Noticies a La Vanguardia

NOTICIES NO DEL TOT VERIDIQUES (2)

El passat 4 de gener. el Sr. Josep Maria Tarragona Clarasó, a La Vanguardia, va escriure un obituari referit a la Religiosa Montserrat Rius, a la que me referia jo en l’article amb el mateix títol que aquest.

Dons bé, en aquest obituari, molt ben escrit, per cert, explica com a la mort de la neboda de l’Antoni Gaudi, La Roseta, aquesta religiosa junt amb un altre, varen tindre cura de l’eximi Antoni Gaudi mentre va continuar vivint a la seva casa del Parc Güell, lo que es totalment cert. Explica que tenia a l’habitació un gran Sant Crist, i tres llibres, l’Evangeli, el Kempis i un devocionari. Es cert.

Però, se’n oblida que els darrers temps de la seva vida es va entregar totalment a l’obra de la Sagrada Família i va traslladar-se a viure al seu estudi a la Sagrada Família situat damunt de la porteria, on vivien els mes avis Jeroni i Maria Eugenia, els mes oncles Jaume i Gregoria i els meus pares Andreu i Ascensió.

La meva avia va tindrà cura d’en Gaudi tot els anys que va ser a la Sagrada Família, molts d’ells sols li feia el menjar i ja al anar-a a viure definitivament a la Sagrada Família fins a la seva mort, tot allò que precisava, que era molt poc, ho feia la meva avia Maria Eugenia. Rentar-li la roba, cosir-la, planxar les camises, etc.

Tot això va romandre fins a la seva tràgica mort i durà fins que no va arribar l’esclat de la Guerra Civil, quan el dilluns 20 de Juliol va ser assaltada i cremada la Sagrada Família, i copio uns paràgrafs del Llibre  “La arquitectura profanada” del catedràtic  Joan Bassegoda Nonell: Va ser assaltada la cripta de la Sagrada Família i incendiat al mobiliari, els altars, les imatges i l’orgue. Polvoritzats el paviments i els vitralls. A mes dels danys a murs i voltes, per efecte del foc es perderen els inimitables armaris de la sagristia, els confessionaris i altres mobles, tots ells dissenyats per Antoni Gaudi. Destruïdes les entrades als claustres i els campanars. La maqueta del temple, la casa rectoral, oficines, el contingut del museu gaudinià, escoles, tallers i la porteria. Tot es va perdre. L’escola parroquial aixecada per Gaudí  el 1909 també va ser incendiada, caient la seva coberta...”

Aquesta porteria era casa dels meus avis i el pis del damunt hi havia l’estudi d’en Gaudí.  Evidentment tot el que pertanyia a la meva família, mobles, , vaixelles, roba, records, etc. tot  desapareix convertit en cendres.

Per això es per el que vaig escriure l’anterior article. Res mes lluny de la meva voluntat esmenar-l-hi la plana al primer obituari que va aparèixer a La Vanguardia, tan sols es tractava de esclarir aquestes petites diferencies però que per mi tenen molta importància, ja que son part de l’historia i de la meva família.

 

 

Aquest era el llit d'Antoni Gaudi al seu estudi de la Sagrada Familia

 

Noticies a La Vanguardia

NOTICIAS NO DEL TOT VERIDIQUES

 

Han aparegut a La Vanguardia, al diari ARA i algun altre, una noticia que no es del tot veritat, informa de la mort als 102 d’una religiosa que, segons diuen es la darrera persona que  va cuidar de ANTONI GAUDI,  el que,  si mes no, es fals. No es veritat. Les darreres persones que van cuidar d’en Gaudi, van ser el meu AVI i la mena AVIA, En Jeroni i la Maria, que varen tenir cura del seu habitatge, de la seva persona, de fer els seus àpats, de la seva roba, etc. Tan aviat com es va traslladar al seu estudi dins de la Sagrada Família, (allà on avui es part de les oficines de la parròquia).

Axis mateix, va ser el meu avi qui va anar a cercar el Gaudi, el dia de la seva mort ja que sospitaven que podia haver ocorregut alguna desgracia, dons era sempre molt puntual i aquell dia trigava mes del compte en tornar a casa, a la Sagrada Família. I axis va ser com el va trobar i va poder comunicar-ho a Mossèn Pares, a les hores Rector de la Parròquia de la Sagrada Família i es va poder posar en marxa tot el necessari per fos reconegut, “aquell  vell amb pinta de captaire” que havia estat atropellat per un tramvia.
Aquesta es la veritat i pregaria a diaris tan importants que contrastessin be les informacions abans de ser publicades.

 

Aqui figuren els meus avisjunt amb el meu pare Andreu i la meva tia Gregoria.

 

A TOTS EL AMICS LECTORS

HOLA AMICS:

TAN SOLS VULL DESITJAR-VOS UN PROPER ANY 2013 QUE SIGUI, AL MENYS, COM EL PASSAT, NO PITJOR I A SER POSSIBLE PLE DE VENTURA, PER A TOTS I QUE PUGUEM DIR, "ARA SI, ARA ES DE DEBÒ" SEREM LLIURES.

VISCA CATALUNYA LLIURE

Reflexions

REFLEXIONS

Cada dia, en obrir el diari o sentir les noticies a la televisió, el cor se m’accelera, tot son noticies d’amenaces, de prohibicions, gent que queda sense llar, i ningú, ningú fa res.

El Gobierno de Madrid sols fa que dir veritables bajanades, ara he llegit que volen eliminar les “ambaixades de les Comunitats Autònomes” que no  compleixin amb les seves ordres (podríem dir de la Sra. Merkel) de rebaixar el dèficit fins a quotes impossibles de complir, mentre ells no s’estan de res.

Fins quan haurem de suportar aquests barroers de la política que ni tan sols tenen la personalitat suficient per imposar la seva autoritat a tots aquells, del seu propi partit que han demostrat una total ineficàcia i que, a més a més, sols serveixen per afavorir els militants i amics del seu propi partit.

Avui, sense anar mes lluny, resulta que s’han donat conte que era il·legal detreure de la mensualitat de desembre dels funcionaris, el import corresponent a impostos i pagaments a la Seguretat Social i, a corre cuita, han fet marxa enrere i han dit que ho faran efectiu dins del primer trimestre de 2013. No es vergonyós? Es que no tenen prou assessors pagats a preu d’or? Com tot un Ministre d’Economia o d’Hisenda por caure en un error com aquest? O es que, tal vegada no era un error, simplement una mes de les mentides a que ens tenen acostumats i axis gaudien de 2 a 3 mesos mes dels diners que NO SON SEUS.

Parlant d’altre tema, avui s’ha sabut quina era la formació del nou Govern de Catalunya, dons bé, els diaris d’avui, escrits ahir lògicament, ja criticaven la composició d’aquest govern. Què passa?  No deien alguna cosa axis com els 100 dies de gracia? Dons no, el Sr. Pere Navarro, ja ho criticava ahir, La Sra. Camacho, el Sr. Rivera, etc. No es pot tenir una mica, tan sols una mica, de respecte i esperar a veure que fan?

En fi, si això que tenim es una democràcia... haurem de demanar novament una CATALUNYA LLIURE per que, poder d’aquesta manera podríem tenir realment una democràcia, o aquesta es la meva esperança.

Salut a tots i Bon any 2013

A una Rosa estimada

Estimada filla Rosa Mari, en el dia del teu 50 e. aniversari te vaig dedicar aquest escrit que se que te va fer sentir una gran emoció. Per tú amb tot el meu cor

 

 

PER TU ROSA MARI

 

Ja fa cinquanta anys el 12 de desembre

venia al mon una nena

Petiteta i bufona, ploranera i riallera

encara que com qui no vol la cosa,

ella tan petita i tan riallera...

 però, vet aquí, una figureta tan bonica

Qui ho havia de dir, va dur la mes gran nevada

Que mai s’ha vist a Barcelona

Diuen a Castella que año de nieves año de bienes

Tu creus que es veritat aquesta dita?

El següent dia era Santa Llúcia

Dia de l’any gloriós, com diu la cançó

Era la Fira de figuretes de Nadal

 i tu cap el mon i manca gent

Com una  figureta mes vas arribar

Tu vas venir i duies joioses noves a casa.

La teva mare i jo ho vam passar molt malament

Fins i tot, quan dúiem tres dies sense dormir

Jo me vaig quedar  mig endormiscat

La teva mare al veure que no te vigilava

Uff... una sabatilla me va tirar per el cap.

I es que filla meva, els primer dies

De corcoll ja anàvem amb tu.

Aquí no s’acaba tot ¡no!

Vam arribar a casa dels avis i tot era normal.

Fins que per Nadal, la Iaiona va invitar

L’avi Andreu i l’avia Ascensió i la Tia Maria

I el meu germà, el teu padrí per poder

Del Nadal gaudir tota la família junts.

¡Ai Deu meu! Va començar a caure neu,

¡No! si serà una mica de res, deia la Iaiona,

al veure la cara dels avis mirant per la finestra,

No es preocupin jo baixaré al carrer

I un taxi per a casa anar els hi trobaré,

Si, Si, que tu creus tu això.

Cap a las sis de la tarda ja havia nevat ja

De 60 a 70 centímetres i no podies ni al carrer sortir.

Tots a casa, matalassos a terra, menjar les restes

I a esperar que es podes mes o menys circular.

 

Després va venir l’escola, al Sagrat Cor

Tot anava mes o menys bé, bé axis axis, les notes...

Fins i tot un dia vas venir amb una cara de set deus

Tenies que fer una muntanya de multiplicacions,

De divisions, de 8 xifres per 6 xifres,

 i tot amb la prova del 9 corresponent.

Vam estar mes de quatre hores, la teva mara, tu i jo

Però al dia següent vas dur els deures fets.

 

Encara que jo no vaig quedar massa content

I, com recordaràs, vaig fer una protesta formal

Per escrit i en persona. Recordo que deia que

Si no sabíeu  prou era culpa de la professora

Que no havia aconseguit fer la seva feina,

I les matemàtiques no s’aprenen gaire

Si son els pares qui ha de treballar.

 

 

Una de las teves passions ha estat,

I no l’has perdut amb els anys

El BASQUET,  i bona prova  tenim amb la Clara

Fins que per desgracia el genoll te vas lesionar

I la carrera del Basquet es va acabar.

Per no fer-me pesat saltaré uns quants anys.

Abans dit ha quedat que les notes eren ...

Dons be la Universitat va arribar i el que eren espines

Van tornar en roses boniques i oloroses.

Vas treure la carrera amb les millors notes

I encara mes important, les oposicions vas treure

I vet aquí, que ja tenim una mestre a casa.

I amb tots el honors. Funcionaria.

 

Van venir dies mes bons i d’altres no tant

Però un bon dia un cordovès va aparèixer

No n’estaves molt segura, encara que te feia tilin

I ara que si, ara que no, el feies anar passant

I el pobre xicot ja no sabia que fer

Tot es va arreglar i un bon dia quasi fa ja

Vint-i-cinc anys, ¡com passa el temps!

Vam de boda anar, no anava poc trempat

Ton pare de bracet amb tu al entrar a l’Església

Ja començava una nova generació.

 

Després va venir la Marta.

Jo era a Donosti de feina i no me deien res

Jo m’ensumava quelcom no gaire bo,

El telèfon me cremava a les mans

Truco?, no, esperat, no, no, truco ara.

I tot estava bé, però el to de veu no me satisfeia.

Fins que, no poden aguantar mes

De la feina quasi vaig fugir, aeroport, avió...

Ja soc a Barcelona, Taxi, taxi, a la Clínica del Remei.

Com quan vas néixer tu, també feia molt fred

Començaven a caure unes volves de neu

Jo pensava, es repetirà l’historia?

 

A l’habitació i éreu tots, Pares, avis, tots

I allà era la primera neta, la Marta.

Quasi no m’ho podia creure, ja era avi.

Tot estava bé, encara que i van haver

Com ja sospitava, alguns problemes.

Després va venir la Clara, una altre alegria.

Ja en son dos, a Menorca hi havia una altre

Ja eren  tres netes i totes nenes, Bufff...

I fins ara que, sembla mentida, cinquanta anys,

Cinquanta, ja han passat i aquest avi

Que creia a Lanzarote, que no veuria

Ni néixer la Marta, ho ha vist tot, naixements,

Batejos, Primeres Comunions, un nen també ha arribat

 algú que altre que a la Marta ronda, que no me senti ningú

Es diu Lluis? Crec que si, universitari i futbolista.

Que tot sigui per bé, tu també ho vas fer,

Amb el teu Rafa que avui una festassa t’ha muntat.

 

Sols me resta, per no ser mes pesat

Que Deu ni dó, la llauna que he donat,

Que desitjar-te MOLTES FELICITATS

I un petó i una abraçada amb tot el meu cor.

I que tens que compartir amb tots dos

La mama i jo.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

                                            

Bajanades del Sr. Aznar

Ho he etiquetat com "HUMOR" ja que crec que no es pot prendre d'un altre manera. Es tan barroer, prepotent, indigne, que no el puc prendre seriosament.



El ex-presidente AZNAR publica lo siguiente en su libro de memorias:

“La primera vez que supe que no era un ser humano corriente, lo recuerdo bien, fue cuando ETA voló mi coche conmigo dentro. Salí de allí, envuelto en llamas, y pensé: ¿cómo es posible que haya sobrevivido? Nadie se lo explicaba. Los médicos no encontraban una respuesta, tampoco mi personal de seguridad. A todo el mundo le pareció… milagroso. Esa noche soñé con Dios. Era una luz, no tenía rostro, pero sí voz. Me iluminó con su haz y me dijo: “Jose Mari, si te he salvado es porque te necesito vivo para que lideres a la humanidad”. Me dijo un par de cosas más, pero son personales. Aquella experiencia me cambió, por supuesto. Desde entonces soy mucho más humilde.”

CONSEJO: Léetelo otra vez, que quizá no hayas asimilado todas y cada una de las frases en su verdadera magnitud. Yo todavía estoy en estado de shock.

Memorias de José María Aznar, en el libro que ha presentado públicamente el pasado día 17:

• “Y Dios me dijo: Josemari, te necesito vivo para que lideres a la humanidad”

• “Esa noche soñé con Dios. Era una luz, no tenía rostro, pero sí voz. Me iluminó con su haz y me dijo: ”Josemari, si te he salvado es porque te necesito vivo para que lideres a la humanidad”. Me dijo un par de cosas más, pero son personales…” (fragmento de las Memorias de José María Aznar)

• “Muchas veces me han preguntado cómo sé que soy especial. Es difícil de decir; digamos que siempre lo he sabido. Ya desde el colegio, sabía que ninguno de los que me rodeaban estaba a mi altura. Como delegado de mi clase, en 3º B, tomé la decisión de ocupar 3º D y librar a aquellos pobres chicos del pésimo delegado que habían elegido. No fue una decisión sencilla; tuve que mandar a varios muchachos a combatir al patio, pero, al final, obtuvimos la victoria. Ese día supe que estaba destinado a algo más grande que yo mismo.”

• "La primera vez que supe que no era un ser humano corriente, lo recuerdo bien, fue cuando ETA voló mi coche conmigo dentro. Salí de allí, envuelto en llamas, y pensé: ¿cómo es posible que haya sobrevivido? Nadie se lo explicaba. Los médicos no encontraban una respuesta, tampoco mi personal de seguridad. A todo el mundo le pareció… milagroso. Esa noche soñé con Dios. Era una luz, no tenía rostro, pero sí voz. Me iluminó con su haz y me dijo:

“Jose Mari, si te he salvado es porque te necesito vivo para que lideres a la humanidad”. Me dijo un par de cosas más, pero son personales. Aquella experiencia me cambió, por supuesto. Desde entonces soy mucho más humilde.”

• “Me atrevo a decir que George es mi mejor amigo. Compartimos una ambiciosa visión del mundo, la visión de los líderes de la humanidad. George me planteó un reto fascinante, que consistía en convencer a todo un país de que nosotros teníamos razón mientras les matábamos. Nunca antes se había intentado algo tan ambicioso, así que acepté inmediatamente. Fue una gran experiencia de la que guardo muchos buenos amigos.”

• “Creo que un hombre debe cuidarse con independencia de su edad. A todos nos gusta sentirnos sexys, también a mí. Empecé corriendo cinco kilómetros al día; hoy corro veinte y no sudo. Claro que nunca he sudado. Mi médico dice que es un trastorno glandular, pero yo lo llamo don.”>>

¡¡¡ IMPRESIONANTE !!! y le hemos tenido de Presidente del Gobierno | Delegado de Dios en la Tierra.

Si Jesucristo era el hijo de Dios, Jose Mari su sobrino, por lo menos!!!

ACUDIT

Llega un pasajero del AVE a Barcelona y ve una persona y le pregunta:

¿Ud. Es catalán?

SI, responde el interpelado

Entonces dígame: ¿Como llaman Uds. A los jilipollas?

Responde el catalán: No los llamamos vienen solos desde Madrid.

Resposta al Sr. Carreras a La Vanguardia

El Senyor Francesc de Carreras, avui a La Vanguardia, escriu una columna referida al Ministre Wert i diu algunes coses amb les que no hi estic d’acord, crec que no es pot fer un article dient coses com: (copio)

“Ja tot apuntava a Wert com a gran enemic quan fa poc se li va escapar aquella desgraciada frase que cal espanyolitzar”  l’escola o ara no recordo ben bé què.” I segueix una mica mes endavant: “tan desgraciada com la pronunciada per la Consellera Irene Rigau, que poc abans havia dit que calia catalanitzar l’escola o no sé ben bé què i ningú no es va escandalitzar, tothom va callar”

Sr. Carreras, realment creu que es pot escriure d’una cosa tan seriosa com es l’ensenyament en català a l’escola del nostre estimat país, amb frases tan deliberadament poc serioses com les dites mes amunt, “ no recordo ben bé què” o “no sé ben bé què”.  El seu article demostra de forma fefaent que el seu talant està molt mes prop del pensament del Sr. Wert,

Ja se que vostè no es nacionalista i per això veu les coses i pensa de una forma diferent a molts de nosaltres (Jo soc fill de granadina i català, encara que d’avis de Granada i d’Almeria). Però, que ja tinc uns quants anys, les he vistes de tots els colors i per tant sento que soc català, penso en català, parlo en català, prego a Deu en català i no per això deixo d’admirar, de llegir poemes de Bécquer, Garcilaso, Góngora, o de llegir <el Quixot, el Lazarillo de Tormes i tantes d’altres d’excel·lent lectura per el esperit. Encara que en la èpoque  del dictador, no vaig poder trobar una gramàtica catalana per aprendre a escriure i la meva lectura preferida i única en català va ser una novel·la de Folch i Torres, titulada Andreu i Maria Rosa.

Espero que si llegeix, cosa que dubto, aquesta nota, comprengui que no puc estar d’acord ni amb vostè ni amb el Ministre Wert, per molt que vostè, Sr. Carreras, vulgui fer-me creure que tan sols parlem d’un avant-projecte de llei.

Atentament,

Andreu Alpiste

Carta del Sr. Corbacho al Ministre Wert

Aquesta carta ha estat enviada a EL PERIODICO, per el Senyor José Corbacho, Actor i Director de Teatre i com podreu veure no te desperdici.
Però jo afegiria que els "toros bravos" acostumen a morir a la plaça i son arrossegats fins a ser trossejats. (Per si de cas el Senyor Ministre Wert no ho sabia).

Querido señor ministro:
Recuerdo la primera vez que visité el Ministerio de Cultura. Fue allá a por el año 1987 (sí, hace más de 25 añitos). En aquella época yo trabajaba en la compañía de teatro La Cubana y eran habituales las visitas a tan ilustre lugar, bien para hablar de giras teatrales, bien para discutir la política de subvenciones o simplemente para formalizar algún papeleo burocrático.

Aquel día Jordi, el director de La Cubana, me dijo la siguiente frase: “Hay que llevarse bien con las secretarias, porque los ministros van cambiando, pero ellas continúan”.

Desde entonces, como reza el dicho, “ha llovido mucho”.

Un servidor ha visitado en más ocasiones ese magno ministerio y efectivamente, tal y como me dijeron, han ido desfilando por el sillón que ahora usted ocupa, bastantes personas.

Pero tengo que reconocerle que a ninguno de sus predecesores o predecesoras en el cargo de titular de la Cultura le he visto las maneras que observo en usted y mire que por ese sillón ha pasado gente tan docta como Esperanza Aguirre, Ángeles González Sinde o, en su momento, el mismísimo presidente del Gobierno, Mariano Rajoy.

Pasaré por alto algunos de sus 'hits' personales como, por ejemplo, esas ganas de retocar diversas entradas del 'Diccionario biográfico español' de la Real Academia de la Historia u otros deslices cuya intención todavía no acierto a comprender.

Me gustaría tan solo comentar un par de sus "geniales ideas": la futura reforma educativa y la desmesurada subida del IVA en muchos sectores de nuestra industria cultural.

El primero: ese proyecto de reforma en la educación que me tiene anonadado. Empezó usted fuerte, con aquel "pistoletazo de salida" (o más bien habría que decir "petardazo de salida") sobre "españolizar a los niños catalanes" (sic), pero es que ahora, ni corto ni perezoso, se arremanga para relegar la lengua catalana a un papel secundario en la enseñanza.

Como diría su jefe, don Mariano: "Mire usted, señor ministro"... para empezar, aquí en Catalunya, no tenemos ningún problema con la lengua.

De hecho, la lengua nunca debe ser un problema sino más bien una solución. Una solución y una herramienta que sirve para comunicarse, para entendernos los unos con los otros y que incluso a veces ni hace demasiada falta porque ya se sabe "que a buen entendedor, con pocas palabras basta".

De hecho, la lengua (o las lenguas) solo se convierte en un problema cuando políticos como usted la utilizan a su antojo y conveniencia. Ahí es cuando sí empiezan los problemas. Y sí, además, se procede a entrar como un elefante en una cacharrería, como es su caso, parece que lo único que usted busque sea un afán desmesurado de protagonismo porque si no, de verdad que no lo entiendo.

Por estas latitudes estamos muy tranquilos, señor ministro. Se lo dice de buena fe el hijo de Estrella, una salmantina de pura cepa, y de Fernando, un extremeño nacido a la vera del Guadiana.

Y como estamos tranquilos, le agradeceríamos que nos dejara en paz. A nosotros, a nuestros hijos, a nuestros docentes y a todos los que convivimos tranquilamente desde hace años a orillas del Mediterráneo.

Y ya de paso, deje usted también en paz a la Cultura. Que esa es la otra cuestión que no alcanzo a comprender.

Deje de maltratarla, de ningunearla, de menospreciarla... (y no hablaré de no recortarla, porque soy consciente de que corren malos tiempos para todos, lírica incluida y puedo llegar a entender algún tipo de ajustes). Lo que debería hacer usted, como exige su cargo es cuidar de la cultura y protegerla. Porque un país sin cultura es algo que las generaciones que vienen no se merecen. Aunque no sé porque le digo esto, si usted ya lo sabe. Lo que me preocupa, es que aún a sabiendas de ello, su señoría obre de la manera en que lo hace.

Conozco a mucha gente que se dedica (nos dedicamos) a eso que le llaman cultura. Así, con "c" minúscula. Gente del teatro, de la música, del cine, de la pintura, de la literatura... Gente que trabaja (y mucho) y que se acuesta soñando con sus creaciones y se levanta cargada de ilusiones porque, eso sí, nadie, y mucho menos alguien tan gris como usted, nos va a robar un ápice de esas ilusiones y de esos sueños. Esa es la materia prima con la que nosotros trabajamos y que nunca nos faltará.

Porque a pesar de su afán por reescribir la Educación y la Cultura, por subir los impuestos de forma desmesurada aún sabiendo el daño que eso provocará, a pesar de sus ganas de controlar la Historia que se cuenta en los colegios, de controlar la lengua que se hable, lo bueno es que su etapa acabará, como acabaron las de ministros anteriores.

Ya sabe: "Los ministros pasan, las secretarias permanecen".

Y, entonces, su nefasta gestión solo será un recuerdo, un mal recuerdo, eso sí, pero recuerdo al fin y al cabo.

En cuanto a lo de compararse con un toro bravo, déjeme que le diga que a la mayoría de toros bravos que recordamos fue porque se llevaron por delante a algún torero. También es verdad que a alguno se le recuerda por ser indultado pero ya le digo que ese no va a ser su caso.

Lo que espero es que a usted no se le recuerde por ser el "ministro toro" que se llevó por delante la Educación y la Cultura de este país.

Que pase el siguiente, pero que pase pronto, por favor.

José Corbacho

 

Un nou Govern?

NOU GOVERN, QUAN?

Ara sembla que no es poden, o no volen, posar-se d’acord per formar un nou govern al nostre país. Tantes bones paraules que hem sentit tots aquests dies enrere...

En un primer moment, sembla que el mes encertat seria una coalició amb ERC, però, ¡ah! aquests senyors, per el que diuen els diaris, sols volen poder manar a traves del Parlament, però no mullar-se, sent dins del govern per que axis, quant sigui precís prendre una decisió important encara que no sigui molt afalagadora, es a dir: UNA RETALLADA, que tots sabem ve manada per Alemanya via Madrid, llavors ells no ho han fet, no hi son al Govern. Llavors ha de ser CiU i el Molt Honorable President de la Generalitat Senyor Artur Mas, qui prengui la decisió, no fos cas que això fes perdre vots a ERC.

Ara bé, si del que es tracta es de jugar-se-la convocant un referèndum per la independència, llavors si, tot el suport al Govern, però, no ho oblidem, des de el Parlament, que si fos cas que algú hagués d’anar a la presó, no ens agafi per el mig.

Volen donar suport a l’aprovació dels pressupostos, sempre des de fora del govern, axis si hi ha alguna cosa que pot suposar un descrèdit, aquest sempre serà per el govern, mai per a la oposició.

I podria seguir amb molts altres ítems   però crec que no cal. La postura es clara, donem suport però sense implicar-se.

També voldria fer una menció, axis de passada, com el que no diu res, Sr. Junqueras, el seu partit, vostè no, el seu partit, es una dels culpables de la situació financera actual de la Generalitat, recorda al Sr. Carod-Rovira? Potser no cal dir res mes.

I ha un altre possibilitat, es el PSC, (no riguin si us plau) es una possibilitat, molt remota, però possibilitat al fi al cap.

De totes maneres sembla que l’Honorable Sr. Pere Navarro, (lo d’Honorable es per ser Diputat, s’han de guardar les formes) no està pas per la labor, ahir mateix havien de tenir una entrevista el Sr. Mas i ell, però amb la peregrina excusa de que hi ha hagut una filtració respecta a eixa entrevista, dons simplement, l’ha ajornat. Això demostra l’interès que hi ha per fer que el nostre país tingui un nou govern el mes aviat possible.

Malament anem. Hi ha algú que cregui que l’Honorable Sr. Pere Navarro, donarà el mes petit cop de ma per que es pugui governar? I encara menys al Senyor Artur Mas. ¡ Però si ja ha demanat que plegui !

Bé, com deien a la pel·lícula Casablanca, sempre ens quedarà Paris, es a dir el PP. Com aquesta formació s’ha atipat de dir que no vol saber res amb nosaltres, es a dir amb els catalans que no volem que Espanya segueixi trepitjant-nos, dons no cal ni pensar-hi.

Jo sols hi veig una solució practica i possible, no s’escandalitzen, si us plau, es intentar passar un parell d’anys com es pugui i tornar a convocar eleccions i llavors veurem si el poble català se’n adona que hem d’aconseguir un govern ferm i potent, i no cal amb majoria absoluta, amb les majories que es podrien fer avui ja ni hauria prou, per poder fer front a les hostes de Madrid, que, no ho oblideu, ens van amenaçar amb un General de la Guàrdia Civil, i inclús hi va haver un descerebrat que demanava que intervingué l’exercit espanyol. Que ja es dir i es prou gruixut per que, el que demanava la Guàrdia Civil, te ambdós cognoms ben catalans i no cal dir qui es.

No se si me llegirà molta o poca gent, crec que mes aviat poca, però vull fer un petit suggeriment a la estimada gent d’ERC i al seu líder el Honorable Senyor Oriol Junqueras. I es: Pensi una mica mes en el nostre pobre país i sigui una mica generós, al igual que li demano al Molt Honorable President Senyor Artur Mas. I posin-se d’acord ben aviat, es inprescindible.

I si es possible arribin a un acord ben generós, amb una bona imatge, i ben  prest, es molt important per tot el poble que esta patint molt i s’ha de governar lo mes aviat possible per aconseguir millorar, encara que sigui tan sols una mica, la fam i les penúries que, per desgracia sofreix una gran part del nostre poble.

I acabo amb les mítiques paraules TORNAREM A SOFRIR TORNAREM A LLUITAR I  TORNAREM A  VÈNCER.

VISCA CATALUNYA LLIURE

Moltes gràcies. 

Reflexions eleccions 2012

UN ALTRE 1714?

Aquesta vegada no han sigut bombes ni soldats de Felip V els que han atacat la nostre estimada terra. Aquesta vegada han estat bombes i soldats mediàtics. Les bombes han estat mentides publicades al diari EL MUNDO, en forma de lo que anomenen “bombes de racimo” i que en llenguatge clar i net vol dir, posa el ventilador en marxa i escampa la merda, i els soldats han estat els Rajoy, Cospedal, Rubalcaba, Griñán,  etc. que seguint les ensenyances dels seus grans amics de capçalera, han fet que allò de que una mentida repetida una i altre vegada sense descans, acaba per ser una veritat per les oïdes d’aquells que sols volen sentir el que els convé.

Jo me pregunto: Les retallades famoses per que han estat necessàries? I me responc a mi mateix, en paraules de Iniciativa a traves del Sr. Herrera, “Nosaltres vam fer Hospitals, Escoles” si però no les vau pagar, això ho vàreu deixar per el que vingués a darrera. I ara a criticar les retallades.

Segueixo amb la pregunta: Les retallades en sous, pagues extres dels funcionaris, la congelació de pensions, la desaparició de la paga extra dels jubilats i pensionistes compensatòria del increment del IPC. Qui les ha manat? Dons el PP des de Madrid, però li volem encolomar a CiU. Es que el Gobierno de la Nación no ha tingut res a veure?

Segueixo amb preguntes: El copagament del 10% de les medecines per part dels jubilats i pensionistes i de percentatges mes elevats per a la resta dels malalts. Qui les ha manat? Dons el Sr. Rajoy des de Madrid (per ordre directa de la Sra. Merkel) però a qui li carreguem? A CiU, es l’ase dels cops. I no s’ha tingut en compte que aquí ja pagàvem UN EURO PER RECEPTA.

Avui he sentit un Senyor, per dir-li d’alguna manera, que amb 9 escons, xifra que significa un 6’66% del Parlament, demana que el Sr. Artur Mas plegui i que cercarà els ajuts necessaris per poder presentar una moció de censura. Certament precisarà molts ajuts per arribar al consens necessari per poder-ho fer. No s’han de somiar truites senyor C’s.

I axis podria seguir amb infinitat de preguntes, però no crec que sigui precís, el lector intel·ligent ja haurà vist com son les coses.

El problema, des de el meu humil punt de vista, ha estat en que molts del votants han cregut, de bona fe, que era millor donar i repartir el vot a qui els enganyava, sense adonar-se que es feia un mal molt gran al país, però, es clar, es tractava de que no guanyes CiU, si era dolent per el país no importava.

Sols cal veure els debats ¿debats? A TV3 i a 8Tv, sempre s’ha fet i dit, exclusivament tot allò que era en contra de CiU, sempre eren 6 o 2 contra un. Cap d’ells ha explicat que volia fer, sols s’ha dedicat a atacar al contrari i ha destacat el PP. Junt amb Iniciativa. El altres no val la pena ni anomenar-los, amb l’excepció del Senyor Oriol Junqueras que si que s’ha dedicat a fer arribar al oient el seu ideari i els seus raonaments. Equivocats o no, i pots estar d’acord o no,  però totalment legítims. I axis l’hi ha anat guanyant fins a ser la segona força política del Parlament. Felicitats.

No puc dir el mateix del PSC. Sr. Navarro, si fins i tot el tòtem mes gran que tenen, el Sr. Felipe Gonzalez, no ha volgut venir a cap míting per ajudar-lo. Ha estat necessari que vingui el Sr. Rubalcaba (que prou feina te a fer d’oposició) i que no mereix la mes mínima credibilitat si tenim en compte els seus anys al Gobierno de la Nación.

I no oblidem que hi ha hagut un intent de “tupinada” canviant les paperetes de CiU per unes de l’any 2010, amb lo qual hi ha tot una quantitat de vots nuls que encara no se sap ni la quantitat ni el que pensa fer la Junta Electoral. Però per si mancava alguna cosa fins hi tot han fet aquesta jugada.

Ara s’obre una altre etapa en que, mes d’una vegada, per desgracia, ens veurem obligats a acotxar el cap davant Madrid, però ho superarem i vindran altres anys en que podrem sofrir i guanyar el que es nostre per antiguitat i per ser una de les NACIONS MES ANTIGUES D’EUROPA.

Si heu tingut la paciència de llegir-me moltes gràcies i si no dons m’he tret del pap el que me feia mal.

CATALANS VISCA CATALUNYA LLIURE

                                                                

Carta Diari ARA

Aquesta carta apareix al diari ARA i no te rebuig. Es fantàstica