BARÇA

 

 

 

 

 

CAMPIONS LLIGA 2012-2013

 

 

FELICITATS

 

 

 

A TOTS ELS CULERS

 

 

 



LAPAO, LAPAPYP ? CATALÀ

NOVES LLENGUAS A ESPANYA

Els polítics del nostre país, al menys a l'Aragó,  tenen tanta feina, que per poder emplenar la seva jornada de treball.  de feina i mes feina, han decidit que havien de trobar quelcom que fos total i absolutament imprescindible per el benestar dels ciutadans que els varen votar en el seu dia.

 

Per això, després de 10 mesos de profunds estudis i de intentar esbrinar quin seria el pitjor problema i que precisés d’una mes profusa, ingent, dificultosa, difícil, i delicada opció que mereixés la seva total i absoluta dedicació full time per trobar-hi solució, van arribar a la conclusió que era imprescindible canviar el nom de les llengües que es parlen a la seva Comunitat Autònoma.

 

Després de deu mesos de estudis, debats en comissions, assessories d’experts filòlegs, la (no se quin tractament te) Senyora Presidenta de la Comunidad Autónoma de Aragón, Doña Luisa Fernanda Rudi, acompanyada dels diputats del seu partit, el Partit Popular i dels que li donen suport per tenir la majoria i que son del partit PAR, han decidit que la llengua que es parla, de temps immemorials, a la franja aragonesa-catalana, i que s’anomenava català, a partir d’ara s’anomenarà LAPAO. Es a dir: Lengua Aragonesa pròpia del área oriental i per a mes conya, afegeixen un altre nova llengua que en diran: LAPAPYP. Lengua aragonesa propia del pirineo y prepirineo, que tinc entès es deia ARAGONES, però això es el menys importa.

 

La veritat es que no m’havia adonat, succeeix que tot el que he escrit fins ara ho he fet en LAPAO, !caram¡ ja sé un altre llengua, he augmentat la meva petita i humil cultura.

 

Jo m’he permès intentar ajudar-los amb un altre nom de llengua espanyola, ja que sempre dir castellà o espanyol, m’ha semblat una mica ridícul, hem de canviar i pesi a que no he gosat demanar-ho al Parlament de Catalunya ni a cap dels seus Honorables membres, si que hi he trobat un nom, perdó, un acrònim que reflexa, crec que prou bé, el nou nom de la llengua castellana, proposo que es digui: LLEPAM, es a dir Lengua española propia area de Madrid , que crec que si escau vist tot el que fan amb la nostre llengua.

 

Com podeu imaginar tot el que queda escrit es tan sols per intentar no emprenyar-me massa amb tota aquesta gentalla, que intenten, de la forma mes barroera que saben,  que no puguem parlar el nostre mil·lenari idioma i que en aquells llocs que havien estat dins de la mateixa comunitat de parla, es a dir València, ses Illes Balears, ara la franja d’Aragó, quedin orfes de la seva parla materna. ¡ah! i no en parlem del Rosselló, per que no es Espanya, en el seu dia el vàrem perdre, però que mantenen el català a mes del francès.

 

Una anècdota que me va passar a mi ja fa mes de cinquanta anys, i que es prou explicita respecta a la parla del Rosselló:

 Dons bé, en el nostre viatge de noces vam anar en tren a Paris, un cop fora d’Espanya, es a dir, just passada la frontera amb França, va pujar al nostre vagó una senyora ja d’una certa edat que en sentir que parlàvem, la meva dona i jo, en català, es va adreçar a nosaltres en el mateix idioma. Jo li vaig demanar: D’on es vostè que parla una català tant bo? I la seva resposta la recordaré tota la meva vida, soc francesa, de Perpignan, però nosaltres tan sols fa cent anys que som francesos i per tant encara ens sentim catalans. Vaig quedar d’una peça. Ja que, en aquells anys quasi era motiu de denuncia si te sentien parlar en català, a la teva propia terra.

 

Be ja ho sabeu, no cal aprendre idiomes per anar a l’Aragó, amb el català ens en sortirem prou bé. I també a València i a ses Illes Balears, on parlen ara el Balear, abans parlaven el català/mallorquí, el Pla o català/menorquí, però que sempre ens ha permès entendre’ns. I es que si parlem el mateix idioma, que l’anomenin com vulguin, sempre serà català i el mes important es que podrem parlar i dialogar sense necessitat de que ningú ens digui com ho hem de fer o com ho hem d’anomenar.

 

Una forta encaixada a tots i especialmen als meus amics Ciutadellencs.

 

El Pecat de ser català. (copia)

He rebut aquest e-mail i vista la gran importància que té, m'he permès copiar-ho donant, això si, totes les dades del seu autor que mereix el reconeixement de tots els catalans, tan dels de soca-rel com dels que som fills de pares o mares de qualsevol altre regió de Espanya. Es un escrit que meravella a qualsevol que el llegeixi amb un esperit obert.

Senyor Cubero, li demano perdó per copiar el seu escrit, però m'ha semblat tan bonic i tan real que no he pogut resistir-me i l'he penjat al meu bloc, encara que com pot veure, sempre respectant el seu nom i autoria.

Francisco Javier Cubero Egea va néixer a Badalona (Barcelona, Espanya) el 1960.

Llicenciat en Filologia Hispànica per la Universitat de Barcelona i tècnic especialista en Arts Gràfiques, actualment desenvolupa la seva tasca docent en el programa de Graduat Superior de Disseny de l’Escola Elisava, centre adscrit a la Universitat Pompeu Fabra, i al Col · legi Santa Teresa de Lisieux de Barcelona, on és professor de llengua i literatura.

Autor de diversos llibres inèdits de poesia, poemes seus han aparegut en diverses revistes espanyoles i d’altres països com Argentina, Colòmbia, Mèxic o Perú. Ha publicat “El corazón de limo” (Barcelona: Paralelo Sur Ediciones, 2007).

És el creador i editor del portal d’Internet eldigoras.com i director de la revista de literatura Paralelo Sur, publicació semestral en paper editada a Barcelona.

Ha escrit aquest magnífic text que convindria que llegís el Sr Ministre Wert, cosa que dubto que faci. Deu tenir altres feines més importants…

 

 

“ESPAÑOLIZAR” O EL PECADO DE SER CATALÁN

Haber nacido en 1960 me proporciona una cantidad considerable de recuerdos, entre ellos el de un niño de 6 años que cada mañana, en el patio del colegio, cantaba el “Cara al sol” con el brazo en alto, como si fuera un juego, mientras una bandera, roja y gualda, ascendía por el mástil.
De aquella época es también una fotografía de escolar dócil posando ante un decorado de libros, con un ventanal de cipreses pintados al filo de un arroyo, un busto de Cervantes y un mapa político de España. Una fotografía en blanco y negro coloreada con anilinas tristes ya, de tiempo y de experiencia.
Quien supo de materias obligadas, como una Religión centrada en el pecado y en la culpa o aquella denominada Formación del espíritu nacional guiada por el odio y por el miedo para cultivar un nacionalismo español de hoja perenne, oye ahora mensajes parecidos, bajo la misma bandera que esconde el águila aunque esté claro que mantiene las garras afiladas.
Así el país, aquel país tan impuesto como ficticio, vuelve hacia el blanco y negro maquillado de anilina, de la mano de un ministro de Educación apellidado Wert: «Sí, nuestro interés es españolizar a los alumnos catalanes».
Fui un alumno catalán curiosamente españolizado. Mi madre, nacida en Granada, contrajo matrimonio con mi padre, nacido en Zamora, y algún tiempo después nacía yo en la ciudad de Badalona. El catalán estaba perseguido por el nacionalismo español gobernante, la escuela era en castellano, la ideología venía de la mano de aquellas enciclopedias Álvarez que, sin embargo, recuerdo con afecto. El tiempo tuvo que llevarse la mitad de mentira, de imposición y de odio que contenían ciertas enseñanzas. Algo debió ayudar tener buenos maestros que no eran catalanes, una madre cariñosa e inteligente que les pedía a los vecinos que nos hablasen catalán a mi hermano y a mí, o un abuelo andaluz tan republicano como honesto.
Pero los vecinos que eran catalanes nos hablaban en castellano, ¿quién sabe cuánto de cortesía y cuánto de miedo podía haber en aquella buena gente cuyo pecado principal consistía en ser catalanes y hablar catalán en Catalunya? ¿A alguien se le ocurre que se le pueda prohibir hablar su lengua a un castellano en Castilla? Ahora parece que la memoria es frágil, aquí no sólo se persiguió al republicano, también se persiguió al catalán sólo por serlo, algunos se olvidaron pronto o se inventaron otra historia.
Crecí en un país cuyo interés era españolizar a los niños catalanes. Aunque yo no hablaba catalán tuve que acostumbrarme a ser “polaco” y decidí aprovechar, a los veinte años, el Servicio militar obligatorio que me llevó a Sevilla para empezar a hablar un catalán titubeante con aquellos catalanes que no me conocían. Así, cuando volví, empecé a construir mi segunda lengua, el catalán, a pesar de un franquismo que pensábamos muerto, a pesar de una educación españolizante, a pesar de quienes nos llamaban polacos, como si fuera una broma, como si no se destilase en el apelativo ese odio ancestral de “lo español” hacia lo diferente, ese afán de imposición y tabla rasa.
Empecé a hablar catalán por voluntad propia y por convencimiento de que esa lengua debía ser tan mía como la otra, por vivir en una tierra integradora a la que durante mucho tiempo se le ha negado su esencia de nación. Y eso nada tenía en contra de España, de una España ideal que siempre ha sido bombardeada desde la Meseta y desde sus aledaños. De una España que fuera tan integradora como Catalunya, que estuviera orgullosa de una diversidad real. Una España que hoy ya parece imposible.
Pareció un proyecto viable en la mal llamada Transición, donde hubo ejemplos de diálogo y donde las concesiones a la presión de la oligarquía franquista y de un ejército contaminado dieron a luz una Constitución pactada que, a pesar de todo, podía suponer un marco de convivencia. La politización de los tribunales acabó con ese sueño y un Tribunal constitucional manipulado y disminuido en número demostró que lo votado en un parlamento y refrendado por la mayoría de una población podía ser deshecho por un puñado de magistrados. ¿Democracia?
El 11 de septiembre de 2012 salió a la calle un pueblo cansado de tres siglos de incomprensión, cansado de la continua involución de la política española, cansado de la corrupción de la casta política, cansado de la gestión de la crisis financiera. No es el dinero lo que mueve las banderas independentistas, es la dignidad que un día y otro pisotea esa Castilla antigua que se llama España.
Y la respuesta es el insulto y vuelve a ser el miedo. La respuesta es seguir intentando arrinconar la lengua hermana en ese cainismo miserable que lastra la historia de lo que pudo ser España y hoy no es más que el Estado español. Ahora nos dicen que no somos soberanos, que no podemos decidir nuestro futuro, ni los catalanes de padres catalanes, ni los catalanes de padres castellanos, extremeños, andaluces… Esto es la democracia española, escrito en castellano, con el dolor de quien creyó en una democracia verdadera y hoy se pregunta a qué espera el 15M, a qué esperan los verdaderos demócratas para salir a denunciar en la calle el regreso del odio, de la intransigencia, de la uniformidad.
Soy profesor de castellano en Barcelona, mis alumnos hablan dos lenguas con el mismo orgullo, el castellano con un dominio similar o mejor que el de la mayoría de los niños de Castilla. En mis clases de castellano no hay ideología, hay reflexión. Hay lengua, una lengua castellana hermosa y rica, con una tradición literaria que está muy por encima de la política cicatera de estos tiempos. Mis alumnos no necesitan que venga nadie a españolizarlos, quieren crecer libres y ser demócratas y que se les acepte porque son personas y no porque puedan ser votantes. Son catalanes en un sistema educativo integrador, donde la lengua vehicular es el catalán, la lengua propia de Catalunya. Esa Catalunya que pudo ser nación española y que tendrá que ser nación europea, lo que siempre ha sido; pero de la mano de un independentismo gestado fuera de Catalunya por los intolerantes.
¡Qué lástima que en el resto de España haya tan poca empatía, tan poca capacidad de entender lo diferente!
Mañana es 12 de octubre, no voy a celebrar vuestra incomprensión. Ser catalán era, para muchos catalanes, la única manera de ser español; ahora será la única forma que tiene un catalán de ser europeo.
No soy nacionalista, los nacionalistas son Wert o Rajoy, el que calla. Soy catalán, señores, mi padre es de Zamora, mi madre de Granada. No voy a alegrarme ni voy a repartirme cuando llegue la independencia. Soy catalán, votaré por esa independencia,  y espero que algún día podamos ser buenos vecinos, al fin y al cabo soy profesor de castellano, esa lengua que otros llaman español.

          Francisco Javier Cubero Egea

 

 

NAZIS o POLACS, que som?

ARA RESULTA QUE SOM NAZIS

Fins ara ens deien “polacos” i ja estàvem acostumats, fins i tot podíem riure d’una tonteria com aquesta, per que, per nosaltres, els “polacos” no existeixen, son polonesos, es a dir; naturals de Polònia.

Ara, segons TELEMADRID, la inefable televisió autonòmica de la gran comunitat autònoma de Madrid, unida amb cervells tan importants, tan privilegiats, com els de Amando de Miguel i Fernando Vilches, axis com una pseudo-periodista anomenada Cristina Ortega, experts tots ells en remenar la merda de les clavegueres, sempre que sigui en contra de Catalunya. Dons aquests personatges han ordit amb la connivència de TELEMADRID (per cert quasi ja desnonada per la escassa qualitat dels seus programes) un reportatge titulat “LA IMPOSICIÓN Y PERVERSION DEL LENGUAJE” en el que tenen la poca vergonya de comparar i il·lustrar les seves perverses i demoníaques ments, per fer palesos els raonaments que intenten inculcar a la seva audiència personatges com Hitler i Stalin amb el nostre President Artur Mas, amb el cap de l’oposició al Parlament Sr. Junqueras, amb el Sr. Ibarretxe, i fins i tot amb el Sr. Pere Navarro (devia de passar per allà prop) i ens titllen de NAZIS, cosa que en qualsevol país europeu i democràtic, ja seria als tribunals. Però aquí, si es refereixen a nosaltres, als catalans, no passa res, sols cal veure el Ministre Wert. I tot això per el “crim” de defensar la nostre llengua i el Sr. Ibarretxe  la seva. El euskera.

 

Aquests mateixos que ens volen comparar amb els NAZIS, son els que no volen recordar que el seu estimat assassí Francisco Franco, era amic de Hitler i el va ajudar amb la División Azul, o es que no tenim memòria?

Ara resultarà que nosaltres, per defensar el nostre idioma, la nostra llengua, la nostra identitat, la nostra Pàtria, som comparats amb els nazis que van assassinar milions de persones i per contra volen idealitzar el Dictador com si no hagués trencat mai un plat i tot el que va fer va ser en be d’Espanya, sense ni tan sols voler recordar l’assassinat de milers de persones per el sol fet de no acceptar les seves idees i no parlem dels presoners polítics, tancats per anys, tant dones com homes com nens, fastigós...

En fi que com diu la gran Periodista i Senyora Pilar Rahola en la seva columna de La Vanguardia d’avui, divendres 3 de maig, i copio literalment “De fet, fa segles que ens estan “Wertejant” , i mai no han aconseguit destruir-nos”

No vull acabar sense dedicar unes paraules, tan  simpàtiques, com ell, el Sr. Mariscal, que després d’haver  amassat una fortuna amb el lleig, horripilant COBI, al que les progres socialistes van considerar que era el non plus ultra de la modernitat, va gosar fer un comentari a la manifestació amb les senyeres i estelades “me recorden las manifestacions nazis”

Un altre que per insultar recorre a una cosa tan horripilant com el terror viscut a la segona guerra mundial, per mor d’un histriònic i boig assassí com va ser en Hitler

En fi que segueixen com sempre, però no aconseguiran que deixem de sentir-nos catalans, de defensar la nostre llengua, la nostre identitat i que segueixin insultant, com a bordes que son, però cada vegada que fan aquestes bajanades aconsegueixen que tinguem mes forces per reclamar el que es nostre i lluitar per la nostre independència d’un país que ni ens estima ni ens vol, sols vol tenir-nos ben agafats per robar els nostres diners.

Una abraçada a tots

 

                                    VISCA CATALUNYA LLIURE

 

 

OPINIONS MANIFEST FORCADES/OLIVERAS

MANIFEST TERESA FORCADES I ARCADI OLIVERAS

RESP0STES I OPINIONS

He llegit, amb molta atenció el manifest de la Monja Sor Teresa Forcades, Doctora en Medecina i Teologia i del Catedràtic Arcadi Oliveres, economista i President de Justícia i Pau, què, en principi, es tracta d’un Manifest per a la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya, amb l’objectiu, diuen, de preparar un “canvi de model polític, econòmic i social”.

Crec que la convocatòria d’un procés constituent a Catalunya, per desgracia, no es pot fer, per una raó molt important, no som un país lliure, encara som una regió d’Espanya, ens agradi o no, i per tant, un procés constituent, crec que pertoca quant havem aconseguit la Independència, no ara, ja que la “caverna” instaria sense perdre ni un segon, al Tribunal Constitucional, per que ho aturés, i llavors, que faríem? Tornar-ho a intentar? Com diu el nostre President, s’ha de tenir cap i anar amb molt de compte.

Per endavant descarten presentar-se com a candidats en cap convocatòria d’eleccions i per tant, sols volen promoure un model polític nou i una mobilització social continuada.

Diuen que no volen crear cap partit polític, sols volen contribuir a impulsar un procés des de baix que culmini en una candidatura unitària i que tingui com a objectiu la creació d’una Assemblea Constituent, per fer una nova Constitució per la República Catalana. Aquí hi tornem, encara no som una República Catalana, que mes voldríem.

Fins aquí puc estar mes o menys d’acord, però tot d’una me ve al cap que això pot provocar un munt de nous partits i partidets dins del Parlament i si ara amb SET partits, ja quasi es impossible governar... penseu que es podria produir una eclosió de partits a la italiana i ja voldria jo saber qui serà l’home que tingui la suficient valentia (ho diria d’un altre manera, però per respecte ho dic axis) per acceptar el càrrec de President de la Generalitat, perquè, suposo, que seguiríem tenint la Generalitat, o seria el President de la República Catalana, amb un nou càrrec de President del Govern?

Per tot això proposen un decàleg de punts a considerar dins d’aquesta Assemblea i que intentaré comentar, sota el meu punt de vista, un per un:

-         Expropiació de la banca privada, defensa d’una banca pública i ètica, fre a l’especulació financera, fiscalitat justa, auditoria del deute i impagament del deute il·legítim. 

Dons es prou profund aquest pensament, sembla copiat de Karl Marx, i la veritat es que no li veig cap possibilitat de ser aprovat.

Veiem, expropiació de la Banca Privada, me sembla bé, però han pensat qui ens deixarà diners, qui de tot el mon estaria d’acord a l’eliminació de la banca privada i convertir-la en pública. Tots sabem que si alguna cosa no funciona, es precisament, l’empresa pública i per tant poc futur pot tenir si es que ha de ser com diuen, totalment NETA i TRANSPARENT, ètica i sense especulació financera. Me pregunto: Algú vigilaria que qui mani, sigui un partit polític o una assemblea, QUE NO HI HAGI NEPOTISME, que no siguin designats els alts càrrecs a dit i amb l’únic cabal de experiències que pertànyer al partit o assemblea que l’ha anomenat? Sols cal veure exemples molt recents de nacionalitzacions encobertes a l’Estat espanyol.

I en quant a l’impagament del deute il·legítim que vol dir això, des de quin any s’ha de comptar? Es tracta de 5, 10, 15, 20, anys? I lo de il·legítim, qui es que ho ha de declarar? Un jutge del Govern Espanyol?  En fi masses preguntes sense resposta.

“ Salaris i pensions dignes, no als acomiadaments, reducció de la jornada laboral i repartiment de tots els treballs, inclòs el treball domèstic i de cura no-remunerat.”

Suposo que en aquest apartat i estaran d’acord els sindicats, però i els empresaris, que al cap i a la fi son els exposen els seus diners, creant una empresa i donant feina i riquesa al país. Malament anem, si no sabem arribar a acords que siguin acceptables per totes les parts.  I vist el que es desprèn de la atenta lectura de tot el manifest, la cosa no va per aquí, i encara mes un cop vist amb quin entusiasme ha estat rebut per ICV i suposo que també ho serà per la CUP, encara que això podria significar la fi d’aquest ¿partit?.

“Democràcia participativa, reforma electoral, controls dels càrrecs electes, eliminació dels privilegis dels polítics i lluita decidida contra la corrupció.

Cada vegada que veig la paraula DEMOCRACIA amb un adjectiu a continuació tinc una espècie de picor a tot el cos, una espècie d’al·lèrgia que no us ho podeu imaginar. Recordeu la democràcia orgànica? La DEMOCRACIA es això, democràcia o no es res, ni orgànica, ni participativa, ni assembleària, algú me pot dir si en algun país democràtic de debò la democràcia va adjectivada?.

Reforma electoral, això m’apunto, sempre que es tracti d’alguna manera de llistes obertes, sigui que es pugui canviar l’ordre de les llistes, sigui que es pugui refer totalment la llista, sigui que establim un sistema de diputat de districte, en fi, reforma si, però com?.

De la resta del contingut d’aquest apartat estic totalment d’acord, control, eliminació de privilegis (alerta amb els sous, que segons com se faci sols hi hauran ineptes en lloc de servidors del poble) i per damunt de tot la lluita contra la corrupció, en el ben entès que sempre, sempre, ha d’estar provat en un judici que s’ha fet una malifeta, de lo contrari estaríem com ara, veien persones molt vàlides que es veuen obligades a deixar la política sense saber si son a no culpables.

“Habitatge digne per tothom, moratòria dels desnonaments i dació en pagament retroactiva”

En la primera part, totalment d’acord, l’habitatge digne per tothom, es un imperatiu de la pròpia societat, però alerta com se fa, que hi pot haver qui aconsegueixi donar “gat per llebre” i no assenyalo a ningú. Sols ho exposo. La moratòria dels desnonaments, un cop estudiat el cas, d’acord, però sense innecessàries demores en l’estudi i sempre, per endavant la moratòria. En quant a la dació en pagament retroactiva, hi hauria molt que parlar, no tots el casos son iguals. Ni ha un que per mi seria preceptiva la dació retroactiva i es quan el Banc emissor de l’hipoteca, l’ha donat per un valor superior al del immoble, sabent, positivament que no podria ser retornada en cas de qualsevol problema dinerari, situació d’atur, etc. es a dir en aquells desnonaments que clarament fossin fraudulents, des de el punt de vista moral.

 

“No a les privatitzacions, reversió de les retallades i potenciació del sector públic sota control social”

Be, aquest apartat mes aviat, es una trapelleria, una demagògia barata, per que tothom sabem que les retallades no han estat un caprici, ni tan sols i, me costa dir-ho, del Govern de Madrid, hem de mirar mes a munt al mapa i veure que han dit a Alemanya, Holanda, etc. per que no ha estat sols la Sra. Merkel, també el govern holandès d’altres d’aquells paratges que creuen que tan sols ells, han estat virtuosos. Algú hauria de recordar a la Sra. Merkel, els mils de milions de marcs que ha entregat als seus Bancs per evitar la fallida i que s’oblidi una mica dels països que estem pagant conseqüències que, en part no ens pertoquen. I la potenciació del sector públic sota control social , No se que vol dir i m’espanta el que crec que vol dir.

“Dret al propi cos i no a la violència de gènere”. Totalment d’acord. No hi ha cap comentari, encara que crec que ací es dibuixa un encobriment de l’avortament i jo crec que, d’alguna manera, te que ser legislat, no pot ser per que si, per que me dona la gana, encara que, en principi, estic d’acord.

“Reconversió ecològica de l’economia, expropiació i socialització de les empreses energètiques i sobirania alimentaria”

Amb tota la sinceritat del mon. No se que vol dir aquest paràgraf, reconversió ecològica de l’economia ??? mes endavant suposo i espero que ens ho aclareixin, de moment no ho entenc. La socialització de les empreses energètiques sona a demagògia barata, aquestes paraules ja les sentíem a l’any 1936 i que? Que vol dir realment?. Un altre cosa que no tinc ni la mes remota idea de que vol dir es la sobirania alimentaria que vol dir. Que sols hem de menjar productes catalans? Que no podem menjar un bon pernil de jabugo? Que no podem veure mes “Rioja”. La veritat es que es tracta d’un terme que no me diu res.

 

“Drets de ciutadania per a tothom. No a la xenofòbia i derogació de la legislació d’estrangeria”.

Ves per on, ara resulta que a Catalunya som xenòfobs, no negaré, que hi hagi una petita part de la població que ho sigui, però d’això a derogar la legislació d’estrangeria, ni ha molt de camí a fer. Què potser volen que el nostre estimat i petit país es converteixi en el país que aculli qualsevol persona, de qualsevol país, sense cap tipus de control i ens convertim en la riota d’Europa quan comencin els atemptats terroristes, quan arribi una onada de robatoris, d’assassinats, de malifetes de tota classe, sols per el fet que si no hi ha un control, no per ser d’una religió o un altre, d’una raça o d’un altre, no per el seu color de la pell,  ¡NO! Sols per que si no hi ha control ens vindrà el rebuig de tot arreu i llavors no podrem queixar-nos. Ho haveu entès bé? I Això no es xenofòbia, això es tocar de peus en terra.

“Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, programari i xarxa lliure i desmercantilització de la cultura”

Be. En que quedem, volem les llibertats o que es el que volem. Mitjans de comunicació públics sota control democràtic, això com se menja, si son lliures, siguin públics o privats, no poden estar sotmesos a control (ja tornem a tenir adjectius a la democràcia) de cap classe, evidentment que no es poden permetre injuries, mentides, en fi tot allò que es de sentit comú, encara que sigui el menys comú dels sentits. Que vol dir programari i xarxa lliure, una cosa es contradiu amb l’altre, si hi ha un programari deixa de ser lliure i ni es lliure no pot tenir mes programari que el propi de l’entitat, sigui premsa escrita, radio o televisió. En quant a aquesta paraula tan rara desmercantilització de la cultura, a veure si ens entenem, això vol dir que sols es podran escriure llibres si estan editats per alguna fiscalia del govern? O que els espectacles sols podran ser de caire públic-social? Que es que volem tornar a los "Coros y danzas” però en versió  catalana?. Vaja de xiruques i...

Realment que es el que vol dir aquesta paraulota, no ho entenc.

“Solidaritat internacional, no a la guerra, i per una Catalunya sense exèrcit i fora de l’OTAN”.

Quasi que no mereix comentari, Solidaritat internacional, Què vol dir? No a la guerra, totalment d’acord. Sense exèrcit, d’acord, però lo de la OTAN, si no tenim exèrcit, que no l’hem de tenir, algú ens haurà de defensar si algú de dins o fora de la península ens vol atacar.

Be. La veritat es que alguns del temes d’aquest decàleg me fan la impressió de han estat posats, escrits, per omplir paper, no estan mínimament estudiats i, perdoni’m Teresa i Arcadi, crec que ha estat un moment de rauxa el que els ha motivat a escriure moltes de les barbaritats que hi ha. Encara que reconec, que amb altres, millor dit en els primers punts del decàleg han estat ben estudiats, hi puc estar d’acord o no, però reconec que els han treballat, els darrers semblen mes una manera d’acabar com sigui en veure que es ficaven en una atzucac de difícil sortida.

Amb tota la meva sinceritat i amb el desig de que trobin un altre camí mes net d’entrebancs que el que han triat.

Un saludo molt afectuós i el meu crit de sempre:

 

VISCA CATALUNYA LLIURE

SOC CATALA

SOC CATALÀ I HO SERÉ SEMPRE

Vaig néixer on es diu "que collons passa??", on es mengen mongetes amb botifarra, allioli, pa amb tomàquet, on es beu Cava, Vichy Català, Aigua del Montseny. On diem "no fotis!?!", on hi ha grans monuments i passegem gegants al so de la música, on fem torres humanes que van directes al cel, on La Patum és més que una festa, on va néixer la Sardana, la millor de les danses que es fan i es desfan, on de fer cops de bastons en fem una dansa, on tenim el millor Club de Futbol del món, on a més hi ha una llengua pròpia, que ens la volen prendre, i a on la gent és de puta mare!!.

 Vaig néixer a CATALUNYA, sóc català fins la medul·la i els catalans sempre presumim de ser d'on som, collons!!! Aquest missatge de difusió val la pena, per tant si et sents orgullós de ser CATALÀ, copia, enganxa i passa'l!

Tinc una senyera que me l'estimo, que te quatre barres de sang damunt del or dels nostres cors.

També hi tenim una bandera amb un estel, ni diem "estelada" i significa la nostre lluita per arribar a ser independents.

per això dic: SOC CATALÀ I HO SERE SEMPRE I DEFENSARÉ LA MEVA TERRA I LA MEVA LLENGUA.
 Visca Catalunya LLIURE!!!





COM UN COMPTE DE FADES

UN PETIT PAÍS

Una vegada en un recó del mon hi havia un petit país, tan petit, tan petit que del campanar d’un poble es podia veure el campanar de l’altre poble. Allà, la gent, era molt treballadora i pagava molts, però molts impostos a uns Senyors d’un país molt mes gran, que els anava acollant, cada vegada mes i mes, però ells callaven i seguien pagant, treballant cada vegada mes, però el seu treball i la riquesa que fornia, quasi sencera, anava a parar a casa dels Senyors del país gran que per mor d’una guerra que el petit país va perdre,  creien que en haver guanyat, tenien tot el dret del mon a que fossin a questos  qui els paguessin totes les seves disbauxes.

Aquest petit país, amb mes de 1000 anys d’història, havia tingut les seves pròpies lleis, el Parlament mes antic d’Europa, el LLIBRE DEL CONSOLAT DEL MAR, publicat el 1414 i que avui en dia encara ha estat una verdadera font d’inspiració per les Lleis del País Gran i d’altres contrades.

Disposa de grans monuments com poden ser el Monestir de Ripoll (any 1032) Montserrat, Sant Martí del Canigó, Sant Miquel de Cuixà, Sant Joan  de les Abadesses, Sant Pere de Roda...

En el Llibre del Consolat del Mar se’ns parla de l’organització de la nau, dels drets i deures del Capità i la tripulació, de les mercaderies, de les avaries i d’altres particularitats del comerç marítim. Tot això demostra que encara que sigui un país petit es molt gran en cultura, legislació, formes de viure, tractats internacionals,  etc.

A més a més, en aquest petit país, tenien la costum de parlar en un idioma que al país gran no li agradava, deien que no l’entenien i que era una gran  disbauxa i un gran disbarat gastar, els pocs diners que els hi deixaven tenir en l’ensenyança d’aquest idioma, i van arribar a la pocavergonya de manar que si un marrec del país gran, a l’escola, volia que es parles el seu idioma, el castellà, tots es veien obligats a deixar de parlar el dels seus pares i seguir en un idioma que els hi havia estat imposat. Aquest idioma, que volien defensar en el petit país era, naturalment, el català.

Us explicaré algunes de les servituds, calamitats i desastres que va patir el petit país i que sovint son el germen de tots el mals que seguim patint.

Be, ja fa molts anys hi va haver un Capità General del Gran País, que l’anomenaven el “Conde de España” , personatge extravagant i cruel que va cometre barbaritats al petit país, be ja sabeu que parlo de Catalunya, arran de la primera guerra carlina i tant i tant va ser la seva crueltat que va ser anomenat com “el tigre ferotge” i  va ser tantes i tantes les seves malifetes, que els seus propis partidaris el van treure de les seves files i ordenaren executar-lo,  es van escriure romanços  com aquest petit verset que ho diu quasi tot.

 

“Conde España, Conde España,

Tú me abandonas por fin;

Y Gracias a Dios me libras,

De la fiera mas ruín.”
 

Bé abans de tot això encara vàrem tenir una desfeta mes gran i mes greu i que va ser l’inici de tres segles de malaurances per el nostre poble, ja que va venir la guerra dels Segadors i que el 1714, els catalans van perdre amb el setge de Barcelona, defensada per el Conseller en Cap en Rafel de Casanova, al front de 10000 homes contra 40000 assaltants i, es clar, al final la ciutat va capitular, en caure ferit en Rafel de Casanova i llavors van claudicar davant el Duc de Berwick, general en cap de les forces franco-espanyoles. Era l’ONZE DE SETEMBRE DE 1714 i llavors el catalans van perdre totes les seves institucions i la sobirania amb el anomenat Decret de Nova Planta del Rei d’Espanya Felip V que abolia totes les institucions, lleis, furs, etc. que regien Catalunya. I tots passàvem a ser súbdits del Rei d’Espanya, Tot el que fes olor de català va esser prohibit, no es podia ni tan sols parlar el català en família, ja que si te sentia algú te podia denunciar. D’això parlava al començament del relat.

De llavors ençà han passat quasi tres segles i no han pogut, els Catalans lliurar-se de la feixuga carga que els hi va ser imposada, i fins ara s’han vist obligats a abaixar el cap i mantenir a moltes de la gent, ciutats i pobles d’Espanya, amb els impostos i deures que han volgut anar legislant de Madrid i sempre, diners a favor seu i la resta  en contra de les nostres costums, lleis, i per damunt de tot, de la nostre llengua.

Però seguim amb el compte, semble que per fi, i després de haver estat intentat algunes vegades, Amb la República Española i la proclamació de la República Catalana, que se’n va anar en orris dons a Madrid tenien, com sempre tota la força, l’exercit, la Guardia Civil, en fi tots els poders, i quan semblava que hi podria haver alguna llumeta al final del túnel, va sorgir el malaguanyat i criminal General Franco, el Dictador per excel·lència, que es va aixecar, insurreccionar en contra del Govern legítimament establert i després d’una cruel i llarga guerra civil, encara ens va subjugar amb mes força, cometent crims de tota mena, prohibint de nou tot el que fos català i ens va dur a una  foscor extrema i aquesta foscor per el nostre petit país, semblava eterna, van ser 40 anys de dolor, d’angúnia, de pèrdua de les llibertats individuals i col·lectives, de crims d’estat, de judicis sense cap possibilitat de defensa, va assassinar el nostre President Companys, increïble i per fi aquesta persona que mereixia els malnoms mes execrables, va morir i es va restablir la democràcia en el País Gran, per lo que vàrem seguir, mes o menys subjugats, encara que es va aconseguir restablir part de les nostres Institucions, La Generalitat, el Parlament, els Mossos d’Esquadra, l’Institut d’estudis catalans, el poder parlar i escriure en la nostra estimada llengua i alguna cosa mes, encara que amb el tema de la llengua segueixen tirant canonades a base recursos als tribunals.

 Però ara hem arribat en un moment de la nostre historia que podria donar esperança, la fruita sembla que està més o menys madura i amb alguna sacsejada, tal vegada podria caure.

Tenim un President que tan si com no vol plantejar una consulta referida al “dret a decidir” que es un eufemisme de el dret a la independència; com a soci, mes o menys lleial, te un partit republicà, que diu que si es va per el camí d’aquesta consulta al poble seguirà donant suport al Govern.

El cert es que en el País Gran, donen símptomes de una certa por i estan incrementant tant com poden, les moltes i moltes repressions disfressades de recursos als tribunals, d’intentar tombar las lleis proclamades en el nostre Parlament, etc. però jo crec que, ells mateixos s’estan ficant en un atzucac del que difícilment en podran sortir i per tant podem seguir mantenint la confiança de que en un temps mes o menys proper o llunyà aconseguirem, per fi esser independents.

Passar a ser un nou estat d’Europa, amb tot el que això significa, tant de bo  com de dolent, al començament hi haurà mes de dolent que de bo, però, al manco, podrem manar i distribuir la nostre feina. Els nostres esforços, la nostre capacitat d’organització, que els nostres diners, els nostres impostos serveixin per el nostre poble i que per fi puguem dir SOM CATALANS LLIURES.

 

I com que tot el que he dit podria ser que tan sols fos  un compte l’acabaré com els comptes. Vet aquí un gat vet aquí un gos, aquest compte s’acabà.

VISCA CALUNYA LLIURE

 

 

Dimarts 23 d'Abril SANT JORDI

 

LA NOSTRE LLENGUA AMENAÇADA

VOLEN ELIMINAR LA NOSTRA LLENGUA

 

El TSJC amb una interlocutòria ha assenyalat que: “El sistema s’ha d’adaptar a tota la classe de què forma part aquest alumne. L’acord afecta l’alumne i també els companys”. Es a dir: UN SOL ALUMNE  te prevalença per damunt de tota la resta de la classe. I per tant, ell sol, pot modificar el sistema lectiu i fer, obligar a fer la classe en castellà. Me pregunto: On es la democràcia? Es que un sol individuo pot tenir prevalença sobre tota la resta dels alumnes?.

Tot aquesta batalla va començar el 2006 quan cinc, ho haveu entès bé, CINC famílies van sol·licitar al Departament d’Ensenyament que la llengua castellana fos reintroduïda com a llengua docent o vehicular de forma proporcional amb el català en tots els cursos del cicle d’ensenyament obligatori.  Ensenyament va denegar la petició, en base a que la normativa ja preveu l’atenció individualitzada per aquells que ho sol·licitin.

Llavors aquestes famílies dan dur el cas al TSJC, que va desestimar el recurs. No contents amb això van recórrer al TS. El qual els va donar la raó  d’acord amb la sentencia 31/2010 del Tribunal Constitucional que havia menyspreat i escapçat l’Estatut de Catalunya, obligant a la Generalitat a adoptar aquest model.

Des de llavors hi ha agut una batalla interpretativa per interpretar la sentencia del Constitucional, hi ha intervingut el TSJC i el TS, amb decisions totalment sorprenents i fins i tot contradictòries ja que pesi al que ha quedat dit i la demanda de que el castellà ha de tenir més presencia en les classes en las que hi participin els fills dels recurrents, es deixa al criteri de la Generalitat la proporció en l’ús de les llengües. Es a dir que  “nu vull que marxis, ni que te quedis, ni que me duguis ni que me deixis”. I això ho dicten, sense acord, els tres Tribunals mes importants d’Espanya. A que juguem?

I no oblidem, que es molt important, tot això comença amb uns pares acompanyats per CONVIVENCIA CIVICA CATALANA, entitat lligada als sectors mes retrògrads del PP.

Segons dades d’Ensenyament, aquest curs sols hi han a TOT CATALUNYA (SOM MES O MENYS 7.000.000 DE CATALANS) 17 FAMILIES QUE HAN SOL·LICITAT L’ATENCIÓ EN CASTELLÀ per els seus fills.

Es a dir, que 17 famílies, per molt nombroses que fossin, tenen dret a modificar les Lleis de l’ensenyament al nostres país, ES VERGONYOS.

Avui, si no fos tan dramàtic, era per riure veure com el Sr. Tardà de E.R.C. demanava al Congrés dels Diputats la mateixa regla que s’aplica a l’escola, es a dir: Si un Diputat demana parlar en català, tota la Cambra es veurà obligada a fer el mateix i per tant ha continuat els seu discurs en català. Evidentment, el President, l’ha tallat fins a tres vegades i al final l’ha expulsat de la Tribuna. I estic d’acord,  no es el mateix el Congres dels Diputats que una escola, però hi ha hagut una frase important, el President de la Cambra ha dit “este debate puede tenir interès”. Preneu-lo com us sembli.

Cada vegada es veu mes clar, el cas es ofegar Catalunya, sigui econòmicament, sigui amb la Llengua, sigui duent al TC totes aquelles iniciatives del nostre Parlament o del nostre Govern.

I tot això sols es pot acabar d’una manera AMB L’INDEPENDENCIA, que per lo vist no hi haurà altre sistema que declarar-la  de forma unilateral i fent cas omís el que puguin dir des de Madrid. Encara que, ja ho sé, es necessiten uns c... com un brau.

No hem d’oblidar el que diu el nostre himne i tenir-ho ben present, ja que de no ser axis no en sortirem. Tenim que ser forts, valents, no tenir por. A les Espanyes no gosaran enviar l’exercit, ni tan sols la Guardia Civil.

I tinguem ben present que Catalunya fa mes falta a Espanya que no pas Espanya a Catalunya. El 20% de la riquesa d’Espanya, d’on surt? DE CATALUNYA no ho oblideu mai.

VISCA CATALUNYA LLIURE

 

Catalunya triomfant
tornarà a ser rica i plena!
Endarrere aquesta gent
tan ufana i tan superba!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç,
defensors de la Terra!
Bon cop de falç!

Ara és hora, segadors!
Ara és hora, d'estar alerta!
Per quan vingui un altre juny,
esmolem ben bé les eines.

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, 
defensors de la Terra!
Bon cop de falç!

Que tremoli l'enemic,
en veient la nostra ensenya:
com fem caure espigues d'or,
quan convé seguem cadenes!

Bon cop de falç!
Bon cop de falç, 
defensors de la Terra!
Bon cop de falç!

Consideracions de la independencia

CAMI CAP A ITACA

El camí cap a ITACA, es dur, llarg, ple de entrebancs, moltes vegades sembla sense sortida, com un túnel llarg i fosc, però, sempre es veu com una llumeta al final i aquest final, sempre, però sempre arriba, mai no queda sense fi, si ets perseverant, si no te deixes dur per la desesperança, per la desesperació, has de tenir ímpetu, força, la ment ben clara i mantenir-te sempre en peu, sempre endavant, no girar cua mai, encara que hi hagin moments de dificultats quasi insuperables. Sempre endavant.

 

Si volem aconseguir la nostre llibertat, si volem aconseguir esser un poble lliure, independent, i que pugui decidir el seu camí, sols podem fer que lluitar, sense violència, ens hem de carregar de raó, i axis tindrem l’opinió internacional al nostre favor i serà la força que ens permetrà arribar al final.

 

Metafòricament hem de fer com diu a la Bíblia que van fer els israelites per fer caure les muralles de Jericó, “Déu va dir a Josué, doneu una volta a la ciutat un cop al dia amb tots els homes i les armes. Ho feu sis dies seguits i al setè dia, els sacerdots amb set trompetes vagin davant de l’ARCA DEL TESTAMENT i feu set voltes a la ciutat, després, tot el poble farà una gran cridòria i llavors veureu caure les muralles fins els fonaments i podreu entrar lliurament a la ciutat.”  Dons bé, nosaltres hem de fer el mateix, hem de omplir-nos de raons, de reclamacions a Madrid, de manifestacions a tot el nostre país Catalunya, i si ho hem de fer set vegades set, ho farem fins que caiguin les muralles i puguem ser lliures a la nostre estimada terra.

 

Jo crec que el nostre President, està començant a fer les primeres voltes a la ciutat de “Jericó”, amb les seves trobades amb el Sr. Rajoy i anant demanant una i altre vegada, el que ens deuen i també el dret a decidir, a fer una consulta legal i, no oblidem que si aconseguim que cedeixin amb el tema de la consulta, NO ESTARA RES GUANYAT ENCARA, podríem trobar-nos amb una sorpresa, que no votes a favor una quantitat de catalans suficient per fer por a Madrid, es a dir, per fer “caure les muralles de Jericó” i llavors hauríem perdut tota possibilitat de tindre una nació pròpia i quasi diria que mai mes ho podríem ni som-niar.

 

Penseu-hi que el tema es molt important necessitarem, al menys un 65-70% de vots favorables. No ni ha prou amb una majoria del 51%, a Madrid riurien i no aconseguiríem res.

 

Per altre banda, no oblidem que es presenten nous i grans entrebancs, ara amb la imputació de la Infanta Cristina, queda tocada i molt la Corona. (Jo sempre he pensat que el Rei tenia al gendre com una espècie de cap de turc). Tot això pot comportar un daltabaix molt important, dons sabem, que hi ha molts polítics, tant d’esquerres com de dretes, que voldrien fer fora la monarquia i establir una república i llavors com quedarem nosaltres? Serà mes fàcil o mes difícil aconseguir la nostra llibertat?

 

I han masses interrogants, encara que jo, personalment, preferiria una República, ja que al menys, cada ics anys, si no ens agradava el President de la República el podríem canviar mitjançant les eleccions i no com ara que hem de suportar el hi ha i el que vindrà a darrera, bé si es que arriba a regnar, que no ho tinc gaire clar.

 

Ja veurem, es qüestió de donar temps al temps.

 

VISCA CATALUNYA LLIURE

 

 

LA CERVESA (TEORIA)

TEORIA DEL BAR I LA CERVESA

Un ramat de búfals sols pot moure’s tan ràpid com es mou el mes lent y, quan el ramat es caçat, son els mes lents i dèbils, que sempre son al final del ramat els que moren primer.

 

Es una selecció natural bona per tot el ramat, ja que la velocitat general i la salut del conjunt millora amb la mort regular dels seus membres més dèbils.

 

D’igual forma, el cervell humà pot operar tan ràpid com la seva neurona mes lenta.

 

El consum excessiu d’alcohol, com tots sabem, destrueix les neurones, però, evidentment ataca a les més lentes i dèbils en primer lloc.

 

En aquest sentit, el consum regular de cervesa elimina les neurones més dèbils, fent, constantment que el cervell sigui una màquina més ràpida i eficient.

 

El resultat d’aquest profund estudi epidemiològic, de la Universitat de Oxford, verifica i valida la relació causal entre les anades de borina, gresca o barrila de cap de setmana i el rendiment acadèmic de matemàtics, enginyers, advocats, químics, etc.. Tanmateix explica el per què, pocs anys mes tard d’acabada la universitat i un cop contret matrimoni, la immensa majoria dels professionals no poden mantenir els nivells de rendiment que tenen els que acaben la seves carreres i ells mateixos quan la van acabar.

 

Sols aquells, pocs, això sí, que persisteixen en el estricte regiment de voraç consum de la cervesa, o qualsevol altre beguda alcohòlica, poden mantenir els nivells intel·lectuals que van aconseguir en els seus anys de estudi a la Universitat.

 

Per això, fem una cria a les armes. Mentre el nostre país està perdent el seu potencial intel·lectual nosaltres no podem restar quiets a casa, sense per res.

 

VISCA LA CERVESA . ANEM AL BAR.