies, tot això ja este explicat de forma prou enterradora i minuciosa en el meu blog, malgrat que si ho voleu trobar este descrit per capítols i és prou prolix i llarg de llegir.

Avui tan sols vull referir-ne al poble de Ciutadella, a les seves gents, a com estimen la seva festa, els que som "forasters" encara que, com jo, enamorats de Menorca, ens és difícil copsar l'estat d'ànim d'una població que, en general viu tot l'any pensant en què vindrà un altre cop la gran festa, la gran gresca, que comença amb el dia del Be, segueix amb els festers, les qualcades dels cavalls, la Missa dels Caixers, l'anada a Sant Joan de Missa, ermita a uns pocs kilòmetres de la Ciutat, les batalles amb avellanes buides, unes quantes tones, que fan la delícia de petits i grans. I que acaben amb el darrer toc de flabiol i sendemà el castell de focs artificials.

Aquestes festes, són inoblidables i ho son per aquells que tan sols les vivim de portes enfora, imagineu el que signifiquen pels ciutadellencs de soca-rel. , de més d'una setmana abans ja preparen, ses madones, els dolços per la gent que ve a la festa, els "macarrons", "pastissets", "coques", "dolces" i els homes preparen el "ginet" la beguda de les festes per excel·lència, una barreja de "gin" i llimonada de la qual cada casa té la seva recepta particular en la qual, com a més important forma la proporció de ca un dels components bàsics. Amb afegitons de menta fresca o de qualcuna altra herba aromàtiques.

La bona gent de Ciutadella, aqueixos dies, obre les portes de ses cases i invita tothom, sigui a un bocí de pa amb sobrassada, o amb "cuixot" o bé qui vol dolços dons uns "macarrons", "pastissets", una bona "dolça" amb "aigo" fresca i rajolí d'anís, però sempre acompanyat del genial vas de ginet ben fred i ofert amb un somriure als llavis. Que la bona gent de Ciutadella és acollidora i amable.

Quasi totes les finestres i balcons s'engalanen amb la bandera de Sant Joan, vermella amb una Creu de Malta blanca al bell mig. És la mateixa bandera que du el Caixer Fadrí durant tots els actes de la festa. Senyera estimada i quasi venerada per tots els ciutadellencs.

I no puc oblidar les "justes" medievals que se celebren en l'anomenat "Pla de Sant Joan" a la colàrsega del Port de Ciutadella, amb jocs de "l'ensortilla", de "rompre carotes" i "galopar abraçats" que s'omple d'una gentada, d'una munió impressionant i que batega com un sol cor al so de la música, al renou dels cavalls i salta i canta com el que són, un poble que, almenys per uns dies, oblida penes i dols i viu apassionadament la sana gresca de la seva gran festa.

BONES FESTES

UN PRESIDENT EMPRENYAT

PER FI. UN COP D PUNY A LA ER TAULA

Finalment       hem assistit, i ja començava a esser imprescindible, al fet que el President de la Generalitat hagi donat un cop de puny a la taula i hagi dit prou, ja n'hi ha prou d'aquest color, ja n'hi ha prou que un 7'4% dels diputats imposi la seva voluntat i estratègia al 46% dels diputats.
Ja n'hi ha prou que gent que tan sols pensen i actuen en el seu propi ideari, què, segons sembla es igual a dir TOT EL QUE NO SIGUEM NOSALTRES, NO TE DRET A EXISTIR. I senyors de la CUP, a la vida no es pot anar així.

I ara exposaré la meva posició: Jo no estic d'acords amb la renúncia del M.H. Artur Mas, crec que era qui liderava tot el procés. No estic d'acord amb el full de ruta signat i que deixa fora de tota possibilitat d'entesa a la resta de l'arc parlamentari, és un full de ruta aprovat, tan sols, per acontentar a la CUP, no perquè fos necessari, a més a més, el resultat de les eleccions va ser clar, no s'havia aconseguit la majoria necessària per tirar endavant tot el procés, mancava, per al cap curt un 2% dels vots, i en aquestes condicions era imprescindible deixar possibles portes obertes per situacions com la produïda amb els pressuposts que han acabat anant a norris.

Ara es presenta una nova oportunitat, amb la qüestió de confiança, anunciada pel President Puigdemont som a temps de rectificar i deixar camins oberts per què altres formacions polítiques, més o menys implicades, si més no amb la independència, si amb el dret a decidir, puguin donar suport al Govern i deixem de ser presoners de la CUP.
Per altre banda no podem oblidar les eleccions al Congres a Madrid i de quin color serà el nou govern de l'Estat, tot això te fortes implicacions en el nostre devanir com a nació sobirana i independent.

Però faríem bé de no deixar-nos arrossegar pels cants de sirena d'aquells que ens prometen i asseguren un referèndum, no siguem ingenus, tot és qüestió de dos simples hipòtesis; si guanyen els que ens prometen aquest referèndum sols poden tenir majoria parlamentaria i formar govern aliats amb qui? Amb el PP? Amb Ciutadans?, amb el PSOE?, qualsevol d'ells ha dit per activa i per passiva que !NO¡ un referèndum per què puguem anar a la independència de Catalunya, per tant fora una quimera. En un altra hipòtesi, podríem creure que aquest partit arribes a guanyar les eleccions amb majoria absoluta i llavors dones el permís per aquesta consulta, sempre assenyalant que faria tots els possibles per aconseguir que no guanyéssim, doncs bé, en aquest supòsit, no creieu que ni el PP, ni C's, ni el PSOE no presentarien un recurs al TC i aquest tombaria la proposta?

I tot això en el millor dels supòsits per a Catalunya, així que penseu bé el vostre vot i no us enlluerneu amb paraules fàcils i boniques que no duen enlloc.

Ara bé, tal vegada fora el nonet escaient per tornar als principis i vull dir a començar de bell nou, vull referir-me a refer aquells punts del full de ruta que van ser acceptats per complaure a la CUP i que ens han dut a on som ara, sense pressuposts, quasi tocat el procés i sense un govern prou fort per poder dur a terme el mandat de quasi la meitat dels catalans.

Esperàvem amb ànsia aquest gest del nostre President, no era possible seguir presoners de diputats, que, almenys en una bona part sols pretenen destruir, tombar, destrossar tot la cosa construïda per la democràcia i per als demòcrates amb la lluita constant contra la dictadura i més tard duent el país a la pau, a la convivència, amb una transició què, alguns van adjectivar com a modèlica i que jo crec que es va deixar moltes coses per fer, encara que en aquell moment, tal vegada no es podia fer gaire més.
Doncs bé, ara ha arribat el moment de tornar una mica enrere i refer tot allò què hem vist no era, o no és bó, S'ha de canviar, en bona part l'anomenat "full de ruta" i substituir-lo per un altre document que, aquest sí, ens dugui pels camins que   ens faran arribar a ÍTACA, deixem-nos de somnis rars i impossibles, el més important és aconseguir la victòria final i per això és imprescindible que ens ho demanin MES DE LA MEITAT dels nostres conciutadans i sense aquesta força, per desgracia, no es pot fer res, tot el que es faci no deixa, en part de ser fer volar coloms.

A més, si us plau, oblideu aquestes idees de cremar-ho tot, aquestes idees de desobediència, aquestes idees de no fer cas del TC; Senyors del Govern, una mica de seriositat i respecte als catalans, partidaris o no de la independència, si no tenim el seny, per altre banda tan nostrat, per fer les coses bé, no anirem enlloc. Penseu-ho-i, mentre no disposem de les eines (majoria del poble català) som dins d'Espanya i per tant hem de ser prou vius, prou intel·ligents, prou llestos per fer tot el necessari sense que a l'Estat espanyol ho puguin desmuntar amb un senzill recurs al TC.

Ànims i amb el nostre President al davant confiem que les coses es faran bé i en be de tots i no me cansarè de repetir, necessitem els vots dels cupaires, però també els d'UDC, tots són necessaris més això no vol dir, de cap manera plegar-se a les seves imposicions.

VISCA CATALUNYA LLIURE

ELS MOSSO

MOSSOS D'ESQUADRA I ESTAT DE DRET

A qualsevol país que es tingui i ho sigui, democràtic en tota l'extensió de la paraula i amb tot el seu significat té l'obligació de respectar a la POLICIA, si no la respecta, quan tingui qualcun problema, de robatori, de pèrdua d'identitat, fins i tot d'ocupació de la seva casa mentre era de viatge, com podrà anar i fer la denúncia procedent si per altra banda considera que la policia són els sos enemics?
Com podem voler crear i gaudir d'una República de Catalunya si no sabem, ni tan sols respectar a qui té la missió de vetllar per la nostra integritat personal, per la nostra seguretat, per la nostra propietat privada, en fi per ajudar-nos a poder viure en pau?

La policia o diguem-ne amb més propietat els Mossos són un cos policial que du ja molts anys al nostre servei, que va tenir una dificultat enorme aconseguir la seva creació i de llavors ençà tan sols sabem explicitar amb tota mena de detalls, amb tota mena de vídeos, amb tota mena d'escarafalls a la premsa, o millor dit, a determinada premsa aquelles situacions en què determinat policia s'ha excedit en les seves funcions, que, evidentment ha de ser castigat amb tot el pes de la llei, però sense ser jutjat, a priori, per la premsa i la televisió. Ah i no oblidem que quan un Mosso atura un vehicle i el seu conductor va begut, no sols li fa un bé a aquella persona, també el fa a qualsevol de nosaltres que podríem perdre la vida per la negligència que podria existir si no l'hagués detingut. La nostra policia, els Mossos, no seran mai a gust de tothom, és evident, ja que aquells que gaudeixen provocant-los. Tirant-los-hi tota classe d'artefactes, pedres, llegiu, deixalles, aquests que tomben i cremen contenidors, que alguns polítics els defenen i diuen que els violents són els Mossos, a tots aquests no els hi agradarà mai com actuen i, ni tan sols, la seva existència.

Però a les persones que es comporten cívicament, a les persones que els respecten, a les persones que volem viure en pau, a les persones que volem defensar les nostres propietats, als que defensem la democràcia i estem en contra de tot signe de violència tant física com verbal, aquests sí que volem que els Mossos patrullin per les nostres ciutats i pobles i garanteixin els valors democràtics i quan sigui precís i necessari actuïn amb la força escaient i dic força, que no violència fins a eliminar els brots de violència, aquí si, violència, d'aquells que són, per definició anti-sistema i violents.

És a dir, si volem un país sa, un país lliure, un país democràtic, llavors comencem per respectar les nostres Institucions, la Generalitat, el Govern, el Parlament, els Alcaldes, els Jutges, i naturalment, els Mossos i fem fora tot allò que sigui incompatible, amb els fets, no amb les idees que totes són respectables.

Si tots contribuïm amb la mida de les nostres forces, podrem aconseguir el que una gran part dels catalans volem i que és la independència de la nostra pàtria.

VISCA CATALUNYA LLIURE

TORNO A SER AQUÍ

DE LA CEGUESA AL SILENCI

Els que teníeu la paciència d'haver seguit i llegit els meus escrits anteriors us fóra fàcil pensar que havia passat quelcom de major o menor gravetat en no veure, de cop i volta, ni tan sols una paraula meva. Doncs si, el motiu del meu silenci ha estat una malaltia degenerativa que impedeix una visió normal i que es tradueix, en definitiva, en una quasi completa ceguesa de la persona que la pateix, com ha estat el meu cas.

Això com es pot entendre fàcilment, comporta un substancial, total i irreversible canvi de la forma de vida, encara que per a una persona creient tot pot ser una mica més passador posant la confiança en aquell que duu els nostres destins.

Bé amics, la ceguesa, quasi total te deixa estabornit, sense esma i amb una solitud interna que és el pitjor de tots els mals que t'angoixen, per molts familiars, parents o amics que t'envoltin, tu, en el teu interior estaràs sol, sense res que t'ajudi ni que te doni la moral que te manca, en moltes ocasions oblies que pateixes aquest problema però, immediatament te n'adones de la realitat i llavors tens un punt quasi de desesperació fins que reacciones i llavors surt la teva consciencia intima i te torna a la realitat.

Sortosament, com diuen en castellà, Dios aprieta però no ahoga, i en arribar a aquest moment comencen a aparèixer tota una sèrie d'ajuts, mèdics, òptics, i de forma molt especial l'ajuda incommensurable de la ONCE, que amb una paciència infinita, amb una amabilitat increïble te duen per un camí que te permet tornar a poder fer, de forma i manera molt diferent, quasi totes aquelles aficions que cries que no tornaries a fer mai més. D'aquí el meu reconeixement i la meva gratitud a tots els que m'han ajudat i segueixen fent-ho.

Bé, tan sols vull fer-vos arribar la meva salutació i la meva íntima satisfacció per poder tornar a ser amb tots vosaltres.

Fins a sempre i com, no, segueixo amb el meu:
VISCA CATALUNYA LLIURE

ACONSEGUIREM L'ACORD'?

DUBTES? ENGANYS? CLAVEGUERAS?

Cada dia que passa ens trobem amb un nou entrebanc, però lo pitjor és que algun d’aquests entrebancs venen de la nostra pròpia trinxera i això si que és imperdonable, no podem admetre, de cap manera donar la raó al Govern de Madrid, ni al PP, ni a C’s ni al mateix PSC/PSOE. Com va dir Aznar, ja ens barallarem entre nosaltres i se solucionarà el problema i això està prenent forma molt perillosament en les converses o negociacions dels que som independentistes.

Senyors diputats electes de Junts per el Si i de la CUP o afegiria també els de Catalunya si que es pot, deixem–nos de ximpleries, de les mal anomenades coherències i aprofitem el que tenim i, en especial, el moment que vivim, ara es tracta d’aconseguir la independència del nostre país, d’assolir la possibilitat de proclamar la República Catalana, això és lo més important i per això hem de sumar esforços, hem de deixar de banda velles rancúnies, s’ha de tenir sentit d’Estat i sembla que alguns, per la seva nul·la experiència política, no son sempre a la alçada que haurien de tenir, no podem prefixar qui ha de ser el President de la Generalitat, per favor, si es tracta d’un President per un màxim de 18 mesos, dons aprofitem el que tenim, no llencem a la brossa allò que és vàlid, aprofitem-ho. Si és necessari cerquem una fórmula que ens permeti a tots dir que cerquem el be del país i res mes. Deixem per les següents eleccions, aquestes si, al Parlament constituent de la República Catalana, totes aquestes rancors, ressentiments, que nos ens deixen veure mes enllà del nas i llavors ja ens barallarem per aconseguir els escons de cada partit i defensar tant com sigui precís i necessari el model polític, social, econòmic, docent, sanitari, en fi, el que volem ser, però EN EL SEU MOMENT. Parafrasejant el nostre himne diria: Ara es l’hora catalans, ara és l’hora d’estar alerta. I oblidar, millor dit, deixar de banda momentàniament les nostres diferencies ideològiques i fer país.

Oblidem, per un moment, o pensem amb la ment clara, si el que està passant amb els jutjats, amb els embolics judicials, amb els escorcolls que se saben amb un mes d’antelació, per part de determinats diaris, i son dignes d’una pel·lícula americana sols manquen que apareguin els SWAP americans, pensem que tot això pot tenir una part, tal vegada, de veritat. Ja ho esbrinarem o ho faran els jutges i si es possible els jutges de la República Catalana i si hi ha motiu dons qui l’hagi fet que la pagui i retorni el que s’hagi apropiat indegudament, però ara, tenim motius per deixar fer a la justícia espanyola, manada, al menys en el que te a veure amb els fiscals, per part del Govern espanyol i no oblideu que ara és el PP, però pot ser el PSOE i pensen igual.

Les clavegueres de l’estat espanyol son molt pudentes però encara que mal dirigides i amb errors de d'embalum, a fi de comptes fan el mal que han cercat i molta gent se les creu, és la frase “difama que algo queda” tan utilitzada per alguns dels partits actuals que ho fan sense ni posar-se vermells.

Avui he sentit, perdoneu, he tingut la paciència, de escoltar el “míting”, perdó, conferencia de premsa del Sr. Mariano Rajoy. A part de haver fet un míting de lo bons que son els del seu partit, ha aconseguit dir en mitja hora la quantitat més gran de mentides que mai s’han dit en un acte com aquest, i les diu sense immutar-se i fins i tot se les creu. Per exemple i sense més importància, els jubilats no hem perdut res, no ens han congelat les pensions, no vull dir res més, cadascú que pensi si li han tocat el crostó i accepti que aquest home digui que ens han augmentat les pensions i rebaixat els imposts, fins i tot els del proper any 2016. Que estan creant empleo i que enguany seran uns 600.000 els que hauran sortit de l’atur. En fi mentides i més mentides.

També ha parlat de Catalunya i com sempre, mentint, diu que està obert al diàleg però, això si, ni sentir-ne a parlar de lo que ell diu les Lleis, ni sentir-ne a parlar de concert econòmic, ni sentir a parlar de referèndum, tampoc vol parlar de la reforma de la Constitució, dons de que vol parlar, de futbol que sembla que li agrada? Home s’ha de tenir una mica més de seriositat, que vostè es el President del Govern d’Espanya.

El que si que li reconec és una certa habilitat per aconseguir que les preguntes dels periodistes que hi havia a la roda de premsa siguin , tan sols, las que ells ja du preparades les respostes i s’ha vist ben clar, ell ha donat la paraula a qui ha volgut i ha respost, prèvia mirada a un paper, allò que ja tenia previst, no fos cas que tornes a la famosa “y Europa?”

Be amics ja veieu com estan les coses, jo sols demanaria que, tots plegats féssim una mica més de força per aconseguir la unitat que ens fa falta i tirem endavant un nou govern “provisional” per arribar al Parlament constituent.

VISCA LA REPUBLICA CATALANA

ADÉU, ESPANYA

ES L’HORA DELS ADÉUS

Sembla que ha arribat l’hora de dir adéu a Espanya, quan sentim les diverses propostes electorals, dels partits, la veritat és que cada cop crec que som més prop de dir com Joan Maragall:

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora ?

No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

A comptes de sentir cants de sirena com va fer en David Cameron a Escòcia, després no els ha complert. Però va ser prou llest per entabanar els suficients votants escocesos per aconseguir que guanyes el no. Aquí no, aquí sols saben donar lliçons d’història “España es la nación más antigua del mundo” dixit Margallo- Sortireu de la UE i passareu a ser el país més pobre del mon. Intenten pressionar els mandataris com Obama, Cameron, Merkel, perquè diguin que ens fotran fora d’Europa. 

Li fan fer un paper d’estrassa Felip VI, sols cal veure la cara que feia a les fotos amb el President Obama.

 I no son prou intel·ligents per afluixar la soga que tenim al coll i intentar, d’una manera astuta, amb prometences que ja sabem que no complirien però què, tal vegada, aconseguirien engalipar a més d’un indecís, però son tan inútils que no se’n adonen del camí a prendre i cauen un i altre cop en el discurs de la por que ja no se’l creu ningú.

Un altre camí semblant i no per això millor es el què segueixen fent lleis a mida, transformant el Tribunal Constitucional, de arbitra en un simple tribunal de castic de infraccions, com si la seva feina fos simplement penar les infraccions de transit. Es de ser ximples.

I la seva gran arma, que la diuen, vaja tenen la cara dura de dir-la en els fòrums internacionals, EL DIÂLEG, han tingut la barra de dir que son el govern més dialogant de Europa. Sr. Rajoy, dialogar vol dir, segons la RAE, “hablar en dialogo” i no en monologo com vostè sempre proposa. Dialogar significa, al menys en el Diccionari català “Parlar entre dues o més persones” i si cada cop que se li proposa parlar, sols sap dir que aplicarà la Llei, i que no es vol moure ni un mil·límetre, dons no hi ha diàleg possible.

 Es converteix en un mur, en un frontó i això, Sr. Rajoy NO és diàleg. I no sigui tan barrut de dir als seus “amics” europeus que vostè vol dialogar. Això no és admissible

Tots sabem, que els catalans no som ximples, que el 28 de setembre, si guanyem els partidaris del “SI” no s’instaurarà ipso facto, la independència, es tracta de guanyar per poder iniciar un procés que dugui a la consecució d’aquest fet.

 Què obligui al Govern espanyol a acceptar l’inici de converses amb aquest fi

Què comenci a obrir negociacions amb les Institucions de la UE per seguir dins de la Unió. 

 Què, i això és molt important, és puguin establir uns sistemes, unes condicions per repartir el deute d’Espanya, que no oblidin que el deute és del Reino de Espanya” i que per tant o s’arriba a un acord o el paga, si pot, tot sencer Espanya. Per tant serà totalment indispensable, ara si, dialogar, parlar, negociar. Encara que espero i desitjo que al cap de pocs mesos, dos o tres, vostè ja no sigui el President del Govern espanyol. I enfront tinguem persones més intel·ligents, amb més ma esquerra, millor dotats per negociar que vostè i tots els seus ministres.

Axis és que no intenti fer més por, jo seguiré tenint familiars, amics, coneguts a Espanya i seguiré interessat per la cultura espanyola i seguiré parlant en castellà a qui m’ho demani, però al menys, se que la meva cultura, la meva llengua, les meves costums i tradicions seran respectades. Encara que li sembli impossible jo soc fill de pare català, de mare andalusa, i d’avis andalusos i no m’avergonyeixo, però per el damunt de tot soc català, tinc filles i nets catalans i la meva família també hi han andalusos, illencs, en fi que no necessito amagar-me de res, però si que li dic ben clar NO VULL SER ESPANYOL, en les condicions que voldria vostè i els seus ministres i companys de partit que ho fos.

Una vegada més li dic amb tota sinceritat:

Adéu, Espanya!

LA TRAVESSA DEL DESERT CATALÀ

EL DESERT CATALÀ

Segons ens explica la Bíblia, els israelites van voltar per el desert del Sinaí quaranta anys, patint infinitat de desgràcies, contrarietats, dificultats, obstacles de tota mena i manera que els va fer murmurar i intentar arrabassar a Moisès el seu mestratge i el seu bon govern per arribar a la terra promesa. Be no explicaré ara l’Antic Testament, tan sols ho faig present per arribar a la conclusió que si d’aquest fet després de més de dos mil anys encara se’n  parla, que no haurem de dir de la travessa  del desert dels catalans que ja te més de TRESCENTS ANYS i amb desgràcies, contrarietats, humiliacions, dificultats, i obstacles de tota mena que, del maleit 1714 ençà hem anat patint com a súbdits, com a vençuts i ara diuen com a ciutadans, tot el nostre poble.

En perdre la guerra per allà el llunyà 1714  vam perdre o, millor dit, ens van prendre tots els nostres drets, i vam passar a esser un país  amb imposts injustos, amb la negació sistemàtica de la nostre vàlua, i havent de demanar permís per tot, en fi tothom sap el que representa perdre una guerra.

Però, pesi a tot, l’esperit dels catalans, el nostre esperit va seguir ben viu i, no ho vull dir gaire fort, sembla que ara estem en el bon camí. Tenim la possibilitat de votar en unes eleccions lliures, que no podran ser impugnades per el guardià de l’avern, amb la seva dalla en forma de llibre constitucional. Aquesta vegada s’ha de rossegar els punys. El nostre líder li ha guanyat, si mes no, la batalla, no la guerra.

Seguirem travessant el desert però, a la llunyania ja s’albira un nou país, una nova nació, un nou govern i el què és més important la ¡LLIBERTAT!, per fi podrem ser un país normal, on els partits polítics puguin aplicar les seves ideologies en pau i de forma democràtica. El nostre Parlament, no oblidem que és el més antic de Europa, quan faci i aprovi una llei no estarà pendent d’uns senyors juristes, que sols aproven allò que afavoreix els que els havien nomenat per el càrrec i no a nosaltres els catalans.

Jo us diré que no vull ser, ni soc, independentista, jo vull ser independent, és a dir: Un home lliure, en un país lliure, amb una llengua pròpia i lliurement expressada, amb la nostre cultura, amb les nostres sardanes, amb els nostres ballets conservats per els Esbarts, amb la nostre musica, amb el nostre folklore, en fi un home feliç a la seva Pàtria.

Per fi podrem tenir, si s’escau, les controvèrsies i els debats entre les nostres pròpies forces polítiques que deixaran de estar manades, en algunes ocasions, per els seus partits del Estat opressor i podran, si és que segueixen existint, prendre i donar, si és el cas la seva opinió, però la opinió d’un partit català de debò, no com ara que tot ho han de consultar al seu papà .espanyol

Ara ens critiquen que si fulano és el primer de la llista, que si el quart serà el nou President, que si blanc que si negre i no veuen que amb això, el que fan de veres és donar-nos la raó als que creiem que, aquesta vegada si, ho aconseguirem.

Hi ha alguns que sempre havien fet costat als que creiem en ser un país lliure, o al menys ho deien, ara resulta que ja no saben que dir, que si és necessària una majoria del 60% (i perquè no del 51% o del 90%) que si guanya la llista unitària tornarem a les polítiques del tripartit, que ara no poden a anar a la manifestació del 11-S a la Avinguda Meridiana, amb l’inversemblant criteri, de que un dels convocants també forma part de la llista que és presenta a les eleccions. Criteri agafat per els pels perquè a les manifestacions han anat sempre, gent de tota consideració, ideologia, de dretes i d’esquerres, independentistes i els que tan sols volen poder decidir i ara resulta que no hi poden anar ells.

Quan s’ha dit per activa i per passiva que la propera legislatura si guanya l’independentisme, serà, com a molt de 18 mesos ara venen demanant que ha de ser de quatre anys. La veritat és que aquest partit que no vull anomenar com no he anomenat cap altre, no l’entenc, han quedat quatre gats i en canvi, per generositat de que podia fer-ho, segueixen mantenint  càrrecs i prebendes a Madrid que, si haguessin passat per les urnes, no crec que les haurien mantingut.

Be, crec que per fi s’albira el final del túnel, de la foscor, una llum potent il·lumina els nostres cors i les nostres ànimes i ens donarà la força necessària per aconseguir la nostra més gran i desitjada llibertat.

VISCA CATALUNYA LLIURE

REFLEXIONS

ENS DIUEN QUE NO ANEM EN LLOC

Crec que això és una mentida com tantes ens van dient un dia i un altre, és el missatge de la por, és el missatge de “quedareu fora d’Europa”, “no cobrareu les pensions” “Prendrem mesures per fer complir les Lleis” “Catalunya s’empobrirà” i una darrera l’altre, i no se n’adonen que totes aquestes amenaces, millor dit, no arriben a amenaces, tan sols és allò que els hi deien als nens petits “que ve l’home del sac” a veure si ens acollonim, perdó per la expressió però crec que és la que més si adiu.

Dons no, no ens acollonirem, seguirem endavant i especialment perquè no tenim por, perquè aquestes amenaces no tenen cap sentit pràctic, son, tan sols, la seva por, la seva por a perdre el fill què tip dels pares se’n va de casa i deixa d’aportar el seu sou a l’economia familiar. El fill que, fins ara, ha estat obedient, ha pagat amb escreix la educació, els seus estudis i que ha arribat un moment en que veu que ja no pot fer res més amb la mal anomenada “mare Pàtria” i que fa més de tres segles que li està prenent la seva personalitat, el seu orgull, la seva decència, la seva dignitat, el seu valer com a persona i el vol transformar en un esser sense capacitat de pensar, i convertit en un súbdit en comptes de un ciutadà.

Ens diuen que quedarem fora d’Europa, i com se fa això? Si som europeus i no hi ha cap article ni cap legislació que llevi la ciutadania europea, Dons es un altre ¡MENTIDA!.

No cobrareu les pensions. Es difícil d’acceptar, la Seguretat Social a Catalunya te millor pressupost que a Espanya, hi ha més gent treballant per cada pensionista que no pas a Espanya, per tant les pensions estan totalment assegurades i fins i tot son, segons el parer de més d’un economista de renom, millorables, per tant es tracta de un altre ¡MENTIDA!.

Prendrem mesures per fer complir les Lleis: Quines? Les espanyoles? Si ja no tindran validesa a la República Catalana, com les voldran fer complir, amb resolucions del seu TC? Si no tindran cap valor. La única manera fora fent intervenir l’exercit i això seria molt mal vist no sols a Europa, a tot el mon.

Catalunya s’empobrirà, be això esta per veure, la majoria dels economistes imparcials diuen el contrari i si veiem que cada any ens quedarien per el cap curt uns 16.000 milions de € que ara van i no tornen, dons per començar no esta gens malament. A més a més la quota d’exportacions de Catalunya és molt superior a la d’Espanya el que significa que la nostre industria podria seguir endavant. Encara que algunes industries amb marques de cava tenen por de perdre el mercat espanyol, la veritat és que no s’entén massa, estem tips de sentir que fins el 80% i escaig de la seva producció va a la resta del mon i la veritat és que no han de tenir por, si no és per la filiació, demostrada, política del seu màxim mandatari. I no crec que calgui dir gaires coses més dons son de domini públic i per tant el que ens diuen es un altre. ¡MENTIDA!.

Tenen tanta por de que marxem que ara ja ens anomenen espanyols i com diu un acudit que corre per les xarxes “Tants anys anomenant-nos polacos i ara volen que siguem espanyols”. Senyors, ja han fet tard, ja no es tracta de donar-nos peixet, això ja s’ha acabat, per fi el poble català el proper 27-S podrà dir la seva i jo crec que guanyarem perquè ens hi va el ser o no, ens hi va la dignitat com a poble, ens hi va el futur del nostres fills i nets i amb això no es pot jugar.

No vull ni pensar com quedaria Catalunya en cas de perdre aquestes eleccions, penseu que amb les ganes que tenen de humiliar-nos, de posar-nos el peu al coll, de destruir tot el que hem aconseguit amb gran esforç, minimitzar la nostra llengua, la nostre cultura. Penseu que tornaríem a ser els “vençuts” al igual que en acabar la comtessa del 1936.

Be amics, aquí queden unes reflexions que ens podem fer tots i parafrasejant el President Kennedy, preguntem-nos “No que pot fer el país per nosaltres, què podem fer nosaltres per el país”

VISCA CATALUNYA LLIURE

SERA VERITAT EL MEU CONTE? (19.4.2013)

EL MEU CONTE SERA REALITAT?

El meu conte sembla que és vol fer realitat, si més no, per el que diuen els entesos, amb la llista “Junts per el si”, per anar a les eleccions del 27-S (me resisteixo a anomenar-les autonòmiques) en la que hi figuren personalitats de tot tipus, gent de la política, actuals i no tant, gent de la anomenada “societat civil”, que al meu entendre ho som tots, enquadrats o no, en cap associació i els que defensem el SI-SI, és a dir la independència de Catalunya com els que hi son contraris o cercant eufemismes com “federalisme”, “estat confederal”, que ni ells mateixos saben ben be que és el que volen dir, o d’altres que, un cop escindits de CiU, ara creuen que son una espècie de salvadors de la Pàtria i que tenen tanta força que el Gobierno Español seurà a la taula amb ells per afavorir el nostre país i donar-li tot allò que fa tres cents anys que ens van prendre. La veritat és que no poden dir un altre cosa, els quatre gats que queden al voltant del seu “líder” que espera que axis podrà arribar a aconseguir el seu gran somni, de ser anomenat ministre del estat espanyol. Es un il·lús i què hi farem, és com un nen que per Reis demanava una bicicleta que mai no va tenir. També son Societat Civil els d’aquells partits què lluiten per el No, per el dit unionisme, es a dir els partits espanyolistes i que és deuen a la casa gran, (PP,PSC, C’s)

Però me estic desviant del tema, he començat dient que sembla que el meu conte podria revertir en realitat, que aquest petit país del que es diu que “del campanar del poble es veu el del poble següent”, podrà, per fi, ser lliure, podrà dictar les seves pròpies Lleis, administrar els seus imposts, ensenyar la seva llengua a les escoles sense entrebancs, parlar de tu a tu amb els països de tot el mon, crear lleis contra la pobresa, a favor dels que no poden pagar gas, aigua, electricitat, sense que des de Madrid les puguin tombar, anant al TC, en fi passar a ser una país ¡¡¡NORMAL!!!, amb polítics de tota mena i de tota ideologia, amb un Parlament plural i que pugui fer lleis sense que sembli una facècia tot el que diu o fa, no com ara que tot depèn del bon o mal humor del pitjor President de Govern que ha tingut mai Espanya.

Per altre banda, ja comencen a llevar-se la careta directors de diaris  com el Sr. Antonio Franco de El Periòdic de Catalunya que ha apadrinat la plataforma “Catalunya si es pot” clarament contraria a la independència, formada per Podemos, i els ingenus de ICV i algun altre desconegut. El Sr Franco (no te culpa però el cognom és...) sempre havia fet el si però no, potser si però ja veurem, sense decidir mai una opció clara i categòrica en les moltes intervencions com a tertulià en programes de radio i televisió, però ara si, ja s’ha tret la màscara, ara és clarament contrari a la independència i és fa notar al seu diari.

D’altres surten, ara, dient “Hi ha alternativa a la fractura” (Pedro Sánchez) i vol desenvolupar un canvi substancial a la Constitució, però també es treu i es posa la màscara segons parli a Catalunya o a Madrid, dons mentre aquí diu que vol canviar la Constitució per que es pugui fer un referèndum per decidir el que vol el poble català, allà es posa d’acord i s’allista a les tesis més retrògrades del més ranci nacionalisme espanyol. Això si, amb un ampli sector de corifeus que li riuen les gracies, aquí, al nostre país, com el Senyors Iceta, Lucena o la mateixa senyora Chacon.

D’altres també com uns que diuen que son els nostres amics, per allà el nord i que s’associen amb els socialistes i pacten per la governabilitat de les Espanyes. Molt amics però sempre ens deixen a la estacada. Amb amics com aquests qui necessita enemics?

També tenim a la monja Forcades, que jo crec i es opinió personal, que faria millor feina al convent, i que sembla que de la política, per ella,  sols compten dues coses: Aconseguir un lloc preeminent dins del Parlament; i les seves fòbies a les industries farmacèutiques, i no m’oblido del seu odi visceral a la figura del President Mas, odi que en una persona, que se suposa catòlica practicant, al menys per els seus vots dins l’Església, no és de rebut, encara que al costat del inefable Arcadi no pots esperar gaire cosa mes.

Dons, pesi a tot el que he dit, crec que aquesta vegada la cosa va de veritat, va de veres, i amb paraules del que presideix la famosa llista de “JUNTS PER EL SI” el senyor Romeva “Anem a totes”. 

Un altre cosa me fa pensar que si, que va de debò, i és el soroll i renou que fan a Madrid. Amenaces del propi President Rajoy, que fins ara sols coneixia una paraula “NO” però ara ja sap fins i tot amenaçar, amb el TC, al igual que el Ministre Margallo que diu que si declarem una DUI, ni haurà prou amb el TC, o el Ministre Català que amenaça amb l’article 155 de la Constitució, que tot sigui dit encara no ha estat desenvolupat, moltes paraules i molt intentar fer por, per tant els hi diré en castellà perquè m’entenguin mes clar: “ladran, luego cabalgamos...”.

 Be tan sols son somnis d’estiu, o no? Chi lo sa?