NECESSITEM UNITAT?

UBI CONCORDIA, IBI VICTORIA

(ON ESTA L’ UINITAT, HI HA LA VICTORIA)

NECESSITEM UNITAT?

Aq Aquestes paraules atribuïdes a Publi us, ens fan una clara i precisa fotografia de la nostra actualitat política, tal vegada seia millor dir: de quina hauria de ser la nostra actualitat política.

Lamentablement avui ens sentim, una gran part dels catalans, orfes d'un lideratge clar. Carismàtic, amb empenta que pugui dur la nau catalana amb força, amb rumb clar i decidit i que tingui la personalitat que li permeti dur el timó amb seguretat i essent escoltat i seguit per la totalitat dels catalans, si més no, dels que desitgem esser lliures i viure en un país en què sigui possible parlar, fer cançons, escriure, sense estar pensant si hi haurà algú que et posi una querella, és a dir, que et permeti sortir de l'atzucac en què ens trobem, sotmesos a una repressió despietada i BRUTAL.

He pensat molt en les paraules de la exministre del PP quan va dir "hemos descabezado a los independentistas" i en bona part deia la veritat. Tenim els nostres líders a la presó o a l'exili i aquí, almenys, per al que es veu i com actuen ens queden gent amb molt bona voluntat, intel·ligents, amb ganes de fer coses, però els manca aquell do, aquella presència, el que en diem personalitats carismàtiques i d'això, desgraciadament anem molt curts. El nostre President hi posa tot el que sap, però NO ÉS UN POLÍTIC i llavors quan ha de fer valdre la seva personalitat política en vers els polítics espanyols, que tampoc no són gran cosa, però li duen una gran avantatja, ja que la política l'han viscut fa molts anys i no pot competir en igualtat de condicions. I axis diria el mateix del PDCAT, de ERC i de JuntsXCat. I aquest és el problema més greu que tenim en aquest moment.

Tot això ens du indefectiblement a una sensació d'orfandat que no ens permet analitzar correctament el moment social i ens du a una gran disparitat de criteris, que de per sinó són dolents, però que no ens permeten unir esforços i aconseguir la unitat que ens podria dur a la victòria final i que si seguim com fins ara cada dia és més lluny.

Malgrat tot, la unitat és factible si tenim clar que unitat no vol dir uniformitat, cada Partit ha de mantenir la seva fisonomia, la seva identitat , la seva ideologia i lluitar per mantenir tots els seus valors però sempre pensant en un objectiu superior. En el País, en Catalunya i treballar per aquest objectiu que ha de ser sempre la meta final.

Crec que els partits independentistes han d'aconseguir trobar, cada un d'ells, el LIDER capaç d'imposar la difícil unitat sense menysprear als altres i axis assolir anomenar un CAP que ens dugui a lluitar, de forma pacífica a l'objectiu amb què he titulat aquest escrit. Avui no gosaria dir qui podria ser aquesta persona amb la prestància, personalitat i carisma necessaris per dur a terme aquesta difícil i important tasca, aquesta és la feina dels Partits polítics. Ho aconseguiran? Fem-los confiança i pensem cada un de nosaltres com podem ajudar a fer que el nostre petit, en territori no en coratge, país que mereix esser lliure, per poder viure en pau sense tribunals polititzats que rompin allò  que nosaltres em volgut.

DESCONSOL I ANGOIXA

CELEBRAREM BÉ EL NADAL?

Ja estem arribant a les festes de Nadal, una de les èpoques de l'any amb major transcendència i més plenes de solidaritat, convivència, amb els familiars i amics entorn d'una ben parada taula, amb bones viandes, un bon brou amb l'escudella tradicional i amb els canelons per Sant Esteve. Tot regat amb bon vi i cava de la terra. Cantarem Nadales, farem xerinola i el més petit de la colla ens recitarà la "dècima" i en acabat passarà el plateret. Tot això em grinyola una mica, ja ho veurem més endavant.

Haurem anat a la fira de Santa Llúcia per adquirir quelcom alguna figureta del pessebre rompuda l'any passat, una miqueta de molsa i quatre llums per poder muntar el pessebre amb les muntanyes de suro, el paper de plata per fer el riu, i un paper blau amb uns núvols pintats per fer el fons del nostre pessebre i tot cofois el col·locarem en un lloc de relleu al menjador de casa.

Llavors ja ens sentirem ben disposats per rebre la família, els avis i la canalla pe gaudi de les festes.

Tot això ho fem cada any, però enguany hi ha coses que ho fan distint de temps enrere, ja que hi ha circumstàncies que malmeten aquesta bonhomia, aquest clima de bona estada, d'harmonia i bàsicament són dos fets d'enorme importància.

No podem oblidar que degut en part a la gran crisi econòmica i en gran part a l'actuació, millor dit, a la inoperància dels poders públics la taxa de pobresa al nostre país ha arribat a límits intolerables i per tant quan seiem a taula, a la taula abans descrita farem bé en pensar si em fet allò que ens podem permetre i si podem fer quelcom més per pal·liar una mica la seva situació i a ser possible alegrar un poc les seves vides en aquests dies tan assenyalats.

També hem de pensar en aquells compatriotes, alguns, tal vegada, fins i tot amics que per mor d'una injusta sentència es troben privats de llibertat i que ja fa més de dos anys que són a la presó i encara els hi resten molts anys per acabar amb aquest patiment i els que encara que no estan privats de llibertat sí que són a l'exili i no poden celebrar les Festes amb la família i amics.

Jo no sóc ningú per esmenar la plana al TS, peròsí que puc estar en desacord amb la sentència, en considerar que es tracta més d'una venjança que no pas de fer justícia. Crec que es tracta més d'eliminar el moviment independentistes i impedí que sorgeixin nous líders encara que obliden que per molt que facin en contra, sempre hi hauran més de dos milions de catalans que no acceptem l'actual statu quo amb Espanya i que és imprescindible establir una taula de negociació amb bona voluntat pe poder arribar a acords en els quals totes dues parts estiguin disposades a cedir en algunes posicions, no oblidem que una negociació és, en gran part, la possibilitat d'escoltar, estudiar i presentar noves ofertes que puguin esser acceptades per l'altra part i per tant ha de ser tan perllongada en el temps com sigui necessari i sense cops a la taula.

Si ho pensem més a fons, jo no voldria trobar-me mai en la tessitura d'haver de dictar una sentència contra homes i dones que saps, en consciència, que són bones persones i que el gran crim que han comès és de tipus contra la concepció de l'Estat, si és que l'han comès, són gent que no han assassinat, no han robat, no han fet cap malifeta de verdadera importància i, en canvi, han estat condemnats a penes superiors a la d'un assassí. Jo crec que matar, prendre la vida d'una persona, és un crim que mereix una pena mes gran, que la dictada contra els considerats, per ses Senyories, com a sediciosos. Senyors Magistrats: Podran celebrar el Nadal sense un petit patiment dins el seu cor, jo tindria un cert remordiment, encara que poden i ho faran emparar-se en el judici celebrat i que consideren totalment just i tenen l'avantatja que no es pot recorre a cap altra instància superior.

És per tot el dit que em grinyolen les celebracions de Nada li sento un cert desconsol i angoixa en veure el meu petit país tan ofegat, amb un govern que quasi no fa res més que núvols de fum en lloc de ser conseqüent amb la seva força i no permetre els abusos i haver de patir tanta repressió injusta.

Malgrat tot celebrem Nadal i Sant Esteve i Cap d'Any i Reis que el ,mon no s'acaba i la millor forma de lluitar és essent nosaltres mateixos i seguint les nostres tradicions amb la família i amics.

VIVIM EN UNA DEMOCRÀCIA?

DEMOCRÀCIA o DICTATOCRÀCIA

Aquest és el dilema, jo no ho veig prou clar, si bé és veritat que majoritàriament podem dir que estem dins d'un règim que, en principi, tothom admet com a democràtic, no és menys veritat que apareixen sintemes molt dictatorials, sols cal veure les reaccions del President del Tribunal Suprem en el tracte tan desigual quan es tracta de testimonis de la Fiscalia o de l'acusació en general o quan es tracta de testimonis presentats per les defenses.

Altres cops veus que persones que són elegibles sense cap mena d'impediment legal, si són elegits, no es permet que facin la seva feina i són suspesos immediatament, al·legant articles del Codi d'Enjudiciament Criminal i que no fan referència a la seva situació i que tan sols es poden aplicar a força de recaragolar la Llei i quasi modificar el seu sentit.

El més lamentable és que cada vegada que es rep alguna resolució de qualsevol Tribunal, de qualsevol Grup de l'ONU, del Tribunal d'Estrasburg, en fi de qualsevol lloc amb ressò internacional, i que no agradin o vagin en contra del govern espanyol de torn, tant es val si és d'un color o altre, això no importa, tots són llops de la mateixa camada, brollen de immediata infinitat d'espurnes del foc intern, del volcà mig apagat de la dictadura que mai no podem dir que hagi acabat ans al contrari, sembla ser cada dia més viva i amb més força i aquestes espurnes poden arribar a encendre un foc que fora de lamentables conseqüències. Vist com actuen tant la Fiscalia, Advocacia de l'Estat i VOX, semblant focs artificials, un veritable castell pirotècnic les espurnes dictatorials que sorgien en el judici contra els nostres líders.

Ara ja estem filant encara més prim, ja tenim els que eren amagats dins del PP, amb veu pròpia, algú, dirà, malgrat tot que ja no estan arraulits en un racó del partit que els encobria i que feia com si no existissin, però hi eren, tenien un poder ocult i que ara han fet sortit de les seves casernes d'hivern i que donaran molt a parlar i potser a patir.

Cada dia tenim noves evidències, a un eurodiputat electe no se li permet recollir la seva acta i credencial que l'acrediten com a eurodiputat. Amb una clara ingerència en el sistema democràtic, indicant clarament que el motiu ES LA POR DE PERDRE L'AUTORITAT SOBRE ELL i per tant, indirectament la por de fugida en passar a tenir immunitat parlamentària, una nova espurna dictatorial.

No cal parlar de les moltes traves per ser eurodiputats de ple dret a l'intentar obligar als exiliats a venir a Espanya pe recollir l'Acta, el que significa ser detinguts i empresonats. Això ja no és una guspira, és un autèntic coet.

Tal com van les coses crec que haurem d'acoblar un gran i fort tendal on ens puguem aixoplugar i si fos necessari arraulint-se en un racó i en espera de temps millors i que, segur, no seran sota el comandament socialista. Haurem d'esperar que diuen a Europa, no els governs, no, el que puguin dir els tribunals, si és que, algun dia, podem presentar els corresponents recursos, un cop que el TC espanyol vulgui donar una resposta oficial a les demandes que hauran estat presentades quatre o cinc anys abans.

Per acabar, tan sols em queda una altra reflexió, si el que diu i pensa un jurista de renom, fent referència a la sentència del TS és anterior a la pronunciació del tribunal de Luxemburg, el Regne d'Espanya se n'haurà sortit amb la seva injusta resolució, però, si no ho aconsegueixen i els Eurodiputats prenen la seva Acta i acreditació i passant a ser Eurodiputats de ple dret, llavors tindran immunitat i per tant, sense la concessió d'un suplicatori per part del Parlament Europeu no podran ser jutjats ni condemnats fins a acabar el període de cinc anys i ja veurem com s'acaba tot. Crec que hi ha una mala peça al teler. Jutgin vostès mateixos.

VISCA CATALUNYA LLIURE

LES GRAN SOLITUDS

SOLITUDS, SILENCIS

Dins la nostra societat estem carregats de silencis que ens duen indefectiblement a la solitud. Veiem exemples a cada moment, quan parlem amb amics, amb familiars mes a menys propers, sempre, sí que sabem observar amb atenció podem veure que hi ha uns quants neguits, algun problema del qual els és difícil de parlar o comentar i no es tracta, almenys de forma explícita, d'un problema o neguit de gran importància i que, quasi segur, que simplement amb una conversa clara i assossegada i evidentment sincera, quedaria aclarida i es desfaria el malentès i amb ell el neguit. I malgrat tot no som capaços d'establir aquest diàleg, aquesta conversa que solucionaria el problema.

No és que amb aquestes paraules vulgui fer un discurs filosòfic com un referent de la nostra societat, es tracta tan sols d'introduir un tema que, crec jo personalment, té molt a veure amb el nostre comportament respecte a aquells que considerem adversaris, o més clar i català, enemics polítics.

És molt dificultós poder seguir un debat parlamentari sense sentir insults, exabruptes, paraules malsonants que és dedicant, sense escrúpol de cap mena els uns als altres i això té a veure, segons la meva humil opinió, a la manca total i absoluta de comunicació personal i de deixar de veure al contrari com un enemic i fer que PASSI A LA CATEGORIA D'ADVERSARI. I tot això es refereix tant a quan diuen que es tracta de "campanya electoral" com quan es tracta de discursos i declaracions que quasi sempre es fan venir bé per poder demostrar als propis correligionaris que ets la persona que cal i que doblegarà al "enemic".

Tot això si fem una giragonsa es ho podrem prendre com un acte sense importància, galdòs fins i tot i estic segur que hi ha molta gent que ho considera normal, bromes, sentit irònic de la paraula, però que lluny som de la realitat; aquests discursos, declaracions, ironies amb prou mala educació, comportant, segur, a curt termini la dificultat de poder arribar a consensos, a polítiques en bé de la societat en general, dels ciutadans que els hem votat perquè ens representin, noi perquè es barallin com nens al pati de l'escola.

Doncs bé, tots aquests problemes, aquestes intemperàncies, es podrien solucionar de forma racional i educada, si tinguéssim per norma, abans de respondre a qualsevol grolleria, fer uns segons de silenci, el que ens deien de petits, compte fins a deu abans de respondre, i posteriorment intentar que la persona que ha intentat insultar-te s'avingui a parlar de forma assossegada i sense testimonis i així es podrien sol ventar molts dels problemes de las persones que ens representen i podríem gaudir de nou d'uns discursos, d'unes intervencions clares i contundents però educades i amb el respecte degut a l'adversari.

I aquí vull fer esment a la primera paraula del títol, Solitud; tot el que queda dit, o gairebé tot, ens du a una gran solitud de l'ànima, de la ment, podem estar envoltats d'aduladors del propi partit o simplement del nostre entorn, però podeu estar ben segur que interiorment estem sols, malgrat tot allò que en puguin dir, malgrat totes les lloances que ens puguin dirigir, la veritat és que com més alt i més important sigui el nostre tatos, més solitud comporta. No podem oblidar que les decisions que hem de prendre les hem de fer sols, malgrat poder escoltar opinions, quasi sempre interessades, a la fi som nosaltres qui hem de donar la resposta i això us ho puc ben afirmar que és difícil i malgrat que el càrrec o la posició personal sempre es tracta d'un acte ple de solitud.

QUÉ VE EL LLOP

LUPI (LLOPS)

"Alea jacta est" La sort està tirada, efectivament, ja no hi ha marxa enrere, noves eleccions generals, el 28 d'Abril i a final de maig, el dia 26 eleccions municipals, eleccions europees i en les autonomies NIO HISTÒRIQUES. Tot això comportarà uns autèntics trasbalsos en la ciutadania espanyola i no en parlem a la catalana.

Crec que el PSOE no ha volgut mai aprovar els Pressupostos Generals de l'Estat, la seva maniobra ha estat aconseguir que els partits independentistes apareguessin com els culpables i el PSOE es deslliurava de les moltes pressions rebudes tant de l'oposició PP i C's com dels anomenats "barons" del seu propi partit –

El títol "LUPI" el vull referir a la successió de fets i malifetes que haurem de patir els catalans, fins i tot els no independentistes, tan sols per al fet de ser-ho. Els catalans serem agredits, insultats, humiliats, menyspreats, però com que ja ho sabem per endavant hem de ser prou forts per saber respondre amb valentia, senyoriu, paciència, civisme, dignitat, i, com sempre, de forma pacífica, tornant a donar la imatge de poble senyor i cívic que sempre hem estat i hem de seguir sent .

Hauran partits què ens diran que per culpa nostra hi haurà eleccions generals i ens amenaçaran amb allò de "que ve el llop" és a dir que ve el tripartit de dretes i extrema dreta. Bé, i que? Que potser el PSOE ha fet res per nosaltres? Això si, es van posar la carota i la pell de be, però no han anat més enllà de les paraules, però de fets, res de res, és a dir unes paraules menys punyents, fins i tot amables, i aquí s'acaba tot. Llavors el tripartit, en què canvia? Que són més malparlats, més autoritaris, menys senyors? En el fons són exactament iguals.
Un dels efectes de les noves eleccions, em fa la impressió que serà encara més baix el nivell de l'oratòria parlamentària, que cada vegada seran més els exabruptes, els insults, la parla tavernària, ja que, fins i tot, es presenten a les Corts personatges que noi es distingien per la seva bona oratòria i que marxen del nostre Parlament i que crec i espero que servirà per millorar el respecte i la bona educació que sempre ha tingut el nostre Parlament.

! Que ve el llop ! Alerta, jo no sé si realment vindrà el llop, però sí que veig que en el judici contra els nostres conciutadans pesa i molt la part política, ens trobem davant d'uns Fiscals que facen la impressió de no saber que preguntar ni com preguntar, amb reiteracions, mitjanes veritats, preguntes que volien ser capcioses i es veu el llautó d'una hora lluny, una advocada de l'Estat que fa pena, per no dir que fa riure, i a més a més, tot això contrasta amb la seriositat, preparació, precisió i dignitat dels presos catalans.

Quan veig les declaracions del President, Vise Presidenta, Ministre Zoido no puc menys que pensar dues coses: Menteixen sense vergonya o són incompetents. Qualsevol de les dues son motiu de rebuig. Llavors, pregunto, Han de seguir percebent emoluments de l'erari públic? Ja està bé de prendre el pèl a tots els catalans i espanyols. La major part de les seves respostes, si no són mentida, diuen "no ho recordo, no ho sé" i es queden tan tranquils i el President del Suprem els hi permet. Tot plegat una vergonya.

I no oblidem que tota aquesta farsa, aquest teatre, seria acceptable de no tenir a NOU PERSONES A LA PRESÓ DE MÉS D'UN ANY, provisional i sense fiança, però és que el desig de venjança és més fort que la raó.

PREGUNTA ACTUAL

QUÈ ESTÀ PASSANT?

No sabria respondre aquesta pegunta. Lamentablement cada dia que passa rebem uns "inputs" més negatius en referència a la unitat del procés sobiranista, és a dir a la unitat, que no uniformitat, del nostre moviment per aconseguir la independència del nostre país i, en conseqüència les llibertats que fa més de tres segles ens varen arrabassar.

Tan sols intentaré, sota la meva impressió i humils coneixements, explica quins són els motius que ens estan duent a aquest desori, a la quantitat de petites formacions independentistes que ens duran, si no si posa remei, a la disgregació de tot el moviment, donant la raó aquells que diuen que no cal fer res més que esperar que ens barallem entre nosaltres.

La més influent i per tant la més important és la manca total i absoluta d'un lideratge destacat, carismàtic, que pugui, amb la seva presencia imposar l'autoritat que reagrupi en un sol moviment l'actual desordre, la lluita caïnita dels partits polítics que no pensen n fer país i si en guanyar vots per tenir quota de poder, fins i tot aquells que saben que mai seran govern.

Fa molta angoixa veure com es barallen uns partits amb altres i fins i tot, dins de la mateixa formació política i per tant sense tenir la visió del que necessita el país i que amb aquesta forma d'actuar no podrem mai aconseguir l'objectiu d'arribar a tenir la República Catalana.

I mentre seguim amb aquestes lluites caïnites, els nostres dirigents més importants, si més no, els nostres líders naturals, segueixen a la presó i a l'exili i. Això si, se'ls omple la boca anant a visitar-los, fent reunions a Brussel·les però sense fer res, veritablement efectiu.

Sempre demanen allò que saben d'antuvi que el President del Govern espanyol no pot fer, demanen que "mani" als jutges l'alliberament dels presos, la retirada de la qualificació dels delictes imputat (per cert no ho són delictes) i això no està a les seves mans.

El que s'ha de demanar és poder establir bases de convivència entre els dos estats, l'Espanyol i el català i la forma de poder arribar a aconseguir aquesta demanda.

També és imprescindible aconseguir que una majoria del nostre poble vulgui la independència i fins ara no s'ha aconseguit i de Madrid ens ho tiren en cara en cada oportunitat que tenen i en canvi noi fem res per seduir la part de la població que no accepta les nostres idees, i em pregunto, amb totes aquestes dificultats, que són culpa nostra, com podrem sortir de l'atzucac en què estem immersos?

Lamento haver de dir que, per molt que ho vulguin dissimular, la veritat és que el President actual, crec que és un bon home, culte, amb bona voluntat, però no és un polític i 'aquí venen moltes de les desavinences actuals. No puc oblidar que la seva candidatura va ser la quarta proposta deixant enrere polítics de debò com Puigdemont, Sánchez Turull i, ja se que el jutge Llarena, excedint-se en les seves funcions en va dur a on som ara, però això no treu el que he dit, amb tot els respectes per la persona, del President Torra.

Per tot el que he escrit, que crec és molt dur. i, tal vegada, més 'un no hi estareu d'acord, no penseu que vull acceptar el que crec que està passant, el que vull és aconseguir despertar un sentiment que ens retorni al passat més recent i ens permeti seguir endavant amb les forces renovades i fent, com diu l'Oriol Junqueras, havent aprés la lliçó, la cruel lliçó rebuda i fent bé tot el que es va fer malament i fent l'auto critica corresponent i dient la veritat que llavors ens van ocultar per por o per ingenuïtat.

Siguem valents i tanmateix cauts, però no podem seguir amb la manca d'unitat, repeteixo d'unitat que no vol dir uniformitat, hem d'estar units per un fi comú, respectant les diverses corrents de pensament, com sempre hem dit, el nostre moviment els i ha de ser transversal però no negacionista envers el company, que no adversari. Sols així podrem ser forts per arribar al nostre destí.

I Una paraula tan sols per tots els nostres conciutadans que començaran a patir l'injust judici a que seran sotmesos, la paraula és ÀNIMS.

SEGUR QUE SORTIRÀ EL SOL DEMNÀ?

DEMÀ SORTIRÀ EL SOL?

L’altre dia mentre passejava per uns jardins de la meva ciutat i pensava com podem ignorar les meravelles que Déu mitjançant la natura ens ha donat i les emmascarem amb el renou dels cotxes, camions, autobusos i no e ens permeten sentir refilar dels ocells i llavors vaig recordar que feia poc havia sentit un filòsof que ens posava, com a un exemple del que és la filosofia, la pregunta “Demà sortirà el sol”? Evidentment sempre diem que si, que naturalment sortirà el sol, però la pregunta té molt a pensar. Qui ens pot dir amb absoluta certesa que sí que sortia el sol? Podria ocorre un cataclisme i que no veiéssim l’astre rei, o podria haver arribat el dia en què la llum solar ja no arribes a la terra, si veiem la Bíblia podria significar la fi del món, en fi, hi haurien moltes respostes que tant poden ser verídiques com sols un exercici filosòfic. I si fos cert que no sortirà el sol? Podia esser que ens trobéssim en la més profunda obscuritat, que de cop i vota tots creéssim ser cecs. Més val no segui r per aquest camí.

Això m’ha dut a pensa en tot el que es mou dins la política, dins els partits polítics, dins les associacions cíviques, i dins el pensament de qui anomenem el poble axis en general i hem de tenir en compte que malgrat tot el que es diu i s’escriu ens trobem dins d’un règim pseudo democràtic o tal vegada podríem dir, sense por d’equivocar-nos que vivim en una dictadura disfressada de democràcia.

L’espectacle de la cúpula de la justícia espanyola, amb sentències que, a conveniència, és tires enrere, que el nomenament del primer càrrec del sistema judicial és un jurista, segons diuen, de reconegut prestigi, però contaminat per una presumpta connivència amb un partit polític i que diu renunciar al càrrec per haver-se fet publica aquesta faceta de la seva personalitat, però què això li permet seguir presidint el tribunal que ha de jutjar els presos polítics catalans i que, naturalment ja ha estat rebutjat per les respectives defenses i que ja sabem no serà acceptada la recusació. Però no oblidem que Summum jus, summa injuria Excés de justícia, excés d’injustícia.

Sabem que hi ha algunes ONG i associacions internacionals que estan demanant de forma imperativa que s’acabi ja la presó preventiva i injustificada a què estan sotmesos els nostres conciutadans i que tant el Jutge instructor com la Sala a qui correspon dictar la llibertat, si més no, per poder preparar la seva defensa junt amb els seus avocats i no estar en un calabós i amb viatges de la presó fins al Tribunal sense temps ni mitjans idonis, orinadors, internet, etc. que els permetin un mínim de preparació pel judici. I amb aquestes circumstàncies es permeten dir que es tracta d’un judici imparcial i just.

Aquesta situació és la que em fa pensar en si de debò tornarà a sortir el sol demà o cauran en la fosca nit de la pseudo democràcia o quasi dictadura q que patim.
Sols voldria saber si, de forma acceptable per la UE, el judici serà de debò just o com sembla, presumptament la sentencia ja esta escrita i sols manca la signatura i la comèdia, el teatre del Tribunal. Vull confiar que els magistrats seran mínimament imparcials i aplicaran el codi penal en forma i sense prejudicis.

 Esperem-ho.

De totes maneres és difícil creure en la tan esbombada separació de poders, al nostre país, si sentim les moltes declaracions, pressions, amenaces, que es produeixen cada dia tant en la premsa, la televisió, i el mateix Congrés dels Diputats on es permet insultar, mentir descaradament i el que és pitjor donar ja per fet el judici i per tant demanar la prohibició d’un indult per una sentència que, en teoria, no ha estat dictada per la inapel·lable raó que no han estat jutjats i per tant no es pot demanar un indult sense una prèvia sentència condemnatòria.

 Fins aquests extrems de bogeria hem arribat, o millor dit, han arribat determinades forces polítiques que no vull anomenar però que tots sabem qui són i la seva fòbia vers tots nosaltres.

I com diu un dels advocats “ahí lo dejo”

DÉMOS KRÁTOS (DEMOCRÀCIA)

“DÉMOS KRÁTOS”

Evidentment vull dir: DÉMOS-POBLE; KRÁTOS-PODER, és a dir democràcia, el poder del poble. Dels ciutadans. El nou sistema polític que es va establir a l'Antiga Grècia, a l'Àtica, l'antiga Atenes regida per la deessa Atenea. No podem oblidar que, llavors, tan sols un 30% aproximadament del poble eren considerats ciutadans de ple dret, la resta, per tractar-se d'un estat esclavista, eren esclaus sense drets polítics i igualment les dones tampoc en tenien. No pretenc donar cap lliçó històrica, sols he començat amb les paraules Démos krátos com una introducció a la resta de l'escrit.

Això és una veritat inqüestionable, però que, per desgràcia no s'acostuma ni a entendre i quasi diria que ni a practicar, els grans problemes de la nostra societat, l'actual, que s'omple la boca de la paraula DEMOCRÀCIA i que difícilment és utilitzada en tota la seva extensió i tot el seu rigor.

A la nostra societat li manca molta cultura democràtica, és veritat, però, jo crec que encara els hi manca molta més als nostres dirigents, tant els que ens manen d'una posició política, més o menys enlairada, com de les cúpules de la judicatura, recentment hem vist autèntiques aberracions en el TS amb sentències fermes que per raons ignotes, són revocades i posteriorment anul·lades i no passa res; no hi ha cap dimissió, no hi ha cap destitució. Esperem que la fabulació efectuada per un jutge fent venir bé les seves idees amb els fets que no han ocorregut però que a ell li convenia fer veure que si i per tant, si no fos tan penós, podríem fer la broma que li donaran el Nobel de Literatura., i el que és pitjor és que aquesta fabulació serà la prova per condemnar a persones innocents per delictes que en uns casos no existeixen i en altres no són delictes, segons diuen veus de juristes importants i que avalen el que han dit jutges d'altres països europeus que no és que es distingeixen per ser gaire proclius a la independència de Catalunya.

Tal com ja vaig deixa escrit un altre dia em reafirmo en què un dels problemes primordials que patim és la manca de líders carismàtics i no voldria assenyalar a ningú però l'espectacle que ens dóna el Parlament amb un nivell d'oratòria més propi de la parla d'una taverna dels baixos fonts que no pas d'un Parlament i que ratlla en una evident manca de cultura i educació. Per sort no tots són al mateix sac, però sí que el nivell general no és com per donar cap premi d'oratòria. Es veritat que determinats personatges que pretenen ser portaveus i per tant els millors de cada partit, sembla que tan sols preparant els seus discursos cercant els "millors" insults, desqualificacions i per si algú no m'entén li diré en castellà "lenguaje de baja estofa, barriobajero" i si algú es dóna per entès ...

Doncs tot això és conseqüència de la baixa qualitat democràtica, i per aquest motiu, per la manca de cultura democràtica que es pren per un enemic qui no ´és res més que un adversari polític i que mereix tot el respecte en el tracte i en les paraules que se li dirigeixen. A la política, no hi ha enemics, tan sols adversaris amb formes i maneres de pensar diferents però que, no per això, han de ser anatematitzades. Fins que determinats partits polítics no vulguin entendre en què es basa la DEMOCRÀCIA PARLAMENTÀRIA no anirem bé. Menys insults, menys provocacions i per damunt de tot, menys creure que estàs en possessió de la veritat absoluta. I que ningú oblidi que tota societat que es respecti a si mateixa sols aconseguirà els seus objectius en funció del que sàpiga respectar a l'adversari.

Jo ja estic ben tip de veure com s'han oblidat les fórmules de cortesia parlamentària, anomenar el President directament pel seu cognom, dirigir-se a qualsevol membre de l'oposició sense començar per un "Senyor diputat", és a dir les fórmules que poden semblar del segle passat però que són imprescindibles en el tracte parlamentari i que comportant seguir amb respecte i sense insults o vocabularis indignes d'una Càmera parlamentària.

SILENCIS QUE PARLAN

SILENCIS I SOROLLS

He estat assegut al jardí de casa, sota una ombra protectora d'un gran avet i h pogut gaudir d'un silenci extraordinari, acompanyat de refilar dels aucells, un silenci tan sols trencat per algun llunyà lladruc que quasi no arribava a esquerdar tant siquiera el màgic benestar del silenci absolut i això m'ha dut a pensar en els molts problemes dl meu país i quasi sense voler he anat desgranant els meus pensaments i he intentat ordenar-los dins el meu cervell i voldria saber traslladar-los al paper i prou que ho veig difícil no quedarà per intentar-ho.
Veig o penso, que un dels més grans problemes que tenim dins l'independentisme i de retruc, en tot el nostre poble, és que patim d'una manca total i absoluta d'un líder carismàtic que sigui capaç d'insuflar un esperit guanyador i que, penso que no tenim, per ara, cap polític que pugui representar aquest rol. I de retruc miro al meu voltant i encara veig menys adversaris que mereixin el nom de polítics en tota l'extensió de la paraula-
Lamentablement el M.H. President, no és un polític, és una gran persona però la política li escau gran, sentint el seu discurs al Parlament, hom haurà pogut veure com els aplaudiments que anava sentint durant el seu monòton discurs eren més aviat de cortesia que no pas arrencats per les seves paraules, que no poden esser considerades ni tan sols com una petita arenga.
Per altra banda, les seves propostes, són incongruents i mancades de la més natural i diplomàticament acceptables i que provocant, únicament, a la dreta espanyola més recalcitrant, que s'han llençat en tromba i directament a demanar de nou l'article 155 i si s'escau la prohibició dels partits independentistes. I això un polític no ho pot fer, ha de saber fer anar la ma esquerra i pensar molt bé el que diu i com es pot interpretar.
Per desgràcia nostre s'han acabat els polítics amb sentit d'estat, tant a Catalunya com a Espanya, jo enyoro el sentit polític d'un Terradelles, Pujol, Maragall, fins i tot Mas, per part espanyola els Suárez, González, i pocs més, però encara que no van posar damunt la taula el problema de Catalunya. Si sabien "nedar i guardar la roba" cosa que els que tenim ara no saben fer.
No podem anar demanant la República Catalana amb ultimàtums i amb frases d'una total incongruència i que sabem que no podrem complir en el seu moment.
El M.H. President Torra no és un polític ni un home d'estat, és un activista que s'ha vist elevat a la màxima representació del poble català i, almenys des de el meu punt de vista, el càrrec li va molt ample i crec que està desitjant trobar la forma elegant de deixar-ho. No s'entenen les seves contradiccions, els seus titubejos, dubtes, enfrontaments amb la resta dels partits independentistes i està clar que això ens du al fet que l'oposició arribi a demanar la seva dimissió.
Jo crec que hem de menester polítics que puguin reconduir l'atzucac en què ens trobem cap a una sortida intel·ligent i digne, que siguin polítics amb més habilitat, per poder tractar amb altres formacions polítiques que, en aquest moment no volen saber res del tema, per aconseguir pactes, solucions, eliminació d'imposicions, i que permetin establir unes bases que, en un futur més o menys proper o llunyà ens puguin dur a la República que desitgem i això tan sols es pot aconseguir amb diàleg i negociació que significa cessió de determinats objectius que tal vegada, en un futur puguin ser renegociats.
Si seguim com ara no arribarem enlloc. Voler utilitzar la tàctica del "si o sí" no és de rebut ni a Espanya ni a Europa. Hem de ser una mica més humils i saber que no estem en possessió de la veritat absoluta i per tant en necessari negociar. I no oblidem que NEGOCIAR significa acceptar que l'adversari també té una part de la raó i que nosaltres hem de saber veure quina és aquesta part i fer-nos fort en el nostre d'acord amb aquella.
Sé que a molts dels que em llegeixin no els hi agradaran aquestes paraules però sàpiguen que estan escrites des d'un sentiment català, republicà i independentista i surten no tan sols de la meva boca, surten el cor.