MENORCA

 MENORCA I SES FESTES

CIUTADELLA

Una de les illes més boniques i polides com, diuen per aquests indrets, aquests dies  fa  les festes més importants i mes interessants de viure i de conviure, si tens la immensa sort de poder ser invitats i acompanyats per amics i parents autòctons, és un espectacle impressionant, em refereixo, esta clar a les conegudes festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca, un lloc que per ses festes augmenta la seva població en una quantitat increïble, son  infinitat  els "forasters" que acudeixen de tot arreu, hi ha mallorquins, catalans, de molts indrets d'Espanya i no podem oblidar l'enorme quantitat de francesos, anglesos, alemanys, italians, en fi, una gran munió de gent de diferents països de distintes cultures i que donen color i ambient festiu a un seguit de festes i actes que sota un rígid protocol es van desenvolupant en pocs. dies.

No vull fer un relat de les festes i actes que es poden gaudir aqueixos dies, tot això ja este explicat de forma prou enterradora i minuciosa en el meu blog, malgrat que si ho voleu trobar este descrit per capítols i és prou prolix i llarg de llegir.

Avui tan sols vull referir-ne al poble de Ciutadella, a les seves gents, a com estimen la seva festa, els que som "forasters" encara que, com jo, enamorats de Menorca, ens és difícil copsar l'estat d'ànim d'una població que, en general viu tot l'any pensant en què vindrà un altre cop la gran festa, la gran gresca, que comença amb el dia del Be, segueix amb els festers, les qualcades dels cavalls, la Missa dels Caixers, l'anada a Sant Joan de Missa, ermita a uns pocs kilòmetres de la Ciutat, les batalles amb avellanes buides, unes quantes tones, que fan la delícia de petits i grans. I que acaben amb el darrer toc de flabiol i sendemà el castell de focs artificials.

Aquestes festes, són inoblidables i ho son per aquells que tan sols les vivim de portes enfora, imagineu el que signifiquen pels ciutadellencs de soca-rel. , de més d'una setmana abans ja preparen, ses madones, els dolços per la gent que ve a la festa, els "macarrons", "pastissets", "coques", "dolces" i els homes preparen el "ginet" la beguda de les festes per excel·lència, una barreja de "gin" i llimonada de la qual cada casa té la seva recepta particular en la qual, com a més important forma la proporció de ca un dels components bàsics. Amb afegitons de menta fresca o de qualcuna altra herba aromàtiques.

La bona gent de Ciutadella, aqueixos dies, obre les portes de ses cases i invita tothom, sigui a un bocí de pa amb sobrassada, o amb "cuixot" o bé qui vol dolços dons uns "macarrons", "pastissets", una bona "dolça" amb "aigo" fresca i rajolí d'anís, però sempre acompanyat del genial vas de ginet ben fred i ofert amb un somriure als llavis. Que la bona gent de Ciutadella és acollidora i amable.

Quasi totes les finestres i balcons s'engalanen amb la bandera de Sant Joan, vermella amb una Creu de Malta blanca al bell mig. És la mateixa bandera que du el Caixer Fadrí durant tots els actes de la festa. Senyera estimada i quasi venerada per tots els ciutadellencs.

I no puc oblidar les "justes" medievals que se celebren en l'anomenat "Pla de Sant Joan" a la colàrsega del Port de Ciutadella, amb jocs de "l'ensortilla", de "rompre carotes" i "galopar abraçats" que s'omple d'una gentada, d'una munió impressionant i que batega com un sol cor al so de la música, al renou dels cavalls i salta i canta com el que són, un poble que, almenys per uns dies, oblida penes i dols i viu apassionadament la sana gresca de la seva gran festa.

BONES FESTES

UN PRESIDENT EMPRENYAT

PER FI. UN COP D PUNY A LA ER TAULA

Finalment       hem assistit, i ja començava a esser imprescindible, al fet que el President de la Generalitat hagi donat un cop de puny a la taula i hagi dit prou, ja n'hi ha prou d'aquest color, ja n'hi ha prou que un 7'4% dels diputats imposi la seva voluntat i estratègia al 46% dels diputats.
Ja n'hi ha prou que gent que tan sols pensen i actuen en el seu propi ideari, què, segons sembla es igual a dir TOT EL QUE NO SIGUEM NOSALTRES, NO TE DRET A EXISTIR. I senyors de la CUP, a la vida no es pot anar així.

I ara exposaré la meva posició: Jo no estic d'acords amb la renúncia del M.H. Artur Mas, crec que era qui liderava tot el procés. No estic d'acord amb el full de ruta signat i que deixa fora de tota possibilitat d'entesa a la resta de l'arc parlamentari, és un full de ruta aprovat, tan sols, per acontentar a la CUP, no perquè fos necessari, a més a més, el resultat de les eleccions va ser clar, no s'havia aconseguit la majoria necessària per tirar endavant tot el procés, mancava, per al cap curt un 2% dels vots, i en aquestes condicions era imprescindible deixar possibles portes obertes per situacions com la produïda amb els pressuposts que han acabat anant a norris.

Ara es presenta una nova oportunitat, amb la qüestió de confiança, anunciada pel President Puigdemont som a temps de rectificar i deixar camins oberts per què altres formacions polítiques, més o menys implicades, si més no amb la independència, si amb el dret a decidir, puguin donar suport al Govern i deixem de ser presoners de la CUP.
Per altre banda no podem oblidar les eleccions al Congres a Madrid i de quin color serà el nou govern de l'Estat, tot això te fortes implicacions en el nostre devanir com a nació sobirana i independent.

Però faríem bé de no deixar-nos arrossegar pels cants de sirena d'aquells que ens prometen i asseguren un referèndum, no siguem ingenus, tot és qüestió de dos simples hipòtesis; si guanyen els que ens prometen aquest referèndum sols poden tenir majoria parlamentaria i formar govern aliats amb qui? Amb el PP? Amb Ciutadans?, amb el PSOE?, qualsevol d'ells ha dit per activa i per passiva que !NO¡ un referèndum per què puguem anar a la independència de Catalunya, per tant fora una quimera. En un altra hipòtesi, podríem creure que aquest partit arribes a guanyar les eleccions amb majoria absoluta i llavors dones el permís per aquesta consulta, sempre assenyalant que faria tots els possibles per aconseguir que no guanyéssim, doncs bé, en aquest supòsit, no creieu que ni el PP, ni C's, ni el PSOE no presentarien un recurs al TC i aquest tombaria la proposta?

I tot això en el millor dels supòsits per a Catalunya, així que penseu bé el vostre vot i no us enlluerneu amb paraules fàcils i boniques que no duen enlloc.

Ara bé, tal vegada fora el nonet escaient per tornar als principis i vull dir a començar de bell nou, vull referir-me a refer aquells punts del full de ruta que van ser acceptats per complaure a la CUP i que ens han dut a on som ara, sense pressuposts, quasi tocat el procés i sense un govern prou fort per poder dur a terme el mandat de quasi la meitat dels catalans.

Esperàvem amb ànsia aquest gest del nostre President, no era possible seguir presoners de diputats, que, almenys en una bona part sols pretenen destruir, tombar, destrossar tot la cosa construïda per la democràcia i per als demòcrates amb la lluita constant contra la dictadura i més tard duent el país a la pau, a la convivència, amb una transició què, alguns van adjectivar com a modèlica i que jo crec que es va deixar moltes coses per fer, encara que en aquell moment, tal vegada no es podia fer gaire més.
Doncs bé, ara ha arribat el moment de tornar una mica enrere i refer tot allò què hem vist no era, o no és bó, S'ha de canviar, en bona part l'anomenat "full de ruta" i substituir-lo per un altre document que, aquest sí, ens dugui pels camins que   ens faran arribar a ÍTACA, deixem-nos de somnis rars i impossibles, el més important és aconseguir la victòria final i per això és imprescindible que ens ho demanin MES DE LA MEITAT dels nostres conciutadans i sense aquesta força, per desgracia, no es pot fer res, tot el que es faci no deixa, en part de ser fer volar coloms.

A més, si us plau, oblideu aquestes idees de cremar-ho tot, aquestes idees de desobediència, aquestes idees de no fer cas del TC; Senyors del Govern, una mica de seriositat i respecte als catalans, partidaris o no de la independència, si no tenim el seny, per altre banda tan nostrat, per fer les coses bé, no anirem enlloc. Penseu-ho-i, mentre no disposem de les eines (majoria del poble català) som dins d'Espanya i per tant hem de ser prou vius, prou intel·ligents, prou llestos per fer tot el necessari sense que a l'Estat espanyol ho puguin desmuntar amb un senzill recurs al TC.

Ànims i amb el nostre President al davant confiem que les coses es faran bé i en be de tots i no me cansarè de repetir, necessitem els vots dels cupaires, però també els d'UDC, tots són necessaris més això no vol dir, de cap manera plegar-se a les seves imposicions.

VISCA CATALUNYA LLIURE

ELS MOSSO

MOSSOS D'ESQUADRA I ESTAT DE DRET

A qualsevol país que es tingui i ho sigui, democràtic en tota l'extensió de la paraula i amb tot el seu significat té l'obligació de respectar a la POLICIA, si no la respecta, quan tingui qualcun problema, de robatori, de pèrdua d'identitat, fins i tot d'ocupació de la seva casa mentre era de viatge, com podrà anar i fer la denúncia procedent si per altra banda considera que la policia són els sos enemics?
Com podem voler crear i gaudir d'una República de Catalunya si no sabem, ni tan sols respectar a qui té la missió de vetllar per la nostra integritat personal, per la nostra seguretat, per la nostra propietat privada, en fi per ajudar-nos a poder viure en pau?

La policia o diguem-ne amb més propietat els Mossos són un cos policial que du ja molts anys al nostre servei, que va tenir una dificultat enorme aconseguir la seva creació i de llavors ençà tan sols sabem explicitar amb tota mena de detalls, amb tota mena de vídeos, amb tota mena d'escarafalls a la premsa, o millor dit, a determinada premsa aquelles situacions en què determinat policia s'ha excedit en les seves funcions, que, evidentment ha de ser castigat amb tot el pes de la llei, però sense ser jutjat, a priori, per la premsa i la televisió. Ah i no oblidem que quan un Mosso atura un vehicle i el seu conductor va begut, no sols li fa un bé a aquella persona, també el fa a qualsevol de nosaltres que podríem perdre la vida per la negligència que podria existir si no l'hagués detingut. La nostra policia, els Mossos, no seran mai a gust de tothom, és evident, ja que aquells que gaudeixen provocant-los. Tirant-los-hi tota classe d'artefactes, pedres, llegiu, deixalles, aquests que tomben i cremen contenidors, que alguns polítics els defenen i diuen que els violents són els Mossos, a tots aquests no els hi agradarà mai com actuen i, ni tan sols, la seva existència.

Però a les persones que es comporten cívicament, a les persones que els respecten, a les persones que volem viure en pau, a les persones que volem defensar les nostres propietats, als que defensem la democràcia i estem en contra de tot signe de violència tant física com verbal, aquests sí que volem que els Mossos patrullin per les nostres ciutats i pobles i garanteixin els valors democràtics i quan sigui precís i necessari actuïn amb la força escaient i dic força, que no violència fins a eliminar els brots de violència, aquí si, violència, d'aquells que són, per definició anti-sistema i violents.

És a dir, si volem un país sa, un país lliure, un país democràtic, llavors comencem per respectar les nostres Institucions, la Generalitat, el Govern, el Parlament, els Alcaldes, els Jutges, i naturalment, els Mossos i fem fora tot allò que sigui incompatible, amb els fets, no amb les idees que totes són respectables.

Si tots contribuïm amb la mida de les nostres forces, podrem aconseguir el que una gran part dels catalans volem i que és la independència de la nostra pàtria.

VISCA CATALUNYA LLIURE

TORNO A SER AQUÍ

DE LA CEGUESA AL SILENCI

Els que teníeu la paciència d'haver seguit i llegit els meus escrits anteriors us fóra fàcil pensar que havia passat quelcom de major o menor gravetat en no veure, de cop i volta, ni tan sols una paraula meva. Doncs si, el motiu del meu silenci ha estat una malaltia degenerativa que impedeix una visió normal i que es tradueix, en definitiva, en una quasi completa ceguesa de la persona que la pateix, com ha estat el meu cas.

Això com es pot entendre fàcilment, comporta un substancial, total i irreversible canvi de la forma de vida, encara que per a una persona creient tot pot ser una mica més passador posant la confiança en aquell que duu els nostres destins.

Bé amics, la ceguesa, quasi total te deixa estabornit, sense esma i amb una solitud interna que és el pitjor de tots els mals que t'angoixen, per molts familiars, parents o amics que t'envoltin, tu, en el teu interior estaràs sol, sense res que t'ajudi ni que te doni la moral que te manca, en moltes ocasions oblies que pateixes aquest problema però, immediatament te n'adones de la realitat i llavors tens un punt quasi de desesperació fins que reacciones i llavors surt la teva consciencia intima i te torna a la realitat.

Sortosament, com diuen en castellà, Dios aprieta però no ahoga, i en arribar a aquest moment comencen a aparèixer tota una sèrie d'ajuts, mèdics, òptics, i de forma molt especial l'ajuda incommensurable de la ONCE, que amb una paciència infinita, amb una amabilitat increïble te duen per un camí que te permet tornar a poder fer, de forma i manera molt diferent, quasi totes aquelles aficions que cries que no tornaries a fer mai més. D'aquí el meu reconeixement i la meva gratitud a tots els que m'han ajudat i segueixen fent-ho.

Bé, tan sols vull fer-vos arribar la meva salutació i la meva íntima satisfacció per poder tornar a ser amb tots vosaltres.

Fins a sempre i com, no, segueixo amb el meu:
VISCA CATALUNYA LLIURE

ACONSEGUIREM L'ACORD'?

DUBTES? ENGANYS? CLAVEGUERAS?

Cada dia que passa ens trobem amb un nou entrebanc, però lo pitjor és que algun d’aquests entrebancs venen de la nostra pròpia trinxera i això si que és imperdonable, no podem admetre, de cap manera donar la raó al Govern de Madrid, ni al PP, ni a C’s ni al mateix PSC/PSOE. Com va dir Aznar, ja ens barallarem entre nosaltres i se solucionarà el problema i això està prenent forma molt perillosament en les converses o negociacions dels que som independentistes.

Senyors diputats electes de Junts per el Si i de la CUP o afegiria també els de Catalunya si que es pot, deixem–nos de ximpleries, de les mal anomenades coherències i aprofitem el que tenim i, en especial, el moment que vivim, ara es tracta d’aconseguir la independència del nostre país, d’assolir la possibilitat de proclamar la República Catalana, això és lo més important i per això hem de sumar esforços, hem de deixar de banda velles rancúnies, s’ha de tenir sentit d’Estat i sembla que alguns, per la seva nul·la experiència política, no son sempre a la alçada que haurien de tenir, no podem prefixar qui ha de ser el President de la Generalitat, per favor, si es tracta d’un President per un màxim de 18 mesos, dons aprofitem el que tenim, no llencem a la brossa allò que és vàlid, aprofitem-ho. Si és necessari cerquem una fórmula que ens permeti a tots dir que cerquem el be del país i res mes. Deixem per les següents eleccions, aquestes si, al Parlament constituent de la República Catalana, totes aquestes rancors, ressentiments, que nos ens deixen veure mes enllà del nas i llavors ja ens barallarem per aconseguir els escons de cada partit i defensar tant com sigui precís i necessari el model polític, social, econòmic, docent, sanitari, en fi, el que volem ser, però EN EL SEU MOMENT. Parafrasejant el nostre himne diria: Ara es l’hora catalans, ara és l’hora d’estar alerta. I oblidar, millor dit, deixar de banda momentàniament les nostres diferencies ideològiques i fer país.

Oblidem, per un moment, o pensem amb la ment clara, si el que està passant amb els jutjats, amb els embolics judicials, amb els escorcolls que se saben amb un mes d’antelació, per part de determinats diaris, i son dignes d’una pel·lícula americana sols manquen que apareguin els SWAP americans, pensem que tot això pot tenir una part, tal vegada, de veritat. Ja ho esbrinarem o ho faran els jutges i si es possible els jutges de la República Catalana i si hi ha motiu dons qui l’hagi fet que la pagui i retorni el que s’hagi apropiat indegudament, però ara, tenim motius per deixar fer a la justícia espanyola, manada, al menys en el que te a veure amb els fiscals, per part del Govern espanyol i no oblideu que ara és el PP, però pot ser el PSOE i pensen igual.

Les clavegueres de l’estat espanyol son molt pudentes però encara que mal dirigides i amb errors de d'embalum, a fi de comptes fan el mal que han cercat i molta gent se les creu, és la frase “difama que algo queda” tan utilitzada per alguns dels partits actuals que ho fan sense ni posar-se vermells.

Avui he sentit, perdoneu, he tingut la paciència, de escoltar el “míting”, perdó, conferencia de premsa del Sr. Mariano Rajoy. A part de haver fet un míting de lo bons que son els del seu partit, ha aconseguit dir en mitja hora la quantitat més gran de mentides que mai s’han dit en un acte com aquest, i les diu sense immutar-se i fins i tot se les creu. Per exemple i sense més importància, els jubilats no hem perdut res, no ens han congelat les pensions, no vull dir res més, cadascú que pensi si li han tocat el crostó i accepti que aquest home digui que ens han augmentat les pensions i rebaixat els imposts, fins i tot els del proper any 2016. Que estan creant empleo i que enguany seran uns 600.000 els que hauran sortit de l’atur. En fi mentides i més mentides.

També ha parlat de Catalunya i com sempre, mentint, diu que està obert al diàleg però, això si, ni sentir-ne a parlar de lo que ell diu les Lleis, ni sentir-ne a parlar de concert econòmic, ni sentir a parlar de referèndum, tampoc vol parlar de la reforma de la Constitució, dons de que vol parlar, de futbol que sembla que li agrada? Home s’ha de tenir una mica més de seriositat, que vostè es el President del Govern d’Espanya.

El que si que li reconec és una certa habilitat per aconseguir que les preguntes dels periodistes que hi havia a la roda de premsa siguin , tan sols, las que ells ja du preparades les respostes i s’ha vist ben clar, ell ha donat la paraula a qui ha volgut i ha respost, prèvia mirada a un paper, allò que ja tenia previst, no fos cas que tornes a la famosa “y Europa?”

Be amics ja veieu com estan les coses, jo sols demanaria que, tots plegats féssim una mica més de força per aconseguir la unitat que ens fa falta i tirem endavant un nou govern “provisional” per arribar al Parlament constituent.

VISCA LA REPUBLICA CATALANA

ADÉU, ESPANYA

ES L’HORA DELS ADÉUS

Sembla que ha arribat l’hora de dir adéu a Espanya, quan sentim les diverses propostes electorals, dels partits, la veritat és que cada cop crec que som més prop de dir com Joan Maragall:

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora ?

No entens aquesta llengua - que et parla entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

A comptes de sentir cants de sirena com va fer en David Cameron a Escòcia, després no els ha complert. Però va ser prou llest per entabanar els suficients votants escocesos per aconseguir que guanyes el no. Aquí no, aquí sols saben donar lliçons d’història “España es la nación más antigua del mundo” dixit Margallo- Sortireu de la UE i passareu a ser el país més pobre del mon. Intenten pressionar els mandataris com Obama, Cameron, Merkel, perquè diguin que ens fotran fora d’Europa. 

Li fan fer un paper d’estrassa Felip VI, sols cal veure la cara que feia a les fotos amb el President Obama.

 I no son prou intel·ligents per afluixar la soga que tenim al coll i intentar, d’una manera astuta, amb prometences que ja sabem que no complirien però què, tal vegada, aconseguirien engalipar a més d’un indecís, però son tan inútils que no se’n adonen del camí a prendre i cauen un i altre cop en el discurs de la por que ja no se’l creu ningú.

Un altre camí semblant i no per això millor es el què segueixen fent lleis a mida, transformant el Tribunal Constitucional, de arbitra en un simple tribunal de castic de infraccions, com si la seva feina fos simplement penar les infraccions de transit. Es de ser ximples.

I la seva gran arma, que la diuen, vaja tenen la cara dura de dir-la en els fòrums internacionals, EL DIÂLEG, han tingut la barra de dir que son el govern més dialogant de Europa. Sr. Rajoy, dialogar vol dir, segons la RAE, “hablar en dialogo” i no en monologo com vostè sempre proposa. Dialogar significa, al menys en el Diccionari català “Parlar entre dues o més persones” i si cada cop que se li proposa parlar, sols sap dir que aplicarà la Llei, i que no es vol moure ni un mil·límetre, dons no hi ha diàleg possible.

 Es converteix en un mur, en un frontó i això, Sr. Rajoy NO és diàleg. I no sigui tan barrut de dir als seus “amics” europeus que vostè vol dialogar. Això no és admissible

Tots sabem, que els catalans no som ximples, que el 28 de setembre, si guanyem els partidaris del “SI” no s’instaurarà ipso facto, la independència, es tracta de guanyar per poder iniciar un procés que dugui a la consecució d’aquest fet.

 Què obligui al Govern espanyol a acceptar l’inici de converses amb aquest fi

Què comenci a obrir negociacions amb les Institucions de la UE per seguir dins de la Unió. 

 Què, i això és molt important, és puguin establir uns sistemes, unes condicions per repartir el deute d’Espanya, que no oblidin que el deute és del Reino de Espanya” i que per tant o s’arriba a un acord o el paga, si pot, tot sencer Espanya. Per tant serà totalment indispensable, ara si, dialogar, parlar, negociar. Encara que espero i desitjo que al cap de pocs mesos, dos o tres, vostè ja no sigui el President del Govern espanyol. I enfront tinguem persones més intel·ligents, amb més ma esquerra, millor dotats per negociar que vostè i tots els seus ministres.

Axis és que no intenti fer més por, jo seguiré tenint familiars, amics, coneguts a Espanya i seguiré interessat per la cultura espanyola i seguiré parlant en castellà a qui m’ho demani, però al menys, se que la meva cultura, la meva llengua, les meves costums i tradicions seran respectades. Encara que li sembli impossible jo soc fill de pare català, de mare andalusa, i d’avis andalusos i no m’avergonyeixo, però per el damunt de tot soc català, tinc filles i nets catalans i la meva família també hi han andalusos, illencs, en fi que no necessito amagar-me de res, però si que li dic ben clar NO VULL SER ESPANYOL, en les condicions que voldria vostè i els seus ministres i companys de partit que ho fos.

Una vegada més li dic amb tota sinceritat:

Adéu, Espanya!

LA TRAVESSA DEL DESERT CATALÀ

EL DESERT CATALÀ

Segons ens explica la Bíblia, els israelites van voltar per el desert del Sinaí quaranta anys, patint infinitat de desgràcies, contrarietats, dificultats, obstacles de tota mena i manera que els va fer murmurar i intentar arrabassar a Moisès el seu mestratge i el seu bon govern per arribar a la terra promesa. Be no explicaré ara l’Antic Testament, tan sols ho faig present per arribar a la conclusió que si d’aquest fet després de més de dos mil anys encara se’n  parla, que no haurem de dir de la travessa  del desert dels catalans que ja te més de TRESCENTS ANYS i amb desgràcies, contrarietats, humiliacions, dificultats, i obstacles de tota mena que, del maleit 1714 ençà hem anat patint com a súbdits, com a vençuts i ara diuen com a ciutadans, tot el nostre poble.

En perdre la guerra per allà el llunyà 1714  vam perdre o, millor dit, ens van prendre tots els nostres drets, i vam passar a esser un país  amb imposts injustos, amb la negació sistemàtica de la nostre vàlua, i havent de demanar permís per tot, en fi tothom sap el que representa perdre una guerra.

Però, pesi a tot, l’esperit dels catalans, el nostre esperit va seguir ben viu i, no ho vull dir gaire fort, sembla que ara estem en el bon camí. Tenim la possibilitat de votar en unes eleccions lliures, que no podran ser impugnades per el guardià de l’avern, amb la seva dalla en forma de llibre constitucional. Aquesta vegada s’ha de rossegar els punys. El nostre líder li ha guanyat, si mes no, la batalla, no la guerra.

Seguirem travessant el desert però, a la llunyania ja s’albira un nou país, una nova nació, un nou govern i el què és més important la ¡LLIBERTAT!, per fi podrem ser un país normal, on els partits polítics puguin aplicar les seves ideologies en pau i de forma democràtica. El nostre Parlament, no oblidem que és el més antic de Europa, quan faci i aprovi una llei no estarà pendent d’uns senyors juristes, que sols aproven allò que afavoreix els que els havien nomenat per el càrrec i no a nosaltres els catalans.

Jo us diré que no vull ser, ni soc, independentista, jo vull ser independent, és a dir: Un home lliure, en un país lliure, amb una llengua pròpia i lliurement expressada, amb la nostre cultura, amb les nostres sardanes, amb els nostres ballets conservats per els Esbarts, amb la nostre musica, amb el nostre folklore, en fi un home feliç a la seva Pàtria.

Per fi podrem tenir, si s’escau, les controvèrsies i els debats entre les nostres pròpies forces polítiques que deixaran de estar manades, en algunes ocasions, per els seus partits del Estat opressor i podran, si és que segueixen existint, prendre i donar, si és el cas la seva opinió, però la opinió d’un partit català de debò, no com ara que tot ho han de consultar al seu papà .espanyol

Ara ens critiquen que si fulano és el primer de la llista, que si el quart serà el nou President, que si blanc que si negre i no veuen que amb això, el que fan de veres és donar-nos la raó als que creiem que, aquesta vegada si, ho aconseguirem.

Hi ha alguns que sempre havien fet costat als que creiem en ser un país lliure, o al menys ho deien, ara resulta que ja no saben que dir, que si és necessària una majoria del 60% (i perquè no del 51% o del 90%) que si guanya la llista unitària tornarem a les polítiques del tripartit, que ara no poden a anar a la manifestació del 11-S a la Avinguda Meridiana, amb l’inversemblant criteri, de que un dels convocants també forma part de la llista que és presenta a les eleccions. Criteri agafat per els pels perquè a les manifestacions han anat sempre, gent de tota consideració, ideologia, de dretes i d’esquerres, independentistes i els que tan sols volen poder decidir i ara resulta que no hi poden anar ells.

Quan s’ha dit per activa i per passiva que la propera legislatura si guanya l’independentisme, serà, com a molt de 18 mesos ara venen demanant que ha de ser de quatre anys. La veritat és que aquest partit que no vull anomenar com no he anomenat cap altre, no l’entenc, han quedat quatre gats i en canvi, per generositat de que podia fer-ho, segueixen mantenint  càrrecs i prebendes a Madrid que, si haguessin passat per les urnes, no crec que les haurien mantingut.

Be, crec que per fi s’albira el final del túnel, de la foscor, una llum potent il·lumina els nostres cors i les nostres ànimes i ens donarà la força necessària per aconseguir la nostra més gran i desitjada llibertat.

VISCA CATALUNYA LLIURE

REFLEXIONS

ENS DIUEN QUE NO ANEM EN LLOC

Crec que això és una mentida com tantes ens van dient un dia i un altre, és el missatge de la por, és el missatge de “quedareu fora d’Europa”, “no cobrareu les pensions” “Prendrem mesures per fer complir les Lleis” “Catalunya s’empobrirà” i una darrera l’altre, i no se n’adonen que totes aquestes amenaces, millor dit, no arriben a amenaces, tan sols és allò que els hi deien als nens petits “que ve l’home del sac” a veure si ens acollonim, perdó per la expressió però crec que és la que més si adiu.

Dons no, no ens acollonirem, seguirem endavant i especialment perquè no tenim por, perquè aquestes amenaces no tenen cap sentit pràctic, son, tan sols, la seva por, la seva por a perdre el fill què tip dels pares se’n va de casa i deixa d’aportar el seu sou a l’economia familiar. El fill que, fins ara, ha estat obedient, ha pagat amb escreix la educació, els seus estudis i que ha arribat un moment en que veu que ja no pot fer res més amb la mal anomenada “mare Pàtria” i que fa més de tres segles que li està prenent la seva personalitat, el seu orgull, la seva decència, la seva dignitat, el seu valer com a persona i el vol transformar en un esser sense capacitat de pensar, i convertit en un súbdit en comptes de un ciutadà.

Ens diuen que quedarem fora d’Europa, i com se fa això? Si som europeus i no hi ha cap article ni cap legislació que llevi la ciutadania europea, Dons es un altre ¡MENTIDA!.

No cobrareu les pensions. Es difícil d’acceptar, la Seguretat Social a Catalunya te millor pressupost que a Espanya, hi ha més gent treballant per cada pensionista que no pas a Espanya, per tant les pensions estan totalment assegurades i fins i tot son, segons el parer de més d’un economista de renom, millorables, per tant es tracta de un altre ¡MENTIDA!.

Prendrem mesures per fer complir les Lleis: Quines? Les espanyoles? Si ja no tindran validesa a la República Catalana, com les voldran fer complir, amb resolucions del seu TC? Si no tindran cap valor. La única manera fora fent intervenir l’exercit i això seria molt mal vist no sols a Europa, a tot el mon.

Catalunya s’empobrirà, be això esta per veure, la majoria dels economistes imparcials diuen el contrari i si veiem que cada any ens quedarien per el cap curt uns 16.000 milions de € que ara van i no tornen, dons per començar no esta gens malament. A més a més la quota d’exportacions de Catalunya és molt superior a la d’Espanya el que significa que la nostre industria podria seguir endavant. Encara que algunes industries amb marques de cava tenen por de perdre el mercat espanyol, la veritat és que no s’entén massa, estem tips de sentir que fins el 80% i escaig de la seva producció va a la resta del mon i la veritat és que no han de tenir por, si no és per la filiació, demostrada, política del seu màxim mandatari. I no crec que calgui dir gaires coses més dons son de domini públic i per tant el que ens diuen es un altre. ¡MENTIDA!.

Tenen tanta por de que marxem que ara ja ens anomenen espanyols i com diu un acudit que corre per les xarxes “Tants anys anomenant-nos polacos i ara volen que siguem espanyols”. Senyors, ja han fet tard, ja no es tracta de donar-nos peixet, això ja s’ha acabat, per fi el poble català el proper 27-S podrà dir la seva i jo crec que guanyarem perquè ens hi va el ser o no, ens hi va la dignitat com a poble, ens hi va el futur del nostres fills i nets i amb això no es pot jugar.

No vull ni pensar com quedaria Catalunya en cas de perdre aquestes eleccions, penseu que amb les ganes que tenen de humiliar-nos, de posar-nos el peu al coll, de destruir tot el que hem aconseguit amb gran esforç, minimitzar la nostra llengua, la nostre cultura. Penseu que tornaríem a ser els “vençuts” al igual que en acabar la comtessa del 1936.

Be amics, aquí queden unes reflexions que ens podem fer tots i parafrasejant el President Kennedy, preguntem-nos “No que pot fer el país per nosaltres, què podem fer nosaltres per el país”

VISCA CATALUNYA LLIURE

SERA VERITAT EL MEU CONTE? (19.4.2013)

EL MEU CONTE SERA REALITAT?

El meu conte sembla que és vol fer realitat, si més no, per el que diuen els entesos, amb la llista “Junts per el si”, per anar a les eleccions del 27-S (me resisteixo a anomenar-les autonòmiques) en la que hi figuren personalitats de tot tipus, gent de la política, actuals i no tant, gent de la anomenada “societat civil”, que al meu entendre ho som tots, enquadrats o no, en cap associació i els que defensem el SI-SI, és a dir la independència de Catalunya com els que hi son contraris o cercant eufemismes com “federalisme”, “estat confederal”, que ni ells mateixos saben ben be que és el que volen dir, o d’altres que, un cop escindits de CiU, ara creuen que son una espècie de salvadors de la Pàtria i que tenen tanta força que el Gobierno Español seurà a la taula amb ells per afavorir el nostre país i donar-li tot allò que fa tres cents anys que ens van prendre. La veritat és que no poden dir un altre cosa, els quatre gats que queden al voltant del seu “líder” que espera que axis podrà arribar a aconseguir el seu gran somni, de ser anomenat ministre del estat espanyol. Es un il·lús i què hi farem, és com un nen que per Reis demanava una bicicleta que mai no va tenir. També son Societat Civil els d’aquells partits què lluiten per el No, per el dit unionisme, es a dir els partits espanyolistes i que és deuen a la casa gran, (PP,PSC, C’s)

Però me estic desviant del tema, he començat dient que sembla que el meu conte podria revertir en realitat, que aquest petit país del que es diu que “del campanar del poble es veu el del poble següent”, podrà, per fi, ser lliure, podrà dictar les seves pròpies Lleis, administrar els seus imposts, ensenyar la seva llengua a les escoles sense entrebancs, parlar de tu a tu amb els països de tot el mon, crear lleis contra la pobresa, a favor dels que no poden pagar gas, aigua, electricitat, sense que des de Madrid les puguin tombar, anant al TC, en fi passar a ser una país ¡¡¡NORMAL!!!, amb polítics de tota mena i de tota ideologia, amb un Parlament plural i que pugui fer lleis sense que sembli una facècia tot el que diu o fa, no com ara que tot depèn del bon o mal humor del pitjor President de Govern que ha tingut mai Espanya.

Per altre banda, ja comencen a llevar-se la careta directors de diaris  com el Sr. Antonio Franco de El Periòdic de Catalunya que ha apadrinat la plataforma “Catalunya si es pot” clarament contraria a la independència, formada per Podemos, i els ingenus de ICV i algun altre desconegut. El Sr Franco (no te culpa però el cognom és...) sempre havia fet el si però no, potser si però ja veurem, sense decidir mai una opció clara i categòrica en les moltes intervencions com a tertulià en programes de radio i televisió, però ara si, ja s’ha tret la màscara, ara és clarament contrari a la independència i és fa notar al seu diari.

D’altres surten, ara, dient “Hi ha alternativa a la fractura” (Pedro Sánchez) i vol desenvolupar un canvi substancial a la Constitució, però també es treu i es posa la màscara segons parli a Catalunya o a Madrid, dons mentre aquí diu que vol canviar la Constitució per que es pugui fer un referèndum per decidir el que vol el poble català, allà es posa d’acord i s’allista a les tesis més retrògrades del més ranci nacionalisme espanyol. Això si, amb un ampli sector de corifeus que li riuen les gracies, aquí, al nostre país, com el Senyors Iceta, Lucena o la mateixa senyora Chacon.

D’altres també com uns que diuen que son els nostres amics, per allà el nord i que s’associen amb els socialistes i pacten per la governabilitat de les Espanyes. Molt amics però sempre ens deixen a la estacada. Amb amics com aquests qui necessita enemics?

També tenim a la monja Forcades, que jo crec i es opinió personal, que faria millor feina al convent, i que sembla que de la política, per ella,  sols compten dues coses: Aconseguir un lloc preeminent dins del Parlament; i les seves fòbies a les industries farmacèutiques, i no m’oblido del seu odi visceral a la figura del President Mas, odi que en una persona, que se suposa catòlica practicant, al menys per els seus vots dins l’Església, no és de rebut, encara que al costat del inefable Arcadi no pots esperar gaire cosa mes.

Dons, pesi a tot el que he dit, crec que aquesta vegada la cosa va de veritat, va de veres, i amb paraules del que presideix la famosa llista de “JUNTS PER EL SI” el senyor Romeva “Anem a totes”. 

Un altre cosa me fa pensar que si, que va de debò, i és el soroll i renou que fan a Madrid. Amenaces del propi President Rajoy, que fins ara sols coneixia una paraula “NO” però ara ja sap fins i tot amenaçar, amb el TC, al igual que el Ministre Margallo que diu que si declarem una DUI, ni haurà prou amb el TC, o el Ministre Català que amenaça amb l’article 155 de la Constitució, que tot sigui dit encara no ha estat desenvolupat, moltes paraules i molt intentar fer por, per tant els hi diré en castellà perquè m’entenguin mes clar: “ladran, luego cabalgamos...”.

 Be tan sols son somnis d’estiu, o no? Chi lo sa?

ESTIU CALENT, NO SOLS EL CLIMA

RETALLS, CALIDOSCOPI

Hola amics: Avui amb la calor que estem patint no me venia molt de gust tornar a escriure, però amb la quantitat de esdeveniments que s’estan produint a una velocitat de vertigen, m`ha semblat que unes petites notes, fetes a corre cuita, m’alliberarien un poc de la pressió interior que estic patint i suposo què també us passa vosaltres.

Be començaré per l’inefable President del Govern, Sr. Marià Rajoy i Brei, que sembla que ens a pres per ximplets a tots els espanyols i especialment a nosaltres els catalans. I amb un relleu molt important als pensionistes i jubilats. La seva política, ens diu, ens ha tret de les urpes de la amenaça de ser rescatats per Europa i què gràcies a ell i al seu govern, no ha estat necessari, encara que les moltes estretors, retallades, empobriments, empreses que han anat a can pis traus, els milers de treballadors autònoms, així com els milions de aturats que, si no fos perquè és guanyen la vida amb feines precàries i per descomptat en diner negre, ja haurien fet saltar Espanya com una magrana.

Be dons a tots ens va dient que Espanya va be i que hi han, no tan sols brots verds, que apunten tímidament a una recuperació, sinó que ja està tan be l’economia que es pot permetre, amb un autèntic sofisma, ja que ens intenta vendre bou per bestia grossa, la seva realitat.

Intenta avançar una minúscula davallada dels imposts del IRPF i ens ho vol vendre com un gran avanç, quan la veritat es que vindran a ser un pocs, poquíssims euros per cap, (4 a 12).

Ens diu que pagarà una petita part de la paga que va arrabassar als funcionaris seguint les instruccions de la seva amiga la Sra. Merkel, i ja veurem que toca a cadascú.

Promet uns pressuposts per Espanya que milloraran la situació de tots els espanyols. Algú s’ho creu?

Dons si tot això fos veritat, jo voldria saber el motiu per el què ja tirat per enèsima vegada del fons de la Seguretat Social, que a base d’utilitzar-lo per les seves necessitats pressupostàries ja ha quedat, de moment, per sota del 50% del que hi havia a l’entrada al govern del PP i del ínclit Sr. Rajoy. I per tant no me puc creure res degut a que no quadren els números.

I tanmateix el Governador del Banc de Espanya, fent declaracions que s`han de rebaixar les pensions, la Seguretat Social, els sous dels treballadors, en fi que MENTEIXEN COM SEMPRE.

AJUNTAMENT DE BARCELONA

La nova Alcaldessa, la Senyora Ada Colau, i no faré l’acudit fàcil de què ens l’ha c..., comença fer de les seves. Primer contracta al seu marit o company, en segon lloc permet que el seu segon el Sr. Pissarello, contracti a la seva companya, per acabar-ho d’adobar contracta una, sembla que actriu porno o mol prop d’això com a portaveu. I podeu veure les fotos que circulen per la xarxa i que no tinc cap necessitat de publicar, ni me ve de gust.

Un cop fet això, que per a mi se’n diu nepotisme, encara que vulgui disfressar amb bones paraules com que han d’esser càrrecs de confiança, ben preparats intel·lectualment, no deixa de ser nepotisme.

A més a més i penseu que du quatre dies a la poltrona, ja s’ha carregat les llicencies de HOTELS DE LUXE, que, en nom d’una mala intenció evident, diu que és per endreçar millor el malèfic turisme que ens envaeix. Sra. Colau, ha pensat que els hostes d’aquests hotels de superluxe no son turisme d’espardenya? Què son gent molt adinerada, gent famosa, que ens donarien encara una millor imatge al mon? Per vostè això no importa, si arruïnem Barcelona ja s’ho faran els que vinguin darrera.

I de la subvenció al Circuit de Catalunya, que no a la Formula 1, quina dèria li ha agafat? Ha calculat els milions d’euros, què comporta per Catalunya i la imatge de Barcelona?

I mentre tant, la oposició callada, Senyors Regidors, que no se’n adonen de les barbaritats que està cometen aquesta senyora, que esperen que la marca BARCELONA desaparegui? No me`n se avenir d’aquesta passivitat, ¡¡¡DESPERTINT!!!

EL PROCÉS

Començaré per dir que no me crec cap enquesta, tan si afavoreix la meva posició com si intenten fer-me creure que ja no tenim res a fer. Ni un ni l’altre extrem, jo crec que, el procés independentista es viu, una mica a la expectativa, a la espera de que polítics, la anomenada Societat Civil (els unionistes també son Societat Civil, no ho oblidem) i altres forces arribin a un acord més o menys acceptable. Per desgràcia això sembla el conte de mai acabar. Per altre banda jo no crec en una llista exclusivament de personalitats de la tan anomenada societat civil i sense polítics en actiu. Per varies raons:

-      Si no me falla la memòria el President de la Generalitat, obligatòriament ha de ser diputat i per tan a de figurar a la llista sigui de la ANC o de Omnium. Per tant ja me diran a qui posaran que pugui ser President i al gust de tots 

-      També es podria proposar una figura notable de la nostre societat, que ja hagi estat polític d’una certa alçaria intel·lectual i que hagués tingut un càrrec important, i no vull dir noms però podria ser, a títol d’exemple,  un ex-President/a del Parlament lo que permetria, cas de guanyar el SI tenir l’experiència suficient i necessària per poder tirar endavant tota la feixuga carga de anomenar un govern que satisfaci a tots els implicats en el sobiranisme.

-      Tanmateix vindria obligat a obrir, o intentar obrir els ponts de diàleg amb el Govern espanyol de cara a les converses per iniciar la separació dels dos estats. Cosa prou dificultosa, mani qui mani, tan si es el PP, el PSOE, PODEMOS o C’s.

-      També hauria de ser una persona amb prou carisma i rellevància a nivell europeu per poder abordar les molt difícils negociacions amb Brussel·les, amb el Parlament d’Estrasburg i no oblidem els caps dels primers països europeus Alemanya, França, Holanda, Regne Unit, i no oblidem a Bèlgica, Itàlia, etc.

-      També ha de tenir prou prestigi personal per tractar amb els EE.UU, Canada, i tots els països de Centre i Sud Amèrica

I me preguntareu si jo m’inclino per una postura o altre, és a dir: Per la Llista abans esmentada, per una Llista de CDC amb l’Honorable Artur Mas al capdavant, per una llista de ERC amb Oriol Junqueras, per una llista de la CUP, axis tots per separat. O també per l’anomenada Llista “del o amb” el President Mas.  I que a més a més cadascú faci la seva i a veure que surt d’aquest poti, poti.

Doncs be. Me mullaré, jo crec més en una Llista com l’esmentada anteriorment, de la Societat Civil sense polítics en actiu, però, això si, al capdavant presidint el President de Catalunya el Senyor i Molt Honorable Artur Mas, què, al meu entendre és l’únic que ha complert amb tot allò que ens ha promès i sense canviar d’opinió com altres.

Nota: Per respecte a Llei Mordaça no utilitzo altres mots.

DIVORCI o SEPARACIÓ?

DIVORCI o SEPARACIÓ

Estem assistint a un procés de trencament, d’un dels pilars més sòlids, si més no, portes enfora, del establishment del catalanisme polític.

L’any 1978 dos prohoms de la política catalana van arribar a un acord, propiciat des l’ombra, per el President Pujol, que van tenir la visió de futur que ha imperat 37 anys, els Senyors Ramón Trias Fargas i Miquel Coll i Alentorn, signant l’acord de Federació de CDC (Convergència Democràtica de Catalunya) i UDC (Unió Democràtica de Catalunya) partit  de antiga soca i representant de la Democràcia Cristiana, que tenia una afinitat ideològica prou versemblant d’ambdós partits, creant la Federació CiU, Convergència i Unió.

 Aquesta Federació que va permetre molts anys d’èxits a les urnes amb varies majories absolutes i que va ser, en més d’una ocasió partit frontissa a Madrid, donant suport tant a la dreta (AP, PP) com a l’esquerra (PSOE) per donar consistència i governabilitat als governs de torn a Madrid, és la que ara és trenca.

Hi ha, com sempre passa, moltes i diverses causes, litigis, querelles, enfrontaments, be com en qualsevol matrimoni, però que, fins ara, sempre havien quedat amagades darrera una finalitat més important  i solucionades sense amargor, sempre de portes enfora.

Ara ha arribat un moment cabdal per Catalunya, la possibilitat d’aconseguir una fita molt important, la opció d’assolir la independència de Catalunya i ara, és quan UDC, o potser millor dit, una part del partit democristià liderat per els senyors Duran Lleida  i Espadaler en que és produeix l’enèsim conflicte a la Federació CiU, ja que després d’una molt ajustada votació a una pregunta, si més no, podem dir que poc clarificadora, el partit és trenca, guanyen la consulta els podem dir oficialistes, per un escàs marge de vots (95) el que els hi dona una victòria amb el 50’3% dels vots. I que provoca una forta dissensió i l’inici de les hostilitats dins del propi partit.

Aquesta consulta també ens fa veure quina és la potencia real de Unió, hem sabut que és un partit de 4,000 i escaig militants i que ha acumulat, amb els anys un enorme poder i una quantitat de càrrecs importants increïble i me fa pensar que tal vegada, aquest ha estat el motiu de les diverses ”reconciliacions” de la historia d’aquests 37 anys de “matrimoni polític”.

Per la banda de CDC crec que ha deixat anar plom a les ales, darrerament, els comentaris i actuacions del Sr, Duran Lleida no feien res més que anar restant vots i credibilitat al projecte del President Mas i per tant debilitant la posició i les opcions d’aconseguir els objectius tan en front de tota la oposició com també en les diverses alternatives de treballs amb ERC i, jo diria que amb la CUP, i tot sense millorar la posició de Unió-

Ara crec que, El President Mas,  tindrà les mans més lliures per poder dur a terme els seu projecte polític i dur el país, si axis ho volen, els seus ciutadans a la plena sobirania i independència, que, a fi de comptes  es el motiu principal d’aquesta desfeta i separació.

TOTS ELS POLITICS QUE DIUEN “SI” VOLEN LA INDEPENDÈNCIA?

TOTS ELS POLITICS QUE DIUEN “SI” VOLEN LA INDEPENDÈNCIA?

Quan miro els carrers de Barcelona i d’altres pobles i veig, als balcons i finestres,  les estelades, i les senyeres, descolorides, esfilagarsades, sembla que ja no tinguin ànima, sembla que ja no transmeten la il·lusió, el compromís, l’esperit dels actes, concentracions, manifestacions del 11 de setembre dels darrers anys. S’han envellit sense aconseguir la seva fi i el que me preocupa, de debò, és si, també nosaltres hem perdut la trempera, la il·lusió, les ganes de lluitar.

Ara començo a tenir dubtes i diré perquè:

 Quan veig que solament i ha un partit, CDC  , que decididament, segueix apostant per la convocatòria de les eleccions per el 27-S, quan veig que altres partits s’omplen la boca de paraules i frases boniques però actuen en total discordança en el que diuen, quan veig que s’està transformant tot el procés en una lluita partidista i caïnita, que arriba a declaracions de “No podem signar un full de ruta que hagi signat CDC” (Ada Colau, 3.06.2015)

Quan veus que fins i tot l’altre capdavanter per aconseguir la independència, ERC, es dedica a fer pactes als Ajuntaments amb la “sana” intenció de fer fora CiU, encara que sigui, de llarg, la llista més votada, quan veus els ulls d’odi del Sr. Herrera i de la Sra. Camats, quan parlen de CDC o de CiU, quan veus que la CUP, que semblava que estaria més per el procés que per el partidisme, també cau en el mateix parany, és com per repensar el que s’ha de fer.

Que el  PSC segueix amb la seva línia de si però d’acord amb el Govern espanyol, que equival a dir NO VOLEM LA INDEPENDÈNCIA, ja que tots sabem que, mani qui mani a Madrid, no hi haurà ni un sol govern que accepti, ni tan sols un referèndum i la majoria ni tan sols reformar la Constitució en el sentit de permetre el dret a la autodeterminació, reformar-la per un altre cosa, de què serviria? No podem oblidar que qui mana de debò en el PSC és el PSOE i me venen al cap les paraules del Sr. Guerra, que quan és parlava del  Estatut va dir, amb la seva “gracia andalusa” “li passarem el ribot i no el coneixerà ningú” i axis va ser.

Els de UNIO DEMOCRÀTICA DE CATALUNYA, amb els Srs. Duran i Espadaler al front, segueixen i ho hem vist amb la pregunta que faran als seus militants i que ja ha estat titllada de “presa de pel” per part d’alguns significats militants, en la mateixa línia del PSC, s’ha d’anar per el camí del diàleg amb el Govern espanyol i ja me direu quin és aquest camí. On ens pot dur? A 300 anys més d’esperar?

I que dir de PODEM/PODEMOS, que va començar, en arribar per primera vegada a Catalunya, que defensaria el dret a decidir dels catalans, posteriorment ja va començar a dubtar i que hauríem de modificar la Constitució, en fi que és un  partit tan espanyol i espanyolista com ho poden ser els dos grans, fins ara, partits espanyols. ¡Ah! no oblideu que la Sra. Ada Colau els du darrera i son quasi la seva Bíblia de capçalera i per això el comentari transcrit anteriorment.

Ens queden el PP i C’s, la veritat és que en aquest tema no enganyen a ningú, sempre han estat contraris a tot el que, segons ells és pura i simple secessió il·legal i per tant no admissible.

Llavors jo demano a OMNIUM CULTURAL, a la ASAMBLEA DE CATALUNYA, i a totes les forces cíviques, a tots els ciutadans que volem ser lliures, que no haguem de tornar a xiular per reprovar, que lluitem, que empenyem als polítics si el que volem és, de veritat, ser un poble lliure, perquè es deixin de tants i tants partidismes, de tant voler ser el que més crida, de lluites fratricides que no ens duen en lloc i que treballin i treballem junts poder aconseguir la fita final que és el que importa. Un cop aconseguida ja arribarà de nou el moment dels partits, dels programes diferents de cada un. Però no oblidem que primer es el primer i això és guanyar el 27-S i per això hem d’anar junts, amb un programa clar i net, amb un punt que digui de forma precisa que volem la independència i atorguem als diputats que formin el nou Parlament la competència inexcusable de preparar tot el procés necessari per aconseguir la nostre fita mes preuada. De lo contrari tindrà raó aquell que va dir “Deixeu els catalans, ells sols es barallaran i tot quedarà en un no res” Si us plau, això no.

I com a colofó del que estic dient, me fa molta por, però molta por, el que estan insinuant alguns partits, be no cal anar amb embulls, ICV-EUiA, PODEM/PODEMOS, Sor Teresa Forcades, Arcadi Oliveras i algun altre per fer un front comú, una espècie de “Catalunya en comú” que, sincerament, crec que seria el detonant del final de tot el procés d’independència que tant i tant està costant de tirar endavant, que ens fa patir d’angúnia cada vegada que algú s’hi posa per el mig, quan veus que gaire be sense dissimular van posant pals a les rodes. Penseu que aquesta possible formació, és tenir el llop en mig del ramat, PODEM/PODEMOS, mai anirà a favor de la independència de Catalunya i junt amb els altres aconseguirien que tot el procés fes un esclafit que no hi quedaria ni memòria per les generacions posteriors.

Axis que amics, a lluitar, cívicament, de forma democràtica, pacíficament, però sense defallir, aquesta és la única manera d’aconseguir el que volem.

VISCA CATALUNYA LLIURE